novembre

Si pogués oblidar que feliç que vaig ser,

recordar ara la tristor
seria un disgust suportable.
Però el record de la Floració

fa el novembre més difícil encara,
fins que jo, que era gairebé audaç,
em perdo pel camí com un Infant
i em moro de fred.

Emily Dickinson: Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits. A cura de Marcel Riera. Ed. Proa, 2017.

Ara que llegeixo tan poc, i faig tan poc, he rellegit el poema un altre cop, un dia més, com ho he fet unes quantes vegades durant les darreres setmanes, i encara, en un exercici sentimental i de retrobament que no em porta enlloc, o potser sí, he vist, volgudament, inevitablement?, imatges boiroses... Sí, fa fred, però avui el sol ha estat esplèndid, malgrat el record dels meus morts del novembre que al matí, després de les pluges passades i del fred sobtat, m'ha semblat que em somreien.

bona nit

Aquesta dèria teua, mare, de fer sempre les coses al teu aire. Com volies que recordes que vas marxar el dia 15, si a casa tothom se n'anava al novembre? D'acord, sempre havies preferit la primavera de les teues flors a la calor de l'estiu, el fred de l'hivern o la tristor de de la tardor. Ho sé, ho sé. Però tu mateixa em parles d'estacions i no de dies, de moments i no d'hores. No em retraguis una data precisa, si saps que cada dia estem junts i de tant en tant encara et recito aquell poema que t'agradava quan estaves tan cansada:

I guanyo la riba de la nit,
el repòs del sorral que sabia la barca.
S'encenen focs de benvinguda
a la muntanya. Més enlaire,
una a una, les estrelles,
els ulls que amorten avui l'antiga por.
I m'encamino en solitud cap a la font llunyana,
a les prades altes de la serenor del somni,
i s'obrirà lentament, per acollir-me,
el clos indret on jo seré per sempre
amb la meva pau.

Molt bé, d'acord, tens massa sentit aquest poema que ara ja no cal, i tampoc no tens prou clar que Espriu fos el teu preferit, ho entenc, tens raó, no era gaire primaveral. Ja buscaré altres poemes. Bona nit, mare. Descansa. Ens veurem d'aquí una estona.

de lluny i de prop

Dissabte vaig trobar el forn tancat. Avui hi he tornat. S'havia mort el pare del forner, també forner. Tenia 94 anys i estava delicat del cor, i una mica de tot arreu, ja no pujava escales. No tenia cap interès especial a morir, però sabia que un dia o altre li havia de tocar. A certes edats, un sap com va això de la vida i la mort. La família està de dol, trista, però és una pena resignada, acceptada, un buit en la quotidianitat i una presència en el record.

En arribar a casa he sabut l'accident de l'avió als Alps. Aquestes morts inesperades, quan “no toca”, són terribles. En un primer moment he pensat en els alumnes alemanys que, a diferència del forner, eren immortals, aliens a tot pensament de mort, de la seua mort. La desaparició abans d'hora, la mort dels joves, em commou: tantes possibilitats acabades, tanta vitalitat estroncada, tants desitjos per realitzar. És igual que la seua vida hagués estat més o menys profitosa en els termes que es vulgui, mai no hi podran passar revista, mai no podran mirar el passat amb alegria o amb tristor. Després, a mesura que passava el dia, he vist imatges d'alguns dels viatgers i alguns detalls i he sentit l'empatia que només sorgeix quan comences a conèixer, una proximitat potser més intel·lectual que sentimental en un primer moment. Demà, o l'altre, serà un altre dia i el dolor quedarà en les famílies.

I durant tot el dia, el joc de les informacions reiteratives, insubstancials, a veure qui pot aconseguir més experts, a veure que opinen els tertulians habituals, testimonis de no res diuen la seua, antecedents i conseqüents, connexions i desconnexions, i tornar a començar. Tota la maquinaria periodística en ebullició. Dia gran per alguns mitjans de comunicació que miren de semblar solemnes, afectats, es a dir, professionals al servei dels interessos dels ciutadans i, si convé, de la catarsi col·lectiva. És el que toca.

Mark Strand (i 3)

Sempre una mica tard, algunes notícies que arriben de l'altra banda de l'Atlàntic. Aquesta tarda he llegit que el dissabte va morir Mark Strand a Brooklyn, a casa de la seua filla. A la primavera havia deixat Madrid, on vivia des del 2011, per anar a Nova York a tractar-se un liposarcoma. Encara fan estralls els càncers.

He volgut traduir un altre poema seu. El problema no són les paraules, que també -cal trobar entre els sinònims el que s'adeqüi al to (habitació, cambra, dormitori?)-, sinó el ritme, la cadència, el batec interior de mots i d'intenció. Traduir de la traducció, una feina doblement ingrata. No me n'he sortit, esclar, però he acabat l'esborrany. Feia dies que no escrivia a mà més que la llista de la compra.

El sopar es refredava. Els convidats, a l'espera

de breus i atzaroses trobades, estaven

ajaguts

a les habitacions. Les patates eren dures, les mongetes toves,

la carn-

no hi havia carn. El sol de l'hivern havia daurat els oms

i les cases;

com els refugiats, els cérvols fugien per la carretera; i en el

camí d'entrada, els gats

s'escalfaven sobre el capó d'un cotxe. Llavors

un home es va girar

i em va dir: “Encara que m'enamora el passat,

la seua foscor, el seu pes que no ens ensenya res

i res ens demana, m'estimo més el segle

vint-i-u,

perquè hi veig algú amb bata i sabatilles,

d'ulls marrons i humils

que camina a través de la neu i no deixa darrere

més que les petjades”.

“Oh”, vaig dir, posant-me el barret, “Oh”.

Mark Strand: I WILL LOVE THE TWENTY-FIRST CENTURY

 

 

penediment (fosa en negre)

Ocupo el tercer lloc a la fila de la caixa del supermercat, darrere encara no hi ha ningú; davant meu hi ha una dona, potser en la trentena; el primer és un home que deu passar dels vuitanta i va deixant els productes que pensa comprar: set o vuit. La noia duu quatre iogurts i mitja papaia embolicada en plàstic.

L'home és parsimoniós i la dona s'impacienta i li proposa que la deixi passar, que té pressa i només porta dos productes. L'home tarda a reaccionar, imagino que no perquè sospesi la pressa de la noia, que segur que en té -fa tard a la feina, o a dinar, o a veure La Riera o a visitar un parent a l'hospital...-, sinó perquè l'edat l'ha fet lent. Jo, que tinc per costum mantenir-me neutral i silenciós en les cues dels supermercats, em desconec a mi mateix quan em sento dir: Potser tens pressa, però tens més temps que aquest senyor.

Fins que arriba el meu torn l'única veu que se sent és la del caixer. Entenc que no hauria d'haver parlat tan precipitadament. I si m'he equivocat, i si a la dona li queda menys temps que a l'home?

les hores (sense adjectius)

Una de les primeres notícies que vaig rebre a l'arribada al meu nord, per Nadal, va ser la de la desaparició de la Joana. La coneixia poquet, la Joana, però m'agradava, potser perquè era alegre, activa, cercadora, i amb prou feines explicava les seus dissorts. La Joana, en els darrers anys, sembla que havia trobat la felicitat robada al cel, allà on la terra apareix insignificant. Finalment va anar a bressolar-se a la mar, a la vora del Norfeu, on tot esclata i s'amanseix. No tinc cap dubte que, deixin on deixin les seus cendres, el seu esperit continua en el cel en què creia.

Ja no veuré tampoc -feia temps que no veia la Joana- la inconfusible figura solitària de Castellet, d'obra allargada, pel barri. En el seu cas, queden els llibres i, com que molts diran la seua i no voldria repetir-los ni contradir-los, em quedaré avui amb la seua tasca de lector i de transmissor de lectures, que a vegades eren les meues i altres vegades no.

Autor, lector: dos homes -ja ho hem dit -que juguen a ser millors en el món imaginari d'una novel·la. Lector, autor: dos homes enfront d'un llibre que significa per a tots dos una mateixa possible llibertat.

J. M. Catellet: L'hora del lector.

final sense pasdoble

La notícia de la mort de Manolo Escobar em fa pensar en els Manolos de la meua vida. No fa res en parlava d'un. En el cas de Manolo Escobar es tracta sobretot de la banda sonora dels anys 6o al poble, de les ràdios de migdiada, dels estius llarguíssims de sol esfereïdor i dels hiverns de freds encara més persistents i d'abrics de llana massa curts en sortir de les sessions dobles del cine dels diumenges, d'uniformitats a penes trencades per paraules clandestines, de temps grisos que els nens i els adolescents miràvem, com sempre, de pintar de tots els colors, de resignacions imposades i de rebel·lies puntuals, de projectes a llarg termini. Temps lents de la postguerra inacabable amb ràdios que marcaven el pas dels anys i que no eren nostres i ho eren, algunes més.

Fa uns anys vaig trobar una cançó de Manolo Escobar en un disc de la Marató. Cantava en un català que mai no devia parlar, però que devia escoltar en el seu exili d'emigrant fins que li va arribar la fama. Avui he tornat a mirar les fotografies que em van servir per il·lustrar la veu del cantant i he vist que són les meues imatges, les que en aquell moment tenia més properes. Quines devien ser les imatges de Manolo Escobar? Quin devia ser el seu rosebud? Una vegada vençuda la resistència final, no té cam importància. Els altres decideixen.

l'absència de la presència, i viceversa

La desaparició de les persones que hem vist de prop amb els nostres ulls, escoltat, a tocar, amb les nostres oïdes, besat amb els nostres llavis (no diré tastat amb la nostra llengua, que també podria ser) o encaixat amb les nostres mans, olorat amb el nostre nas..., crea un buit quan s'esdevé la seua desaparició física definitiva que perdura tota la vida per bé que el record, no necessàriament amable, les situï en compartiments ben diferents del nostre pensament i més o menys lluny del nostre cor. La seua absència, la impossibilitat de tornar a comprovar a través dels sentits la seua entitat física, és irreparable.

En canvi, hi ha persones, aquelles amb qui no hem tingut cap contacte físic directe, la desaparició de les quals crea un dol d'intensitat diversa, segons la nostra aproximació intel·lectual o sensitiva, que no produeix aquesta sensació de pèrdua irreparable. És possible que el temps amb totes les seues circumstàncies apaivagui el record, el dilueixi, però seguiran amb nosaltres tal com els vam conèixer i tal com ens hi vam relacionar, a través de les seues obres i del que d'altres deien d'elles. Relativitzarem la seua mort física perquè mantindrem amb ells la mateixa relació que teníem quan vivien. Si s'escau, quan en un moment determinat algú ens recordi la seua absència física, direm: Ah, però ja és mort?

És complicat buscar ara mateix, ràpidament, les paraules de Max Cahner, que no la seua obra, directament escassa, però és molt senzill pensar que aquesta imatge de Toni Catany, nostàlgia a part, és bellíssima:

Ara, Josep Fortuny

Àngel de la dansa!
Dolça companyia!
No em deixis sol
ni de nit ni de dia!
No em deixis sol,
sense melodia!
...

Josep Fortuny: "L'Àngel de la Dansa"

-Be, Dharma ve de quan nosaltres teníem, no sé, 16, 17 o 18 anys, que és quan va començar el grup. Vam llegir un llibre que era de Jack Kerouac que ja està mort, fa temps que està mort, de la generació beat, buenu és igual, això ara m'ho estalvio...

D'una entrevista a Joan Fortuny


Aquest temps que passa i encara fa soroll, com ha de ser... Si trio un grup és la Dharma: la Dharma en directe del Zeleste, de Canet, del carrer Rosselló... La Dharma que posàvem a La Baldufa. La Dharma de tantes vegades sol, ells i jo. I avui se'n va Josep, el bateria, el poeta, el germà gran, el que va fer un dels parlaments més senzills i aplaudits al Concert per la Llibertat. La Dharma i en Josep ja són per sempre.

Deixo les meues paraules i continuo amb les de Josep Fortuny, les de les primeres pàgines del seu primer i darrer llibre, amb textos nous i textos antics, com aquest:

Vine, que anirem enrere,

si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere,

als dies de la nostra infantesa,

quan jugàvem tots junts i jugàvem sempre i molt,

quan no tocàvem de peus a terra.

En les llargues tardes d'estiu,

quan jugàvem a ser esclaus i les tempestes ens

alliberaven,

quan érem màrtirs d'aquells de quedar-nos en

calçotets

i lligats a la barana...

i tu vigila que no et vegi la mare.

Quan l'avi volia que l'ajudéssim a regar l'hort

i ens volia ensenyar a plantar tomàquets.

Però a nosaltres no ens agradava gens

això dels tomàquets; nosaltres érem pirates!

Veus? Tot això ara queda massa lluny,

i llavors érem petits i no ens adonàvem,

que la gent gran no era feliç...

I que només ho semblava.

Vine que anirem enrere,

si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere.

Abans érem el record que tenim ara.

Mira el pintallavis vermell de la mare

quan al mirall del rebedor

ens hi apuntava el telèfon d'allà on anava.

Mira aquells màrtirs tan valents,

que a qualsevol racó del jardí donaven la seva vida,

contents.

Mira tots els racons d'aquell jardí

on vam aprendre tantes coses,

com per exemple que l'herba hi creixia tota sola.

En les llargues tardes d'estiu,

quan ronca el Sol i el cel és tan clar...

I abans és ara. I sempre és ara. Sempre és ara.

Vine que anirem enrere,

si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere,

als dies de la nostra infantesa,

quan jugàvem tots junts i jugàvem sempre i molt,

quan no tocàvem de peus a terra.

Quan vam fer aquell primer conjunt i assajàvem

amb tantes ganes,

i després els cabells ja ens arribaven fins al cul

i estaven passant coses molt estranyes,

que ningú no les entenia del tot,

però ens arrossegaven i se'ns emportaven.

I un dia vam fer una “comuna”

i vam marxar de la nostra barriada,

vam a anar a viure tots junts: primer a un pis petit,

que quasi sempre semblava els encants,

i més tard a una masia una mica tronada.

I llegíem Els Pirats del Dharma d'en Jack Kerouac.

I somiàvem...

En les llargues tardes d'estiu.

Però aquí comença una altra història,

ara érem hippies i érem músics i parlàvem

d'un amor lliure, del clítoris i "d'arribar-hi junts”.

D'un viatge en dèiem un trip,

i s'havia acabat la nostra infància.

Però a vegades encara juguem. Res més.

Com un miracle.

Vine, que anirem enrere,

si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere,

als dies de la nostra infantesa,

quan jugàvem tots junts i jugàvem sempre i molt,

quan jugàvem tots junts, quan hi érem tots,

quan no tocàvem de peus a terra.

Josep Fortuny: “Quan no tocàvem de peus a terra” a El soroll després de Kerouac. Barcelona,  Edicions Els Llums, 2013.


Força Dharma! Amunt Josep! Sempre en el cor!

P. S. : La darrera edició del llibre Els Pirats del Dharma ( Els pòtols místics) en català, traduïda per Pedrolo, fa temps que s'ha exhaurit, crec. L'edició en castellà es diu Los Vagabundos del Dharma i va per l'enèsima edició. L'original en anglès es titula The Dharma Bums.

El soroll després de Kerouac es va editar aquest any i es pot trobar en algunes llibreries.

Tom Sharpe (1928-2013)

Piemburg enganya, res seu no acaba de ser el que sembla.

Tom Sharpe: Assemblea sediciosa.

Em sobta que tantes persones hagin entrat avui al bloc buscant Tom Sharpe. Més tard, a través de TV3 m’assabento que Sharpe ha mort.  En vaig parlar no fa gaire, d’una exposició de fotografia que ell no tenia gaire interès a fer, però el galerista el va convèncer que era el moment. Fotos en blanc i negre de feia anys, imatges d’instants i personatges de Cambridge. Va fer fotos de Llafranc, on acaba de morir? No ho sé. No sé si sabia que vivia a Catalunya, malgrat que apreciava els seus metges.

No sé qui era Tom Sharpe, però conec totes les seus novel·les que, com a mínim, m’han fet la vida més agradable en alguns moments, i més. A través dels personatges sovint esbojarrats i esperpèntics, a través d’unes històries aparentment inversemblants, a través del riure incontrolable o el somriure reflexiu, Sharpe va anar bastint la seua visió del món.  Sota l’aparença del caos, Sharpe va anar presentant una  comèdia humana, sovint hiperbòlica, però també entranyable. Possiblement un dels personatges que va estimar més, grotesc, patètic, antiheroi i heroic a la vegada, va ser Wilt, el fracassat supervivent:

Com totes les altres coses en la vida d’Henry Wilt, aquesta no va ser una decisió sobtada. No era un home decidit. Deu anys com a professor adjunt (segon grau) al Col·legi Fendland d’Arts i Oficis n’era una bona prova. S’havia passat deu anys al Seminari d’Humanitats fent classes a instal·ladors del gas, guixaires, paletes i lampistes, o bé, mantenint-los en calma. I durant deu llargs anys havia passat els dies anant de classe en classe amb dues dotzenes de còpies de Fills i Amants, o els Assaigs d’Orwell, o el Candide, o bé el Senyor de les Mosques, i havia fet les coses més abominables per tal d'eixamplar les sensibilitats dels aprenents diürs amb una notable manca d’èxit.

Tom Sharpe: Wilt.

Llarga vida a Sharpe a través de Wilt i de tota la resta.

 

Moustaki

Alexandria, 3 de maig de 1934 - Niça, 23 de maig de 2013

Nits escoltant Moustaki, quan teníem ben poc, però ens sentíem lliures i una mica estrangers.






I encara després

la calidesa del fred

La vida i la mort només són provisionals, però la llibertat dura per sempre.

Lucille Vinson

¿Cuando uno se muere... se muere o no se muere?
Moncho

En los libros podemos refugiar nuestros sueños para que no se mueran de frío.
Don Gregorio

Avui, en passar per davant de la Massana, he pensat en un antic alumne que fa uns anys s'hi va matricular: Com li deu anar? Què deu haver fet? A la plaça del Pi m'ha fet girar una veu que deia el meu nom. M'ha dit que aquests dies havia pensat en mi mentre repassava el material de les velles classes de llengua i que havia trobat la clau: la filologia i la filosofia, tenen com a finalitat bàsica organitzar el pensament i expressar-lo. La Massana no li va donar la llibertat que volia, que imaginava, i va plegar; demà sabrà si l'admeten a Filosofia. M'ha dit que ara dibuixa i pinta poc.

Després de separar-nos, he pensat que potser ell em podria explicar la primera frase, a la qual fa dies que dono voltes infructuosament Potser la pregunta de la segona quedaria per més endavant. Amb la tercera no sé que haguéssim fet, abans hauríem d'haver parlat llargament dels nostres somnis.

Aquests dies fa un fred impropi de maig, o a mi m'ho sembla. Potser és que m'he tallat els cabells.

la vida als cementiris

Hi havia un hort a l'indret on havia estat crucificat, i a l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Allà, doncs, a causa de la Preparació dels jueus, van dipositar Jesús, perquè el sepulcre es trobava a prop.

Joan, 19: 41-42

Aquest va comprar un llençol, baixà el cos, l'embolcallà amb el llençol, el diposità en un sepulcre i féu rodolar una pedra a la porta del sepulcre.
Marc, 15: 46-47

-No sé ben bé com anirà. No sé, tampoc, com explicar-t'ho. Però vindrà un dia que els cementiris seran per als vius.
Pere Calders: Aquí descansa Nevares.

 Se sol pensar que la mort és la negació de la vida, però la realitat, a vegades només intuïda, desmenteix sovint aquesta percepció inicial. No em refereixo únicament a la mitologia cristiana o d'altres religions, sinó a pistes clares que jo mateix he trobat, sobretot als cementiris. Cert que una vegada mortes les persones solen portar una vida extraordinàriament discreta i rarament fan aparicions públiques com la de Jesús en el seu moment. També és veritat que em costa imaginar com s'ho fan per fer vida en aquests nínxols tan petits on tenim tendència a portar-los, encara que ja sé que els morts tenen una existència amb menys necessitats. En fi, no m'allargaré perquè l'únic que puc suggerir són els indicis de vida que he esmentat més amunt i que, per no fer-me pesat, concretaré en dos exemples.

 

 

El primer cas, com es veu, no pot ser més explícit: Aquí hi viu un de l'Espanyol. No hi ha equívoc possible, ho diu ben clarament. Una altra qüestió és que la vida que porti, tenint en compte les escasses proeses del seu club, sigui prou satisfactòria, però no hi ha dubte que la seua opció mereix un respecte i, de moment, no hi ha hagut ningú, un barcelonista, per exemple, que li hagi pres la rajola o fet una pintada vexatòria a la porta de casa.

El segon cas es presta més a interpretacions diverses, malgrat que jo no tinc cap dubte sobre l'autoria de la nota. Els menys imaginatius o més ignorants poden pensar que l'escrit és obra d'algun familiar, però tothom convindrà que si un parent hagués vist com algú agafava el test, de seguida s'hagués encarat al lladre per dir-li que el tornés al seu lloc. És evident que el paper l'ha escrit l'estadant del nínxol, que si no va enxampar el pispa és perquè, com sap tothom, els habitants del cementiri tenen una tendència excessiva a passar-se el dia descansant mig ensopits i, a més, es necessita una certa agilitat per sortir amb rapidesa dels habitatges mortuoris actuals. De tota manera, si el subjecte que va agafar el test és una mica supersticiós -hi ha casos- i va llegir la nota, a hores d'ara ja deu haver arribat a la Patagònia; el millor era no dir res i presentar-se directament a la casa per recuperar les flors.

en el record

Travessem Roda i ja quasi hi som. Quin dia tan esplèndid per al comiat. Ell et dedica , fa no fa, les paraules de sempre, nosaltres, que et coneixíem, pensem en els moments (primavera, estiu, tardor, hivern), ens els gestos, les converses, la cara... Era la teua voluntat descansar al costat dels avis en aquest racó de pau de quatre cases i tot de masos. Quan entren la caixa i els paletes barregen el ciment amb l'aigua, els ocells dels xiprers, esbojarrats, comencen una simfonia de piuladisses. Són les dotze i la campana toca a morts. Sortim, seiem al marge, de cara el campanar, de cara al sol; una sargantana, inquieta per la nostra intrusió, s'amaga en una escletxa.

Marxem amb el dolor de l'absència sobtada, d'una presència que ja només serà en la memòria: ben poca cosa. Sabem que no és veritat quan ens diuen que Déu ens va fer semblants a ell. Cinquanta-sis anys són la immortalitat? Ah, a l'altra vida!

Et diria que ens tornarem a veure, Carme, però sé que és mentida. Només en el record, trist consol.

final de gener

Avui m'ha trucat el meu millor amic, un amic d'infantesa; no n'he fet gaires, després, d'amics. La seua dona va morir ahir sobtadament. L'A.era bonica i fràgil, una mica com l'Audrey. L'A. era una de nosaltres. Durant la tarda m'ha vingut una imatge recorrent que cada estiu es repetia: xerràvem tots a la platja, passat migdia,  l'A. s'aixecava somrient i nadava i nadava ben endins entre les ones suaus de la mar de cada dia. Passat un temps, quan la conversa dequeia, el cos ple d'aigua i de sol, l'A. tornava i s'estirava, mirava el cel i escoltava els darrers sons dels nostres mots sense malícia, un rum-rum lleu que l'adormia.

Avui, aquí, ara, no diré versos, ni expressaré sentiments que no sabria, ni em sortiran les llàgrimes per ella ni per ell ni per nosaltres; potser més endavant. Avui, deixaré l'A. adormida a la platja de cada estiu, al costat de les ones i el sol de cada dia, i el blanc dels núvols i el blau del cel, entre les veus amigues.

l'amor sense manual d'ús

Per a aquells qui no l'hagin vista diré, sense detalls, que Amor, de Michael Haneke, és una pel·lícula que explica la vida d'un matrimoni octogenari des del moment en què la dona té els primers símptomes de deteriorament mental fins a la seua mort, després de l'agreujament no només del deteriorament de la seua ment sinó també del seu cos. En els dos papers principals, magnífics, Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva. A penes la intervenció d'altres actors en l'espai tancat del pis on transcorre la història amb les el·lipsis temporals imprescindibles que ajuden a remarcar els moments fonamentals del procés de la malaltia i, sobretot, de la relació entre els esposos.

Com explicava avui Gregorio Moran, hi va haver una estona al principi de la projecció en què em va costar aguantar a la butaca, no només per la desolació que veia i preveia, sinó també perquè ja coneixia la història, ja l'havia viscuda a través d'altres i com a testimoni, com la deuen conèixer tantes persones que tenen la meua edat o que són més grans. El terrible de la història no és que arribi un moment en què ens adonem que no som immortals sinó la presa de consciència que la mort pot arribar lentament amb la pèrdua  de tot allò que érem i amb la incomprensió o la indiferència dels altres. Potser per tot això, l'escena que vaig trobar més terrible de la pel·lícula, la que em va revoltar, va ser aquella en què una infermera o similar pentina la malalta amb un desamor -incomprensió?- total i li presenta l'espill perquè vegi que guapa ha quedat.

Compte, la duresa de la història la dóna la concentració en poc més de dues hores, però  és menor que en moltes altres històries semblants; només caldria entrar a moltes cases o residències per corroborar-ho. En la història de Heneke hi ha amor, i l'amor significa comprensió, posar-se en la pell de l'altre, viure, en la mesura del possible, com si fossis una mica l'altre, fins a la fi, sempre que se sigui capaç.

Després de veure la pel·lícula vam anar a sopar a la cerveseria D'Or, la del carrer València, a la vora del passeig de Gràcia. Vam veure fins gairebé el final el partit de la Copa del Barça i el Malaga. La Joana diu que no hi vol tornar perquè els dos dimecres que hi hem anat el Barça ha empatat. Jo tinc una mica de mala consciència perquè els dies que guanya el Barça et fan descompte. No sé si anar a tornar l'euro amb seixanta-tres.

En fi, la vida continua, i avui el Barça ha perdut amb la Reial. Em sembla que era aquesta la bagatel·la que l'alumne interpretava a la seua professora per darrera vegada i que jo acabo d'escoltar.

Ravi Shankar

Tinc la tele sintonitzada al canal 3/24, on Wert -bla, bla, bla- explica l'enèsim futur fracàs del sistema educatiu peninsular. No el sento. A través dels auriculars escolto Ravi Shankar mentre escric aquestes ratlles mínimes. Si trobo una barreta d'encens, que no sé on dec haver desat, la cremaré aquesta nit i seguiré un ritme menys accelerat que el que deixo aquí. Finals dels 60 i principis dels 70; després la vida va continuar per altres camins.

les morts que no són notícia

... allí [Guatemala] com a altres llocs de l'estil d'aquest, si no són de tres xifres, els morts no interessen ni se'n parla. No són noticia per la premsa.


Francesc Puigcarbó: fragment de comentari a Dos Erres, una efemèride quasi oblidada.

Si no m'equivoco, que tot pot ser perquè he passat uns dies força desconnectat, han concedit el darrer Nobel de la Pau a la Unió Europea per la seua contribució a la pau i la reconciliació, la democràcia i els drets humans a Europa. Quan es dóna un premi que afecta tanta gent un mai no sap qui el rep realment ni de qui e´s el mèrit, però deixem-ho estar. Entenc que en aquest cas, exceptuant algun petit episodi, els conflictes bèl·lics a la nova Europa han desaparegut; la reconciliació ha avançat (veure, per exemple, alguns comportaments entre diversos territoris de la península ibèrica); tots els europeus poden triar els seus representants en múltiples convocatòries electorals; els drets humans ( a la vida, a la llibertat, al treball i l'habitatge dignes, als serveis socials necessaris, a l'autodeterminació, etc.) cada dia són més respectats pels nostres governs i per tots els ciutadans...

I malgrat els progressos evidents, sobretot en qüestions relacionades amb la pau, Europa continua sent la principal exportadora d'armes del món, Saber en detall quines armes es fabriquen i a qui es venen o es regalen, és un repte que em supera, però no deixa de ser un fet comprovat que ningú no desmenteix. Evidentment es tracta d'armes de protecció més que d'atac que en la seua majoria van a parar a territoris on els drets humans encara no han assolit el nivell d'excel·lència d'Europa sobre els quals els nostres territoris no es poden permetre la intervenció directa perquè cada poble ha de trobar el seu propi camí. En aquests casos, ben segur que les armes contribuiran a assolir plenament els drets que encara no acaben de funcionar

Curiosament, una part important de les exportacions d'armes de la cada vegada menys rica Europa van a parar a la cada vegada més pobra Àfrica, això sí, segons una mena de codi deontològic d'estricta interpretació que desconeix el comú dels mortals. Una vegada al continent africa, aquestes armes, que tenen per finalitat bàsica mantenir la pau dintre d'un territori o entre els territoris, es fan servir amb exquisida correcció i adequació, segons s'havia previst tant per venedors com per compradors. És possible que alguna vegada produeixin alguns morts, uns quants centenars, alguns milers, algunes desenes de milers, alguns milions, però aquests fets entren dins de la més estricta normalitat, tant és així que sovint ni tan sols mereixen una notícia curta en els més rigorosos mitjans de comunicació europeus. Algú sabria concretar les morts per arma de foc al continent africà durant els deu últims anys? Algú sabria dir quantes armes europees -espanyoles si fa al cas- s'han fet servir a l'Àfrica en les guerres o les no-guerres en els darrers anys? Preguntes del milió que no sortiran en cap concurs televisiu perquè a l'Àfrica, sobretot la subsahariana, les notícies sobre la mort fa temps que no són notícia ni tenen història.

Si algú té algun interès sobre el tema de la venda d'armes europees a l'Àfrica i altres detalls relacionats, pot consultar l'extens i necessàriament incomplet estudi d'E. Melero per al Centre d'Estudis per a la Pau J. M. Delàs.

la vida i la mort (i l'amor)

Hi ha paraules que condueixen directament al seu referent malgrat possibles complicacions posteriors. Aspirina (tinc una mica de mal de cap, poc), per exemple, és un mot monosèmic, sigui en presentació tradicional o efervescent amb afegits diversos. En canvi, alguns mots aparentment senzills presenten múltiples variacions segons les experiències de cadascú; per exemple, la paraula roca, que fins i tot escrita amb la inicial majúscula fa pensar en un bufet d'advocats i en una restrictiva Constitució de transició inacabable.

Possiblement una de les paraules més poetitzades i per tant amb més matisos és la paraula mort, i això que la seua definició és taxativa: cessació de la vida. Sembla que no hi ha res a dir, cap possibilitat d'afegir res; però les paraules que, com la mort, es defineixen a partir de l'antonímia tenen un perill: cal tenir ben clar el significat de la seua contrària. Què és la vida? En aquest cas les accepcions dels diccionaris són aproximacions imperfectes que cada dia, cada instant, es fan, es refan i es contradiuen i tenen en cada individu de la humanitat al llarg de la seua història una tendència infinita a reproduir-se i a transformar-se. Sigui la mort, si ho vol el diccionari, la cessació de la vida, però, de quina vida? Quina mort?


Llegia fa uns dies els decasíl·labs de la Maria Mercè en què deia:

Com l'assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se'n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat,
així tornava jo al lloc de l'amor.

Doncs això.

s'acosta novembre

Quines seran -serien- les meues darreres paraules ja a la tomba de ciutat o poble, o escampades -tramuntana o mestral, potser ponent?- les cendres per no sé on? Tant se val. Qui lligarà -lligaria- les seues paraules amb les meues per contradir-me o confirmar-me? Tant se val. On han anat a parar les paraules del pare i de la mare i de la germana que no vaig conèixer, i de tots els altres? Tant se val.


Potser quedarà un pensament tènue, desdibuixat, venial, un llibre que fulleja una altra mà, una màquina que ja no servirà, una imatge, en altres temps gloriosa o enganyosa, que s'anirà esvaint com els perfums en l'aire. Tant se val.

No hi haurà cap poeta que menteixi sobre mi. Tant se val.


Deia Reuben Pantier a la mestra que ja no el podia escoltar:

Doncs bé, Emily Sparks, les teves pregàries no van ser inútils,
no va ser endebades el teu amor.
Tot el que he stat a la vida ho dec
a l'esperança que vas posar en mi,
al teu amor que sempre em veia com una bona persona.
Estimada Emily Sparks, deixa'm explicar-te la història.
Em salto la influència del pare i de la mare;
em va ficar en un embolic la filla de la modista
i així vaig anar a voltar pel món,
vaig viure tots els perills coneguts
del vi i de les dones i dels plaers de la vida.
Una nit, en una cambra de la Rue de Rivoli,
mentre bevia vi amb una cocotte d'ulls negres,
se'm van omplir els ulls de llàgrimes.
Ella es va pensar que eren llàgrimes d'amor i va somriure
pensant en la conquesta que havia fet.
Però la meva ànima era a tres mil milles d'allà,
en aquells dies en què tu em feies de mestra a Spoon River.
I precisament perquè ja no em podies estimar,
ni resar per mi, ni escriure'm cartes,
l'etern silenci va parlar en lloc teu.
I la cocotte d'ulls negres seguia pensant que les llàgrimes eren per ella,
i per ella els petons de mentida que li vaig fer.
No sé pas com, des d'aquell instant, vaig veure les coses d'una altra manera

Estimada Emily Sparks!


Cap poeta dirà, ni sabrà, les meues paraules, les darreres; potser ni jo mateix. Ni les coneixerà cap mestra amb qui a vegades parlo a través de la paret de pedra en crepuscles d'estiu. Tant se val!