Els temps de la (des)informació

Avui, per no estar informat, has de fer un esforç brutal.

J. Cuní (8tv)

Avui, per estar informat, has de fer un esforç brutal, i encara així, els dubtes sobre els resultats del procés d'informació són omnipresents.

Miquel (http://provisionals.blogspot.com.es/)

P. S.: Si la segona afirmació és més llaga que la primera, és únicament a causa que els blogs es poden permetre un tractament del temps més ampli i a la tele, segons diuen els que la fan, el temps és or; excepte, esclar, quan l'audiència, segons els de la tele, demana minerals menys nobles.

Avui, tant a la tele com aquí, deixem de banda exemples que ratifiquin les respectives afirmacions. Tant els televidents com els lectors de blogs són prou intel·ligents per trobar-los a la seua mesura.

antologia blogaire: els antecedents

Busco textos per encàrrec, i per gust, d'escriptors barcelonins. Han de fer referència a carrers, a edificis, a monuments, a llocs específics... Em costa de concretar en poques ratlles perquè em deixo emportar per tots els ornaments, que no ho són perquè són la substància dels escrits.

Per situar la casa -i encara malament- de Rafael d'Amat i de Cortada, més conegut com Baró de Maldà, no em caldrien tantes línies, però el que m'interessa és mostrar una petita seqüència, mostrar com el menjar ocupava una part important dels seus escrits i com amb la Guerra del Francès es va acabar, també, una abundància excessiva.... I moltes altres coses, que el quaderns del baró de Maldà són històries que a vegades obliden els historiadors.

Si els que tenim blogs d'aquells anomenats personals haguéssim de triar un patró, un antecedent clar en temps un pèl llunyans, no tinc cap dubte que ens hauríem de decantar per aquest personatge que amb tanta meticulositat va deixar escrit el seu dia a dia, al menys el més extern, el d'allò que feia. Periodisme sense diari i antecedent del costumisme literari que encara avui perdura encara que s'amagui amb altres noms. Una joia única que no sé si s'ha arribat a publicar sencera. Però va, anem a la seqüència:

En sent deu hores i quart, arrenglat tot aquell aparato de sopes ab caldo, peixos, verdures, rostits i golosines, se donà avís [...] que se servissen eixir al saló a sopar, quedant la taula ben adornada de palts ab vianda, ramillete al mig i llum en candeleros, a fileres, de llarg a llarg, que tot era un molt lindo objecte, més per los ulls que per la boca, per estar casi tothom no apte per menjar gaire, per no quedar del tot paït lo dinar...

Baró de Maldà: Calaix de sastre (13-12-1978)


Fetes les oportunes diligències, que no han sigut poques, lo senyor hoste que tenim en nostra casa de Cortada, francès, don Francisco Gagnon, natural de Perpinyà, administrador de correus de França, que ens ha volgut servir, ab afecte i gana, parlant ab los dos generals Duhesme i Lechi –tan bo l'un com l'altre– [...], per poder haver lo pase, per l'eixida del Portal Nou a fora, presentat memorial ab fe del metge doctor Rafael Esteve, i del cirurgià don Bernat Ribes, qual expressava ma salut algo dèbil i ser senyor ja d'alguna edat. I així tenir que pendre alguns remeis, estos los dels banys a Caldes, acompanyant-me mon fill menor Tano, doctor Andreu Bardolet com a protector, i dos domèstics (que tal llenguatge los francesos usen i nosaltres, catalans criats). [...]

Emprenguérem la marxa no a Caldes, sí que a la ciutat de Vic en dit dia 17 de setembre, havent eixits de casa Cortada tenint ja lo Francesc enganxades les mules ab birlotxe, l'una dita la Lleona, recobrada ahir vigília, lluny de creure-nos-la recobrar, si bé afluixant los cordons de la bossa per esta mula, no sé si setanta-cinc duros. A cinc hores tocades, ab lo cofre ple de nostra roba d'ús i alguna friolera, aló, tot seguit per la mitat del carrer del Pi a l'esquerra, plaça de la Cucurella, plaça de Santa Anna tota, Carrer Comdal a la dreta, Volta de les Jonqueres, carrer de Sant Pere més Alt, girant a l'esquerra al del Portal Nou, i Portal Nou. I jo com malalt, abrigat ab la capa i gorra de la perruca, com qui va a Caldes, sent-hi la guàrdia francesa i entregant luego al comandant lo nostre passaport [...].

No gens per alegrar-nos, encontràrem a molts soldats francesos que anaven cap a Barcelona, bruts com uns porcs, solent-se ja dir dels francesos, gavatxos porcs, ab ses motxilles a les espatlles, i l'escopeta a l'hombro i número d'uns cent [...]

Així continuant la carretera fins a entrar al poble de Sant Andreu de Palomar, i en la primera casa a la dreta (de don Antoni Borni), que a la vora vegérem a alguna soldadesca, a més de dos carros de campanya ab dos canons en estos muntats per fer-nos por. [...]

Baró de Maldà: Calaix de sastre (17-9-1808)

Déu nos fàcia gràcia, puix que més prest se'ns acabaria tota esta gran revolució en Espanya i Catalunya, prometent-nos tornar molt antes del Corpus a menjar la vedella, les maduixes ben ensucrades i les cireres i abrecocs, ab aquells tan dolços i fins de domàs blanc, en Barcelona, en lo seno de nostres amades famílies, en casa Cortada i casa Castelbell.

Baró de Maldà: Calaix de sastre (1-1-1809)

blogoteca (del dia) de solituds

Just ahir, després de penjar el post, que encara que no ho sembli parlava també de solituds, vaig llegir en dos blogs consideracions des d'òptiques ben diferents sobre el tema. Deixo aquí i aquí els enllaços corresponent encara que ja sé que ens fa més aviat mandra obrir aquests vincles que a vegades fan la funció de notes a peu de pàgina, és a dir, d'aquella part que se salten els lectors dels llibres que tenen pressa a acabar-los.

Se'm va acudir que si apareixia aquest tema, just ara que comença la primavera, és perquè l'estació ha fet un gir cap al fred quan ja teníem l'esperança que cada dia seria una mica més..., com ho podria dir...?, “bonic”, en una paraula una mica cursi -i que cursi i antiga és la paraula cursi!

Després de llegir els dos posts, vaig pensar en La incomunicación, de Carlos Castilla del Pino, la seua obra més reeditada i que sé que és inútil que busqui per casa perquè deu estar al poble, on queden tants llibres d'adolescència i joventut. Solitud i impossibilitat de comunicació són un tàndem indissoluble que es trampeja com es pot amb més o menys èxit, però sempre amb un punt d'insatisfacció.

Avui, que també ha fet un dia rúfol, el primer post que he llegit, brevíssim (accentuo la qualitat de l'adjectiu per als mandrosos) tractava també del tema.

Sembla que demà el temps no millorarà substancialment.

la síndrome de Camba

Yo lo mismo hago un artículo con una noticia de tres líneas que leo en el Daily Telegraph, que con las obras completas de Voltaire. Yo me voy al mar, por ejemplo. No cabe duda de que el mar es una cosa grande y hermosa. Pues para mí como si fuese un sombrero de paja. Toda su hermosura y toda su grandeza yo la reduzco rápidamente a una columna escasa de periódico; mando las cuartillas a su destino, y ya se han acabado para mí los encantos del mar, y, como los encantos del mar, las mujeres bonitas, y como las mujeres bonitas las obras maestras, y como las obras maestras las catedrales góticas, y los buques de guerra, y los campos sonrientes, y la primavera, y las fiestas movibles y todo. El articulista no puede gozar de nada, porque todo, en su organismo, se vuelve literatura, así como esos enfermos que no gozan de ninguna comida porque todas ellas se les convierten en azúcar. Esos enfermos son fábricas de azúcar, y nosotros somos fábricas de artículos.

Julio Camba: Maneras de ser periodista, Libros del K. O., 2013.

Llegia més o menys això aquest matí a la columna de Màrius Carol i pensava que potser sí. Salvant totes les distàncies, la de la professionalitat, amb els diners o el reconeixement que comporta, la de les intencions... i qualsevol altra consideració que és vulgui afegir, els qui escrivim cada dia, o gairebé, en el nostre blog ¿arriba un moment en què observem, vivim, passem pel món que ens envolta amb una perspectiva de blogaires, és a dir, pendents, també, del post, apunt, article, o com se li vulgui dir que sabem que escriurem en algun moment del dia? Potser sí. Potser fins i tot en algun moment del dia busquem el que escriurem o quan l'atzar ens ho presenta, sabem que allò és convertira en paraules que acabaran a la pantalla.

Ara haurien de venir les reflexions. De quina manera ens condiciona i ens modifica aquest escrit diari, voluntari en el nostre cas? Fins quin punt considerem important que ens llegeixin i ens comentin? Què pretenem, a més del fet genèric de comunicar o de compartir, quan escrivim? Treballem de forma conscient un estil determinat? El blogaire o el lector -el lector del blogaire sol ser un altre blogaire- pot afegir i respondre les preguntes que vulgui, però avui la pregunta és només una: tenim la síndrome de Camba?

Sigui quina sigui la resposta, escriure és un plaer divertit, com un joc amb un mateix en què el resultat -a vegades tens la sensació de guanyar a vegades de perdre, sovint d'empat- és el menys important, el que t'agrada és el propi joc i la seua incertesa, encara que cansi de tant en tant... I preguntar per les regles seria una descortesia.

negre & blanc = gris

Que hi ha blocs per donar i per vendre i que tots ens limitem a visitar-ne uns quants ja ho he escrit altres vegades. Que, malgrat el que es diu per alguns, la incidència dels blocs en la vida i l’opinió de la gent no virtual del territori és insignificant em sembla també una evidència que repeteixo. Una al·lusió en un diari, i molt més cinc minuts en un canal a la televisió, creen més publicitat, més coneixement del personatge que expressa les seves idees que tot un any de posts diaris en un bloc. Hi ha priveligiats, però, que surten a la tele i tenen textos als diaris que s’emprenyen quan el seu bloc –quants lectors cada dia?- els sembla que no té el reconeixement que mereix. El darrer cas que conec és el d’Anasagasti –ai, l’ego dels polítics, encara més gran que el dels...!- que, en no ser premiat el seu avorrit bloc en un d’aquests estranys concursos (no em feu donar referències) que s’organitzen de tant en tant amb no més objectivitat que altres concursos, arramba més contra el guanyador, el president d’Extremadura, que contra “l’injust jurat”, i en un post del 20 de febrer (llegiu-lo, si voleu, aquí sencer) diu:


Al parecer el premio lo ha ganado el presidente extremeño Guillermo Fernández Vara que ha logrado el premio Enrique Prados al mejor blog político que concede la red nacional de blogs Las Ideas.
El presidente extremeño recibirá el galardón el próximo viernes 22 de febrero en un acto que tendrá lugar en el ayuntamiento de Madrid.
Estupendo. Le felicito. Y me gustaría saber si el presidente no tiene varios de los que se conoce como negros para alimentar su blog. Pero no importa. Hubiera sido de nota y un puntazo que un senador del PNV que en éste año logró desde su blog mover las paredes de La Zarzuela le hubieran dado un premio.
¿Alguien sabía que el presidente extremeño tenía un blog?.
Está claro, ¿no?.

Déu meu, senyor! Això dels polítics és de jutjat de guàrdia. I mireu que aquest té una trajectòria al darrere que “l’avala” i una "imatge" consolidada. I per acabar-ho de reblar, va el president extremeny, és a dir, Guillermo, i li respon el següent en un comentari en estil epistolar tradicional (apa, els negres!):


Estimado Señor Anasagasti:Soy Guillermo, Presidente de la Junta de Extremadura. Solamente quería decirle que no tengo negros, tal como les llama , y respete un poco más a los negros. Si usted lo piensa es porque si estuviera en mi lugar los tendría. No mezcle las cosas buen hombre, ni descalifique a los demás sin conocerlos. Un saludo Guillermo


Aquí (és post sobre la imatge, sembla que ell i jo estem en sintonia ) teniu el bloc del metge-
president d’Extremadura, que, per cert, té molts més comentaris que Anasagasti i em sembla més divertit (i també és de blogspot).

Insistint en la poca importància intrínseca que es dóna als blocs en alguns mitjans, he de dir que en el diari on vaig llegir la notícia, no s'afegia el lloc concret on es podien trobar els dos blocs, així que he hagut de recórrer a Google. Espero que després de llegir-los no tingueu temptacions de deixar de votar en les pròximes eleccions, em sabria greu.

Deixeu-me acabar afegint que jo no tindria cap inconvenient a tenir negres, ni que fossin de pell fosca, que m'escrivissin un post diari, això sí, seguit aquest estil meu eclèctic i erràtic que em caracteritza. Algú s'hi apunta?

atmosferes

En els darrers dies he rebut un premi honorífic que corre darrerament pels blocs: Premi al blog solidari. Me l’han concedit, per ordre alfabètic, l’arare, la katrin i la mar, belles amigues no només virtuals. Els estic agraït perquè pensessin en mi, i em sento com el feliç posseïdor de tres creus de sant Jordi concedies pràcticament al mateix temps. Em permeteu dir que sobretot aprecio la vostra amistat. La veritat és que com que no fan discurs de concessió, no acabo de saber exactament quins mèrits reuneixo que em fan mereixedor del guardó, però investigo una mica els orígens i em trobo que cal compartir idees i opinions (les comparteixo), que mostro el que sé (bé, mostro), que ho faig d’una manera altruista (uf, aquí no sabria que dir, però tot el que és meu és vostre, virtualment parlant –la hipoteca no cal que la compartim), que escric pel desig de compartir (costa poc de dir io és evident que no cobro per escriure) . Finalment, cal seguir la cadena i passar el premi a set blocs. I aquí és on em planto. Primer perquè em tocaria investigar qui és que encara no ha rebut el premi i, segon, perquè ja fa molt temps que he concedit aquest premi als qui passeu per aquí i als qui no passeu però m’acosto jo. Què voleu que us digui, les coses són així: sempre m’ha semblat una injustícia i una limitació haver de triar entre un nombre reduït. Cadascú té el seu encís i quantificar-lo em sembla una... Així que, considereu-vos totes i tots premiats, fins i tot els que heu rebut el premi diverses vegades. Que no, que no faré ara concrecions. És clar que tu també hi ets, cal que t’ho confirmi?

I continuo amb els blocs. Fa dies que es fa publicitat d’unes jornades de la catosfera –el terme sempre m’ha semblat, com atmosfera, eteri) organitzades a Granollers. Entre els organitzadors, en Toni (informació i enllaços en el seu blog), En Sani, en Tibau... I alguns altres que no llegeixo. També, l’editorial Cossetània i Jordi Ferrer (que sí que llegeixo). Sembla que els blocaires podem enviar el que considerem el nostre millor post per tal que sigui oportunament publicat per l’editorial. No diré que no em tempta la proposta, però haver de repassar-me tots els posts que he escrit seria una tasca que en aquest moment sobrepassa les meves forces; per altra banda, sempre m’ha semblat que són els altres i no un mateix qui ha de decidir que és allò que cal destacar. Llàstima, doncs, que la meva mandra disfressada de modèstia em facin inhibir i m’impedeixin figurar en una obra sobre paper que segurament serà un referent imprescindible de no sé ben bé què.

I encara els blocs. No sabria explicar per què, però no m’acaben d’agradar els blocs institucionals. Em refereixo a aquells que munten des de les institucions de tot tipus que tenen altres mitjans per fer-se sentir i s’apunten a una moda, ja vella, que acaben desvirtuant: els blocs dels diaris, els blocs dels programes de la tele... En fi, els blocs comercials i circumstancials, que no dubto que poden tenir el mateix interès o més que els dels aficionats, però...Els del temps de TV3, amb la nova remodelació de l’espai virtual de la cadena, avui devien anar bojos amb el seu bloc (no: blog; interessant tema a debatre en les jornades de Granollers) i no els ha fet res atribuir la temperatura i la humitat que, segons la foto, corresponia a l’Ametlla de Mar, a l’Ametlla del Vallès. En fi, tot són ametlles i tampoc hi devia haver tanta diferència de temperatura o d’humitat -avui més aviat escassa- en un país tan petit. Per cert, paguen per la col·laboració dels comentaristes, o és altruista, com la seva feina?

metablogueria (esborrany)

Dos articles llegits avui –i tanta feina com tinc aquests dies!- que d’una manera directa i tangencial parlen dels blocs –em perdoneu la modernitat discutible de la c del Termcat, que equilibro en el títol, i els meus entre guions, que allarguen innecessàriament el post: ja sé que l’ortodòxia diu que han de ser curts i n’entenc els motius- em porten a opinar sobre aquest mitjà d’expressió i d’opinió –en alguns casos- que fem servir uns quants –milers si hem de fer cas al que s’escriu sobre el tema-.

De l’article de Quim Monzó de “La Vanguardia” –ja us el llegireu si us ve de gust-, extrec que Wiquipedia i les seves variants són relativament fiables i censurades –en puc donar fe de la primera afirmació en la mesura que jo indirectament hi participo i també em crec la segona per motius que sabem i que no cal fer explícits, però el cas no és ni més ni menys important que el d’altres enciclopèdies, tot i que si voleu en podem parlar. La segona afirmació, també certa i matisable, és que determinats blocs –ell parla dels dels alcaldes- no admeten comentaris o bé els filtren. Res de nou, i, com sabem, no ens hem de limitar als blocs dels polítics, per bé que bona part de la població pot pensar que els seus espais d’opinió són més importants –però, home de déu!, si els polítics tenen mitjans de sobra per expressar-se i els seus blocs no són més que un afegit més, força temporal i inconstant, i no el més important, de la seva tasca propagandística-

En Miquel Porta, vell amic, comenta el llibre de Ramon Alcoberro L’home que mira, que ha passat de la virtualitat al paper a través de Cossetània. M’agrada el principi de l’article, tot i no poder afirmar que sigui del tot cert el que diu: “Dicen que internet está cambiando la manera de entender el mundo. Incluso la manera de transmitir el pensamiento. Lo primero resulta evidente; lo segundo, está aún por ver.” La veritat és que dubto més de la primera afirmació que de la segona, però no dubto que totes dues tenen un punt de veritat, al menys virtual. Continua dient l’articulista: “Para empezar, un asunto que en este caso no resulta baladí: la forma. Incurre el autor en una contradicción al convertir al pantalla en libro? Si bien se mira, si bien se lee, el blog de nuestro filósofo es un libro que, tras infiltrar-se en la pantalla –un intruso se ha colado en internet-, recupera la forma que le es propia.” Més endavant afegeix, i aquí és on jo recordaria l’article d’en Monzó: “Al respecto, és una lástima que el libro no incluya los comentarios generados por los internautas”. I encara més: “¿El lenguaje filosófico puede i debe adaptar-se a la sintaxis telegramática de internet?” I aquí obre una altra via de discussió que alguns deuen tenir molt clara: la sintaxi d’internet ha de ser especialment telegrámática –jo hauria d’haver acabat aquest post fa estona-?; hi ha llenguatges més o menys aptes per a internet? En fi, preguntes amb respostes variades, que fa temps que es plantegen però sense conclusions taxatives, i que, vés per on, Miquel Porta replanteja en l’univers del paper, semblant i diferent al de la pantalla.

Penso que fins aquí ja tenim suficient material per reemprendre un debat que jo no encetaré més enllà dels breus comentaris que he deixat anar, però no em puc estar d’objectivar les possibilitats que ofereix el món dels blocs en els aspectes tècnics. Concreto a partir de Blogger, tot recordant que no oblido els aspectes esmentats més amunt.

1. Es pot pujar text amb finalitat diversa. No és ara la meva intenció fer una classificació dels blocs segons el seu contingut.
2. Es poden il·lustrar els textos amb imatges o utilitzar les imatges com a element bàsic del post. En el meu post anterior, per exemple, malgrat el que es pugui pensar, malgrat la lectura que se n’hagi fet, el centre d’atenció és la fotografia de sant Jordi i el drac, la resta és una mica de lletra per no perdre el costum.
3. Les imatges poden ser estàtiques o en moviment, encara no s’admet, que jo sàpiga, la sofisticació dels arxius de flash, per posar un exemple.
4. Se’ns ofereix la possibilitat de pujar música, bé amb una finalitat complementària bé com a centre d’interès, com en el cas de les imatges.
5. Enllaçant amb el punt 2 i 3, tenim la possibilitat d’afegir vídeos propis o d’altri, sempre amb les finalitats que decideixi el blocaire, no cal insistir-hi.
6. Els comentaris, i torno als dos articles de “la Vanguardia”, són un complement del propi post, que semblen importants als dos articulistes –i a mi mateix-, però que no apareixen com una opció en alguns blocs per raons diverses, de vegades confessades i d’altres no pels seus propietaris. Fins quin punt els comentaris, que no el correu, poden modificar el sentit del propi post? En aquest mateix punt es pot afegir el costum o no de comentar o respondre els comentaris per part de l’autor del bloc o les respostes únicament a determinats cometaris. Sí o no als comentaris dels comentaris? Respostes selectives?
7. Potser no tant important –ho ha de decidir cadascú- és la possibilitat de jugar amb la tipografia: formes, mides i colors.

Segur que em deixo alguns aspectes, però crec que hi ha prou elements sobre la pantalla per iniciar un procés de reflexió ni que sigui mental. No hi ha dubte que qualsevol opció és vàlida a l’hora d’aconseguir el que tothom desitja quan fa servir els blocs: expressar-se, és a dir, explicar el món o explicar-se un mateix, o les dues coses a l’hora, amb finalitats, limitacions i condicionaments diversos. Entenc que el que es busca també és la immediatesa que no permet el paper, al qual per altra banda, no pot arribar tothom, i les complicitats i etc., i bla, bla, bla. Deixeu-me, però, acabar dient, que trobo que el mitjà està força desaprofitat i que la lletra- costum, nostàlgia, incapacitat, escala de valors, etc, etc., i bla, bla, bla- continua sent la reina encara que sigui a través de la modernitat de la pantalla. I que consti que no jutjo més del que he insinuat. Ja ho veieu: el meu post d’avui no té cap imatge ni altre condiment que us pugui fer distreure de l’essencial.

I plego, que no sabeu com se’m menja la feina, encara que no ho sembli.