casos per a la història

No sé què em passa amb els acudits de Ventura&Coromina, però sempre els trobo una mica endarrerits i sovint poc reeixits. És clar que ha de ser difícil triar un tema -només un- de màxima actualitat i trobar-li un element d'humor crític. I és molt fàcil que jo, centrat en el peix de la imatge d'avui, m'hagi atrevit des de la meua ignorància a afegir un petit detall gràfic que, per cert, encara podria multiplicar.

Un altre assumpte menor que avui m'ha cridat l'atenció en aquest món d'assumpte majors que vivim és la destitució -o la renúncia, que al final resulta que no ho he aclarit- d'Oriol Pérez Treviño, director general de l'Auditori, i fins no fa gaire director del Festival Musical de Torroella de Montgrí, per un suposat ús indegut de la targeta de crèdit institucional: 10.000 euros. El que expliquen els diaris m'interessa relativament i ja es veurà com acaba; en canvi tinc curiositat per saber els detalls de les despeses: ningú no en diu res. El periodisme d'investigació va a la baixa i els periodistes es limiten a reproduir el que uns i altres, sempre parts interessades, volen dir.

El cas Pérez Treviño, que repeteixo que em sembla un assumpte menor en el món actual, m'ha fet pensar en el cas Metge. Si recordeu, Bernat Metge va ser empresonat l'any 1388 a causa d'una suposada malversació de fons en la recaptació dels tributs pels casament de Joan I amb Violant de Bar. No sé com va acabar la cosa, però Metge va plagiar una obreta de Petrarca que a la vegada l'havia plagiat de Boccaccio: Valter e Griselda. L'obra se sol citar com la primera peça de l'humanisme català. Poc després, Metge es va convertir en secretari reial del rei Joan, un dels càrrecs de màxima confiança. Més tard, l'any 1396, després de la mort sobtada del monarca, Metge, i alguns altres consellers, va ser acusat de càrrecs gravíssims i el van empresonar. Aleshores Bernat Metge va escriure Lo somni, que tenia, entre altres finalitats justificar la seua innòcència. No sé els detalls, però l'any 1402 Bernat Metge tornava a ser secretari reial, aquesta vegada del rei Martí, i es va mantenir en el càrrec fins l'any 1410. L'any que ve commemorarem els sis-cents anys de la seua mort.

És curiós com les adversitats es converteixen en algunes persones en estímuls creatius de primer ordre, sobretot perquè el temps els és propici, es dilata, com a mínim. Recordaríem Metge si no l'haguessin empresonat? Del seu fantàstic Lo somni vull copiar un petit fragment en què Metge fa servir el monarca mort per justificar la seua innocència, i és que els morts habitualment no solen contradir els vius. En el llibre segon, Metge pregunta al rei difunt que se li ha aparegut a la presó per què ha mort tant sobtadament, i vet aquí:

- Primerament, qual és estada la causa de la vostra sobtosa mort?
-...Veient, doncs, nostre senyor Déu lo mal qui estava aparellat, e no podia molt tardar, e volent que als grans inconvenients qui venien fos tancada la porta, ordonà que jo morís sobtosament, per tres raons. La primera, per tal que els dits singulars, envejosos teus e dels altres servidors meus presos, mostrassen llur iniquitat e donassen ocasió que fossen ben coneguts en llurs costums e maneres; la segona, per tal que tu e los altres lleials servidors meus poguéssets jurídicament e en públic purgar e mostrar vostra innocència, així com certament farets, la qual era tan clara a mi com és ara la immortalitat de l’ànima racional; la terça, per tal que a les coses contengudes en les dues predites raons no pogués ésser donat algun empatxament.
—Ço que havets dit darrerament, senyor, no entén jo bé; suplic-vos que m’ho declarets.
—Si jo —dix ell— no fos mort, tantost fóra vengut dret camí a Barcelona e haguera fet tot ço que la dita ciutat (la qual a mos predecessors e a mi tostemps és estada lleial e obedient, zelant e procurant tot profit e honor) m’haguera consellat així sobre el fet de la justícia com de la defensió de la terra com de l’ordinació de ma casa; car bé saps tu que aquestes eren les principals coses que la dita ciutat a mi suplicant demanava, les quals los dits vostres enemics e perseguidors, fenyents e demostrants voler aquelles així com a profitoses a la cosa pública, sots color de bé, ab intenció damnada e per llur sol barat instaven. E si per mi fos estat complit ço que t’he dit, no es poguera seguir la demostració de llur iniquitat e de la vostra innocència, car la dita ciutat no m’haguera consellat que jo us faés mal, pus no el meresquéssets.
—Senyor, e que hi calia morir sobtosament per ço? Car posat que fóssets mort espau e per discorriment de gran temps, tot ço que m’havets dit poguera haver lloc.
—No poguera —dix ell—, car si jo fos estat malalt per algun temps, los dessús dits m’hagueren ginyat per ventura a açò que volgueren, car, vexat per la malaltia, més los amara complaure que si contínuament m’enujassen ab llur importunitat; o per acórrer a llur iniquitat, pus veiés que fos perillós de morir, jo haguera fet remissió general, jatsia no hi fos necessària, a tots mos servidors e domèstics, per raó de la qual fóra seguida gran infàmia a tots; e per ventura per vostres perseguidors no us fóra estada observada aprés ma fi, ans ab color d’aquella vos hagueren tots lliurats a mort, donants entenent a la gent ignorant e irada contra vosaltres per llur enginy, que a instant suplicació vostra era per mi atorgada, per tal com vos sentíets culpables dels crims dessús dits e de molts d’altres que us hagueren contra veritat imposats.
—Gran profit, senyor, se n’és seguit e seguirà a mi e als altres, qui, Déu volent, ab nostre bon dret eixirem, quan hora serà, de presó; e serà gran vergonya a nostres enemics e perseguidors. Mas vós, senyor, no hi havets res gonyat...

Se sabrà la veritat del cas Pérez Treviño? Durant el període de pèrdua de confiança, produirà alguna obra mestra? El rehabilitaran? Tot és dubtós. Actualment 10.000 euros és tan poca cosa...

dels estímuls originals i plagiats

El bo que té la vida –al menys la d’alguns dels humans- és que està plena d’estímuls, grans i petits, diversos i singulars, universals i personalitzats, físics i mentals, per a rics i per a pobres, per a turistes i per a indígenes, per a babaus i per a savis, per a filantrops i per a misantrops, per a claustrofòbics i per a agorafòbics... Estímuls infinits per a la vista, per a l’oïda, per al tacte.... per a sisens i setens sentits encara no descoberts, tots processats per les misterioses connexions i la química del cervell tan similars i tan diferents en cada individu Estímuls que es poden compartir o que resten en la més completa intimitat. Podria dir que qui no es conforma és perquè no vol, però ara tocaria entrar en els condicionants econòmics, socials, intel·lectuals, culturals, laborals, temporals, etc. de cada persona i la cosa seria de mai acabar, sobretot tenint en compte la meva incapacitat de sintetitzar i arribar a conclusions. Arribar a conclusions no sol estar al meu abast ni sol ser una de les meves pretensions.

Aquest matí, llegint l’apunt de la Clidice sobre originalitat i còpies, mercantilisme i llibertat, art i pseudoart, m’han vingut ganes d’escriure una vegada més sobre el romanticisme, el seu culte a l’originalitat, l’individualisme, etc. En resum, coses de fa quatre dies que ara tornen a originar debats amb l’afegit dels interessos econòmics, un element important que condiciona qualsevol conversa sobre el tema i, segons com, impedeix un debat “net” sobre la creativitat.

L’apunt de la Clidice m’ha portat a Bernat Metge i a Lo Somni, una obra que m’agrada per diverses raons, però també perquè en ella trobo les Metamorfosis d’Ovidi, quan parlen Orfeu i Tirèsias, una mica de Llull, un xic de Ciceró, un poc de Boccaccio... tot ben condimentat com en un plat d’aquells en què vas reconeixent o intuint els ingredients de sempre i en descobreixes de nous, però en que l’important és el conjunt final, amb tot ben lligat i perfectament presentat: tots els matisos en una unitat.

Com que no tenia temps de rellegir-me Lo Somni, m’he rellegit Valter e Griselda. Resumeixo la història per als qui no la coneixeu:
Resulta que Valter és un noble que decideix casar-se amb una pagesa de les més pobres del seu feu (aquí la història ja em sembla un pèl estranya: què tenia Griselda, la camperola, que no tinguessin les dames més nobles del territori?). Tothom està molt content, Griselda s’adapta molt bé al seu nou estatus, el matrimoni és feliç, etc. Però ja sabeu que els nobles desenfeinats mai no estant contents. Griselda té una nena i Valter vol provar la fidelitat i la magnitud de l’amor de la seva esposa, de manera que se li acut d’agafar la criatura i fer-la matar per veure si l'esposa encara l’estima després de la malifeta. L’esposa encara l’estima moltíssim, perfecte. La dona torna a parir, aquest cop un nen, i la història es repeteix (entre nosaltres, l’amor de Griselda pel seu marit em sembla una mica... no sé com expressar-ho). Al cap d’uns anys, Valter li diu a la muller que el seu matrimoni s’ha de desfer per raons que ara no cal concretar i ella consent sense cap protesta i torna a la casa del pare on aquest li guarda els parracs que vestia de soltera perquè ja es temia una cosa semblant. Poc després, Valter fa venir de no se sap on una núvia joveneta a la qual acompanya el seu germà, a més del seguici de rigor, i li demana a Griselda que torni a casa per rebre els hostes fins el dia del casament perquè només ella sap com funciona el palau; l’exdona accepta encantada i tot va de primera fins que finalment Valter li diu que tot ha estat una enganyifa, que la núvia és en realitat la filla dels dos i el germà el fill, que no els havia manat matar sinó que... I tot torna a la normalitat i la felicitat és immensa.

En resum una novel·leta protagonitzada per una mena de psicòpata a qui actualment haurien comdemnat a la pena màxima i per una dona que diries que hauria d’haver denunciat el seu marit al primer indici de crueltat i de criminalitat. Però en aquella època les coses eren així.

I què podem pensar de l’autor? Bé, en realitat l’autor d’aquesta novel·leta de l'any 1388, considerada la iniciadora de l’humanisme català, no és Bernat Metge, sinó Petrarca, que la va escriure en vers i en llatí, pel qual el català sentia una gran admiració: “La present història, senyora molt graciosa [Metge dedica l’obra a Isabel de Guimerà], he arromançada com pus pla he poscut e sabut; la qual, en esgordament del llatí en què Petrarca la posà, és fort grossera. Mas io, imaginant que complauria a vós, no he recusat de demostrar la mia grossera ineptitud e atreviment gran que he haüt, con he gosat parlar aprés tan solemne poeta com aquell és, lo qual viurà perpetualment en lo món per fama e per los insignes llibres que ha fets a nostra instrucció.” El que no diu Bernat Metge és que Petrarca va copiar , en vers i en llatí, la darrera novel·leta del Decameró de Boccaccio, escrita en llengua romaç.

Com que el text és molt breu, encara he tingut temps, abans d’anar al mercat a fer la compra setmanal, de llegir l’original de Boccaccio en l’excel·lent traducció de Francesc Vallverdú (Edicions 62; 11, 95 euros per més de vuit-centes magnífiques pàgines).

I ara és quan hauria d’arribar a concloure alguna cosa sobre el tema de l’originalitat i les còpies i sobre els estímuls, però torno a confessar que sóc un negat per a concretar finals i, a més, sempre he cregut que tothom té capacitat per treure les pròpies conclusions. L’únic que se m’acut és afegir que a partir de l’apunt de la Clidice m’he passat una bona estona aquest matí, però entenc que les estones, com els estímuls i les diversions, són personals i intransferibles.

una nota llarga i dues de curtes

A la tertúlia extraordinària del divendres de comiat de la Montse, no sé si perquè la Mar ens parla d’una còpia lletra per lletra dels seus textos que va trobar en un bloc com si fos de la propietària del bloc o perquè surt a la conversa amb la Júlia, els parlo d’un programa gratuït (n’hi ha també de pagament) que es diu approbo (avui en parlava Màrius Serra a “LV”), de SYMMETRIC, que localitza qualsevol plagi. Sembla ser que la idea va sortir del director de companyia que va voler fer feliç la seva dona, una professora, que es queixava de la quantitat d’alumnes que copiaven textos aliens i els presentaven com a propis i de la dificultat, sovint, de localitzar els textos originals. A mi, tothom ho sap, no em disgusta que la gent es copiï –no ho fem tots excepte els que no llegeixen res?- sempre que el resultat sigui reeixit i els originals citats si la feina que s’ha fet ho requereix. Una altra cosa són els plagis literaris descarats. Evidentment el programa només actua sobre els textos digitalitzats que es poden trobar a Internet.

Avui he volgut provar l’aplicació. El primer que he fet es registrar-me com a usuari i a continuació he buscat una pàgina del Word (em sembla que no admet els arxius de Wordperfect que també faig servir) del meu ordinador i demanar una anàlisi. Efectivament, el programa ha descobert que eren textos de saragatona. Després he provat amb aquest text, espero que no hi vegeu segones intencions:

Fembra és animal imperfet, de passions diverses desplasents e abominables passionat, no amant altra cosa sinó son propi cors e delit; e si los hbmens la miraven així com deurien, pus haguessen fet ço que a generació humana pertany, així li fugirien com a la mort. No és animal en lo món menys net que fembra...

Cap resultat. Tot i que el text es troba a Internet. I per suposat, no crec que el programa sigui capaç de localitzar les còpies si provenen d’una altra llengua, cosa prou freqüent. No esperava, per exemple, que em digues: “ei, tu, això és del Corbaccio, de Boccaccio, i tens el llibre digitalitzat en italià”:

La femina è animale imperfetto, passionato da mille passioni spiacevoli e abbominevoli pure a ricordarsene, non che a ragionarne: il che se gli uomini riguardassono come dovessono, non altrimenti andrebbono a loro, né con altro diletto o appetito, che all'altre naturali e inevitabili opportunità vadano; i luoghi delle quali, posto giù il superfluo peso, come con istudioso passo fuggono, così il loro fuggirebbono, quello avendo fatto per che la deficiente umana prole si ristora; sì come ancora tutti gli altri animali, in ciò molto più che gli uomini savi, fanno. Niuno altro animale è meno netto di lei...

És possible que no hagi entès prou bé el programa –penseu que m’acabo d’estrenar- i necessiti fer més provatures. Mentrestant, quin gran adaptador Bernat Metge! I Boccacció, ho va adaptar també?

El diumenge, mentre anava a un funeral –em sap tant greu per l’E.-, escoltava fragments d’Albéniz. A la nit vaig voler pujar-ne algun al bloc per recordar la seva mort (18 de maig de 1909, cent anys justos). A YouTube vaig trobar sobretot adaptacions per a guitarra i poques mostres de piano que, per diverses raons, no em van acabar de fer el pes. Després vaig entrar aquí i em vaig perdre gairebé definitivament. Potser per celebrar el seu naixement (29 de maig de 1860) pujaré alguna cosa. Us heu fixat que hi ha moltes més possibilitats de morir les setmanes anteriors a la data de naixement que les setmanes després?

Encara abans d’anar a dormir vaig saber la mort de Benedetti a través del poema que havia deixat en Quim al seu blog. Penso que potser em podria llegir La tregua.

divagacions

Repassant la vida i l’obra de Bernat Metge em torno a preguntar perquè encara ningú no ha novel·lat el personatge: poderós (al menys des de l’ombra), de prosa brillant a Lo Somni, escèptic, enamorat, sospitós de traïció, corrupció i altres assumptes menors, comdemnat, rehabilitat... I Quina època més atractiva i convulsa des de totes les perspectives: el període humanista, que obre noves perspectives, el canvi de dinastia a la Corona d’Aragó, ja al final de la seva vida (no em val L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant), l’Església dels tres papes... Ben pensat, però, tampoc no m’interessa gaire la novel·la històrica.

Avui toca comprovar com van les vendes de llibres en català, originals i traduccions, ficcions i realitats. Em continua sorprenent que a la llista dels llibres de no ficció hi hagi títols com El secret –que en si mateix ja indica que no en traurem res de clar- del qual es diu “claus per aconseguir la salut, la fortuna i la felicitat.” També, abans de reflexionar, em crida l’atenció que hi hagi un poemari (Misteriosament feliç, de Joan Margarit), però, és clar, ¿què hi ha que sigui més real que el que contenen els versos? Encara un altre llibre d’entre els deu primers: L’esplendor de la Barcelona burgesa, de Lluís Permanyer. Tinc ganes de fer-li una ullada. Crec que actualment no es parla de burgesos i de burgesia més que en els textos d’història o en sentit més o menys pejoratiu amb reminiscències marxistes i per persones d’una certa edat. Avui hi ha empresaris de diversos sectors, banquers, etc., però, són aquests els burgesos? Dintre de cent anys algú farà servir la paraula burgès per denominar algun col·lectiu del moment actual?