llums i ombres

No vaig anar a veure l'exposició a CaixaFòrum, però avui he anat a veure The Salt of the Earth, el documental de Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado sobre Sebastião Salgado. La pel·lícula comença amb una definició del mot fotografia, sobretot del seu primer component: llum. I on hi ha llum hi ha ombres, sense les quals la llum només seria enlluernament, és a dir, no res. A partir d'aquí, i en un exercici que em sembla modèlic, durant poc més d'una hora i mitja es va desenvolupant la vida i obra del fotògraf brasiler, alternant i barrejant fotografies, sempre en blanc i negre, amb fragments filmats en color i reflexions del protagonista i altres personatges.

Les fotografies de Salgado em semblen excepcionals en la seua execució, bellíssimes o terribles, o les dues coses, en el seu contingut. El documental en el seu conjunt, i partint de la premissa, esclar, que no conec directament Salgado, em sembla imprescindible per entendre la vida i les motivacions dels personatge, el trencament amb l'ofici que l'apassionava i la seua reconciliació posterior.

He llegit la seua biografia a la wikipèdia i és curiós que, com tantes altres vegades es repeteix el mateix en diversos idiomes, per exemple -i per això, també, parlava més amunt de llums i ombres- el paràgraf següent: L'any 1991 la revista New Yorker va publicar una dura crítica en la que comentava la contradicció que hi havia entre els arguments de les seves fotografies i el fet que aquestes apareguessin en paper cuixé o que s'exhibissin en galeries i en museus. A principis de l'any 2000, periodistes de The New York Times i l'escriptora Susan Sontag van criticar les fotografies de Salgado. El fotògraf va ser acusat d'utilitzar de manera cínica i comercial la misèria humana i d'exposar de manera bella les situacions dramàtiques, corrent el risc de fer perdre la seva autenticitat. Aquest és un retret que s'ha fet a vegades als fotògrafs que han basat una part important de la seua obra a documentar les condicions de vida extremes de llocs o de gent. És un dels perills d'aquesta modalitat fotogràfica. És aquest el cas de Salgado? No sóc capaç de jutjar, però després de veure la seua mirada i escoltar-lo, no m'ho sembla, i la seua obra i les seues reflexions em recorden que hauria de viure en un estat permanent d'indignació, però també de comprensió.

 

P.S. Llegeixo a la seua biografia que Salgado treballa amb una Leica. Possiblement sigui així, però jo únicament he identificat de manera clara una Canon digital, no sé el model. Encara que ja se sap que la càmera no fa el fotògraf.