xiuxiueig mentre sonen els rèquiems

Fa quatre dies -4!- que el diari parla extensament en les seues pàgines salmó (?) de les velles botigues extingides o en perill d'extinció. I el que va començar en forma de notícies o reportatges amb noms i dades concretes ha anat agafant volada i ara es resumeixen les opinions dels grups municipals davant de la situació. Encara més, el tema ha passat a les tecles dels columnistes.

Com que alguns altres i jo, de tot això n'anem parlant a mesura que va passant i ens anem preguntant si hi realment hi ha algun model de ciutat que se sàpiga explicar coherentment, avui descansaré una mica -només una mica- de dades i noms i deixaré anar uns xiuxiuejos mentals que se m'han acudit mentre llegia els columnistes.

És possible que en els meus posts hi hagi un sentiment de nostàlgia quan m'assabento o comprovo el tancament d'alguna botiga d'aquelles “de tota la vida”. Suposo que és inevitable, però com que les adhesions són sovint transitòries i interessades, estic segur que el dol em seria molt més lleu si cada vegada que es tanca determinada botiga n'aparegués una de semblant, molt més moderna si convé, això sí. Ara, si les llibreries són substituïdes per restaurants o per botigues de roba o per joieries..., què voleu que us digui,d'aquestes botigues, a mi, me'n sobren. Que m'haguessin tancat la Catalònia i m'haguessin obert una llibreria de quatre pisos... Amb gran dolor m'hi passejaria moltes tardes. Que en el lloc que ocupava Salvador Serra s'hagués muntat un local d'imatge supermodern... Seria el primer a entrar-hi. D'acord, que no fos una botiga del mateix tipus, que fos una espècie de Pinacoteca, o qui sap què; també m'hi veurien, que sóc de gustos variats.

Un dels establiments sobre els quals s'ha parlat els darrers dies és la botiga de queviures Quílez. Hi he passat avui; no s'hi podia entrar de tanta gent. He recordat que en la part final de les columnes de dos articulistes (un recordava l'altre) es deia que el que podem fer els ciutadans per intentar que no tanquin les botigues és entrar-hi a comprar. Qualsevol entrava avui a Quílez, o qualsevol altra tarda de la setmana, o, posats dir, a la xocolateria Fargas, que és petita com un ou, però segons quan t'hi pots passar mitja vida fins que t'atenen. Per cert, al carrer Aragó, a quatre passes de la Quílez d'alimentació, hi ha una Lafuente-Quílez dedicada exclusivament a la beguda que, segons em va dir un dependent, té el local en propietat. Ja es veurà.

En fi, això de la pervivència de les botigues és un misteri. Per exemple, La Baguetina Catalana té tres establiments -potser ara només dos- al passeig de Gràcia (en un d'ells, just davant de l'antiga Salvador Serra, hi havia una botiga de mobles on vaig estar a punt de comprar un sofà de rebaixes fa anys, però quan vaig tornar havia desaparegut). Algú ha vist mai, tot i les piles de menjar d'allò més apetitós, més de cinc persones en aquests restaurants (?) que esmento, comptant-hi els cambrers, esclar? Com subsisteixen? Segur que algun periodista investigarà el misteri algun dia, per bé que els periodistes actuals prefereixen parlar dels misteris resolts.

uns que arriben i d'altres que se'n van

Primera visita a la nova seu de la llibreria Ona, a Gran de Gràcia. Com quan va plegar de la Gran Via, a la caixa hi ha la Montserrat Úbeda, que després d'un periple per feines diverses, per fi ha pogut fer realitat el seu somni de retorn, en un local de lloguer molt més petit que l'antic, acollidor i amb una il·luminació diàfana. La llibreria ja està acabada, els llibres als prestatges, l'espai infantil a l'entrar a l'esquerra, el racó de volums de segona mà al fons a la dreta..., el discos, encara escassos, els complements nacionalistes o simplement nacionals... I tot el que arribarà. No sé si l'espai dóna per fer actes com els de l'antiga Ona, però amb una mica de bona voluntat tot és possible. Ignoro si la Montse ha triat el lloc perquè ella en viu a quatre passes, a la plaça del Diamant o potser en alguna altra de la vora, o perquè en aquesta Barcelona turística i servil que hem triat els lloguers relativament assequibles es troben a la perifèria, en el cas de Gran de Gràcia, més amunt de Fontana. El local em cau fora de les meus rutes més habituals: caminar a peu fins gairebé la plaça de Lesseps és una excepció en els rumbs diaris; però m'he proposat que m'hi passaré com a mínim sempre que tingui clar quin llibre en català em vull comprar. Fins i tot, en un rampell romàntic, se m'ha acudit de proposar alguna cosa així com “Els amics de l'Ona”, una mena de club social sense estatuts ni trobades ni cap altre requisit que no sigui les ganes de passejar de tant en tant fins a la llibreria, i comprar alguna cosa, esclar.

Més avall, a la Barcelona que es va fonent, la xocolateria Fargas, fundada al primer terç de fa dos segles, i coneguda arreu d'Europa entre els experts, sí que entra en els meus circuïts habituals, i, a part de visites esporàdiques, durant els darrers nadals ha estat la proveïdora dels torrons de xocolata de la meua família del nord; però, si el que he llegit al diari és cert, li queda poc temps de vida, malgrat que la que té, jutjant pel moviment interior a qualsevol hora, és intensa. Situada en un local de lloguer en un edifici que pertany a l'orde de Sant Joan de Déu , sembla que la seua llarguíssima existència s'acaba, que l'any que ve ja no podrà resistir l'especulació comercial d'aquesta ciutat que continua la seua marxa imparable cap a l'èxit de les estadístiques turístiques i l'encant (?) superficial, ... i imbècil el gran o petit que no boti al so que marca la marca. En el cas de la Fargas, de la qual desconec els detalls administratius, em pregunto com és que amb gairebé dos segles de vida no se'ls va acudir de comprar un local que els resguardés mínimament de l'especulació que fa temps que es veia venir. Esclar que no tinc gaire idea de negocis, i de la mateixa manera que em costa entendre el tancament de la xocolateria, em pregunto com sobreviuen les botigues dedicades a la filatèlia, com la Monge, que també desapareixerà amb la Fargas.