els ciutadans del poble (addenda)

Els ciutadans -i faig servir amb plena consciència aquest mot i no el romàntic de poble- han empès els polítics.

Jordi Llavina.

Deixo sense context, i per tant orfe de comprensió, aquest fragment de l'article de Jordi Llavina “El meu país (i altres il·lusions). Llegeixo que Llavina ha publicat -ja deu fer mesos, però sempre vaig amb retard- un llibre de poemes, Contrada, fet només amb sonets. M'agrada la perfecció formal, i el que diuen Anna Carreras o Jaume C. Pons sobre el poemari del també conductor de l'any Vinyoli em fan venir ganes de llegir-lo per trobar el que hi ha en la música dels versos.

Però si he triat la cita de més amunt és per l'esment de ciutadans i poble i encara amb el meu pensament ben viu en els versos de Desideri Lombarte que ahir repassava. A mi, que fa molts més anys que visc a la ciutat que els que vaig passar al poble -petit-, el mot ciutadà encara em sona estrany, no només perquè el trobi afrancesat, sinó precisament perquè el lligo massa als polítics i perquè continuo sent un romàntic en algunes coses, que pensa que poble engloba un conjunt, un sentiment, una amplitud, que difícilment pot abastar ciutadans.

Segurament, insisteixo, la meua fixació d'avui en els mots de Llavina ha estat conseqüència de pensar en Lombarte i en el seu país, que també és el meu, i potser no el d'altres catalans, no ho sabria dir. No m'imagino el ciutadà Desideri en aquests versos, els primers gairebé improvisats, com és costum en algunes ocasions a les terres de l'Ebre i els segons més elaborats, com correspon al conjunt de dos quartets i dos tercets.

Natres

 

Que som, que si no som.
Que de la part d'aquí,
que de la d'allà.
Mos volen per amics?
Què mos volen donar?
Mos volen ajudar?
Com volen que parlem?
Que parlem com vullguem,
a n'ells los és igual.
I que no mos moguem,
que no mos cal pensar,
pensar ja pensen ells.
Lo d'escriure i llegir
més val deixar-ho estar.
Que no mos cal patir
que ja mos ho diran.
I si no diuen res
que anem tirant igual.
Que això que aquí parlem
si no ix d'aquí més val.
I si eixim, quan ixquem,
ja parlarem com cal.
Llegirem i escriurem
que mo n'ensenyaran.
I que els nostres drapets
que natres mo'ls llavem,
que no els cal ensenyar.
Vivim aquí on vivim,
parlem lo que parlem,
i que no hi ha remei,
relíquies del passat.
Que si no hi pensem massa
ho anirem oblidant.
Que són coses antigues
que ja aniran passant.
I que arribarà dia,
d'aquí a quatre-cents anys
que això que ara parlem
ja estarà superat.
I diran los més vells
que parlàvem abans
una llengua molt vella
de fa més de mil anys.
Que no es podie escriure,
només per a parlar.
Que no es podie escriure,
que ho tenien vedat
i si algú l'escrivie
estave mal mirat.

Lluny de tu

Si lluny me'n vaig i de més lluny te miro
i m'eixeco més alt, fugint de tu,
te tinc molt més a prop i més t'estimo,
sense enyor, sense enveja de ningú.

Si mirada de prop se't veu cruel
i aspra i freda i amarga i malcarada,
quan se't mire de prop se't veu la pell
tèbia i suau, rodona i ben formada.

Més que estar a prop de tu, vull recrear-te,
fer-te créixer i florir com t'imagino
i estar amb tu lluny de tu, sense tocar-te.

Terra, país, muntanya, quan t'estimo!
Quants versos t'haig de fer per agradar-te?
Que lluny me n'haig d'anar per estimar-te!