la síndrome de Camba

Yo lo mismo hago un artículo con una noticia de tres líneas que leo en el Daily Telegraph, que con las obras completas de Voltaire. Yo me voy al mar, por ejemplo. No cabe duda de que el mar es una cosa grande y hermosa. Pues para mí como si fuese un sombrero de paja. Toda su hermosura y toda su grandeza yo la reduzco rápidamente a una columna escasa de periódico; mando las cuartillas a su destino, y ya se han acabado para mí los encantos del mar, y, como los encantos del mar, las mujeres bonitas, y como las mujeres bonitas las obras maestras, y como las obras maestras las catedrales góticas, y los buques de guerra, y los campos sonrientes, y la primavera, y las fiestas movibles y todo. El articulista no puede gozar de nada, porque todo, en su organismo, se vuelve literatura, así como esos enfermos que no gozan de ninguna comida porque todas ellas se les convierten en azúcar. Esos enfermos son fábricas de azúcar, y nosotros somos fábricas de artículos.

Julio Camba: Maneras de ser periodista, Libros del K. O., 2013.

Llegia més o menys això aquest matí a la columna de Màrius Carol i pensava que potser sí. Salvant totes les distàncies, la de la professionalitat, amb els diners o el reconeixement que comporta, la de les intencions... i qualsevol altra consideració que és vulgui afegir, els qui escrivim cada dia, o gairebé, en el nostre blog ¿arriba un moment en què observem, vivim, passem pel món que ens envolta amb una perspectiva de blogaires, és a dir, pendents, també, del post, apunt, article, o com se li vulgui dir que sabem que escriurem en algun moment del dia? Potser sí. Potser fins i tot en algun moment del dia busquem el que escriurem o quan l'atzar ens ho presenta, sabem que allò és convertira en paraules que acabaran a la pantalla.

Ara haurien de venir les reflexions. De quina manera ens condiciona i ens modifica aquest escrit diari, voluntari en el nostre cas? Fins quin punt considerem important que ens llegeixin i ens comentin? Què pretenem, a més del fet genèric de comunicar o de compartir, quan escrivim? Treballem de forma conscient un estil determinat? El blogaire o el lector -el lector del blogaire sol ser un altre blogaire- pot afegir i respondre les preguntes que vulgui, però avui la pregunta és només una: tenim la síndrome de Camba?

Sigui quina sigui la resposta, escriure és un plaer divertit, com un joc amb un mateix en què el resultat -a vegades tens la sensació de guanyar a vegades de perdre, sovint d'empat- és el menys important, el que t'agrada és el propi joc i la seua incertesa, encara que cansi de tant en tant... I preguntar per les regles seria una descortesia.