No vaig anar a veure l'exposició a
CaixaFòrum, però avui he anat a veure The Salt of the Earth, el
documental de Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado sobre Sebastião
Salgado. La pel·lícula comença amb una definició del mot
fotografia, sobretot del seu primer component: llum. I on hi ha llum
hi ha ombres, sense les quals la llum només seria enlluernament, és
a dir, no res. A partir d'aquí, i en un exercici que em sembla
modèlic, durant poc més d'una hora i mitja es va desenvolupant la
vida i obra del fotògraf brasiler, alternant i barrejant
fotografies, sempre en blanc i negre, amb fragments filmats en color
i reflexions del protagonista i altres personatges.
Les fotografies de Salgado em semblen
excepcionals en la seua execució, bellíssimes o terribles, o les
dues coses, en el seu contingut. El documental en el seu conjunt, i
partint de la premissa, esclar, que no conec directament Salgado, em
sembla imprescindible per entendre la vida i les motivacions dels
personatge, el trencament amb l'ofici que l'apassionava i la seua
reconciliació posterior.
He llegit la seua biografia a la
wikipèdia i és curiós que, com tantes altres vegades es repeteix
el mateix en diversos idiomes, per exemple -i per això, també,
parlava més amunt de llums i ombres- el paràgraf següent: L'any
1991 la revista New Yorker va publicar una dura crítica en la que
comentava la contradicció que hi havia entre els arguments de les
seves fotografies i el fet que aquestes apareguessin en paper cuixé
o que s'exhibissin en galeries i en museus. A principis de l'any
2000, periodistes de The
New York Times i l'escriptora Susan
Sontag van criticar les fotografies de Salgado. El fotògraf va
ser acusat d'utilitzar de manera cínica i comercial la misèria
humana i d'exposar de manera bella les situacions dramàtiques,
corrent el risc de fer perdre la seva autenticitat. Aquest és un
retret que s'ha fet a vegades als fotògrafs
que han basat una part important de la seua obra a documentar les
condicions de vida extremes de llocs o de gent. És un dels perills
d'aquesta modalitat fotogràfica. És aquest el cas de Salgado? No
sóc capaç de jutjar, però després de veure la seua mirada i
escoltar-lo, no m'ho sembla, i la seua obra i les seues reflexions em
recorden que hauria de viure en un estat permanent d'indignació,
però també de comprensió.
P.S. Llegeixo a la
seua biografia que Salgado treballa amb una Leica. Possiblement sigui
així, però jo
únicament he identificat de manera clara una Canon digital,
no sé el model. Encara que ja se sap que
la càmera no fa el fotògraf.
