Fa quatre dies -4!- que el diari parla extensament
en les seues pàgines salmó (?) de les velles botigues extingides o
en perill d'extinció. I el que va començar en forma de notícies o
reportatges amb noms i dades concretes ha anat agafant volada i ara
es resumeixen les opinions dels grups municipals davant de la
situació. Encara més, el tema ha passat a les tecles dels
columnistes.
Com que alguns altres i jo, de tot això n'anem parlant a mesura que va passant i ens anem preguntant si hi realment hi ha algun model de ciutat que se sàpiga explicar coherentment, avui descansaré una mica -només una mica- de dades i noms i deixaré anar uns xiuxiuejos mentals que se m'han acudit mentre llegia els columnistes.
És possible que en els meus posts hi hagi un sentiment de nostàlgia quan m'assabento o comprovo el tancament d'alguna botiga d'aquelles “de tota la vida”. Suposo que és inevitable, però com que les adhesions són sovint transitòries i interessades, estic segur que el dol em seria molt més lleu si cada vegada que es tanca determinada botiga n'aparegués una de semblant, molt més moderna si convé, això sí. Ara, si les llibreries són substituïdes per restaurants o per botigues de roba o per joieries..., què voleu que us digui,d'aquestes botigues, a mi, me'n sobren. Que m'haguessin tancat la Catalònia i m'haguessin obert una llibreria de quatre pisos... Amb gran dolor m'hi passejaria moltes tardes. Que en el lloc que ocupava Salvador Serra s'hagués muntat un local d'imatge supermodern... Seria el primer a entrar-hi. D'acord, que no fos una botiga del mateix tipus, que fos una espècie de Pinacoteca, o qui sap què; també m'hi veurien, que sóc de gustos variats.
Un dels establiments sobre els quals s'ha parlat els darrers dies és la botiga de queviures Quílez. Hi he passat avui; no s'hi podia entrar de tanta gent. He recordat que en la part final de les columnes de dos articulistes (un recordava l'altre) es deia que el que podem fer els ciutadans per intentar que no tanquin les botigues és entrar-hi a comprar. Qualsevol entrava avui a Quílez, o qualsevol altra tarda de la setmana, o, posats dir, a la xocolateria Fargas, que és petita com un ou, però segons quan t'hi pots passar mitja vida fins que t'atenen. Per cert, al carrer Aragó, a quatre passes de la Quílez d'alimentació, hi ha una Lafuente-Quílez dedicada exclusivament a la beguda que, segons em va dir un dependent, té el local en propietat. Ja es veurà.
En fi, això de la pervivència de les botigues és un misteri. Per exemple, La Baguetina Catalana té tres establiments -potser ara només dos- al passeig de Gràcia (en un d'ells, just davant de l'antiga Salvador Serra, hi havia una botiga de mobles on vaig estar a punt de comprar un sofà de rebaixes fa anys, però quan vaig tornar havia desaparegut). Algú ha vist mai, tot i les piles de menjar d'allò més apetitós, més de cinc persones en aquests restaurants (?) que esmento, comptant-hi els cambrers, esclar? Com subsisteixen? Segur que algun periodista investigarà el misteri algun dia, per bé que els periodistes actuals prefereixen parlar dels misteris resolts.
