divagacions

Repassant la vida i l’obra de Bernat Metge em torno a preguntar perquè encara ningú no ha novel·lat el personatge: poderós (al menys des de l’ombra), de prosa brillant a Lo Somni, escèptic, enamorat, sospitós de traïció, corrupció i altres assumptes menors, comdemnat, rehabilitat... I Quina època més atractiva i convulsa des de totes les perspectives: el període humanista, que obre noves perspectives, el canvi de dinastia a la Corona d’Aragó, ja al final de la seva vida (no em val L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant), l’Església dels tres papes... Ben pensat, però, tampoc no m’interessa gaire la novel·la històrica.

Avui toca comprovar com van les vendes de llibres en català, originals i traduccions, ficcions i realitats. Em continua sorprenent que a la llista dels llibres de no ficció hi hagi títols com El secret –que en si mateix ja indica que no en traurem res de clar- del qual es diu “claus per aconseguir la salut, la fortuna i la felicitat.” També, abans de reflexionar, em crida l’atenció que hi hagi un poemari (Misteriosament feliç, de Joan Margarit), però, és clar, ¿què hi ha que sigui més real que el que contenen els versos? Encara un altre llibre d’entre els deu primers: L’esplendor de la Barcelona burgesa, de Lluís Permanyer. Tinc ganes de fer-li una ullada. Crec que actualment no es parla de burgesos i de burgesia més que en els textos d’història o en sentit més o menys pejoratiu amb reminiscències marxistes i per persones d’una certa edat. Avui hi ha empresaris de diversos sectors, banquers, etc., però, són aquests els burgesos? Dintre de cent anys algú farà servir la paraula burgès per denominar algun col·lectiu del moment actual?