temps sideral

Pensant en això dels aniversaris i els orígens, se’m va acudir que de no haver nascut a la Terra m’agradaria ser de Saturn, un planeta realment important i no com aquest món petit on vivim i on tots, més o menys, ja ens coneixem i , si no sabem, intuïm per on aniran les misèries i els trets, en sentit literal.

I el misteri dels anells, i uns seixanta satèl·lits, que aixeques la vista i no saps amb quin quedar-te, que només mirant com van movent-se i creixen i minven ja et pots passar la nit en vetlla... i tantes altres coses, incloses l’hidrogen i el metà, que estic segur que no em suposarien cap problema d’adaptació. L’únic que potser no suportaria de Saturn –dic potser perquè no sé com està la ciència mèdica ni la enginyeria genètica al planeta- és que no podria veure més de dos primaveres, o dos estius, o tardors o hiverns, perquè allà els anys són llargs, massa llargs, com una mica més de 29 dels de la Terra. Si no fos per aquest petit contratemps, us asseguro que a hores d’ara ja hauria fet les maletes i no em veuríeu més per aquí. No descarto que algun dia, quan sigui més gran i ja no m’importin les estacions o prevegi que no me’n queda cap altra de sencera, acabi decidint-me a desaparèixer definitivament. Quan arribi, ni que sigui només per cortesia, ja en tindreu notícies a través del bloc.

P. S. Aprofito per felicitar Manoel d’Oliveira en el seu centenari, un sagitari que honora el signe i que possiblement no tindria cap inconvenient a emigrar a Saturn si no fos perquè sap que alguns trobaríem a faltar les seves pel·lícules, la seva saviesa.

Per cert, el diari d’avui, en un breu amb el títol de “El ejemplo de Oliveira”, acaba dient: “La sociedad en su conjunto haría bien en alentar estos ejemplos de longevidad creativa.” Em sumo al desig, però afegeixo que la societat en el seu conjunt i sobretot aquells que la dirigeixen o ho intenten potser podrien també vetllar i tenir cura dels vells que són simples espectadors, extreballadors no creatius, badocs compulsius, etc. Ei, és només una idea. Per altra banda, una cosa és encoratjar la creativitat i una altra, la longevitat. Aquest segon estímul... tantes coses a dir.

d'intel·ligències i savieses

M’agrada la Chacón, no hi puc fer res. La irracionalitat és un dels components essencials de les persones, de les seves motivacions, de les seves actuacions. La lògica et diu que alguna cosa no pot funcionar i, no obstant, un s’hi aboca, conscient que els resultats et poden ser perjudicial. La Chacón m’agrada tot i saber que tenim ben poques coses en comú i amb plena consciència que el meu vot no anirà a parar a les seves mans.

Diu la Chacón, i molts altres, que el PP està en contra de la Llei de la Propietat intel·lectual (ja ho sabeu, tot allò del cànon digital i similar). De vegades la gent parla sense reflexionar. És clar que el PP està contra la llei o les seves modificacions, però jo suposo que és per una qüestió de conceptes bàsics del mateix enunciat que no lliga amb el desenvolupament del contingut. M’explico. ¿Què és la intel·ligència més que la capacitat d’adaptar-se al mitjà i de treure’n profit en benefici propi o, dit d’una altra manera, d’entendre i preveure les situacions que es plantegen en l’entorn –proper i llunyà- i resoldre-les de manera que un les domini i progressi més enllà de la primera lectura elemental? Jo suposo que és a partir d’aquestes bases conceptuals que el PP diu i actua.

Quina persona mitjanament intel·ligent pot creure que aquell que decideix passar les hores dedicat a escriure allò que li passa pel cap amb un intent de comunicar les pròpies experiències, de jugar amb les paraules, de deixar constància de la seva visió del món és realment intel·ligent? Quina persona mitjanament intel·ligent deixaria de banda aquelles activitats que, d’una manera comprovada i comprovable, li poden donar uns guanys econòmics que li permetrien una vida material més confortable per dedicar-se a omplir papers o pantalles que, en el millors dels casos són un element accessori de l’existència física de els persones i de rendibilitat dubtosa? Com se li pot acudir a algú, un dia determinat de la seva vida que el seu futur ha d’estar regit per l’atzar de l’escriptura?

Quina obscura finalitat, quins eteris desitjos, sovint inconfessats o inconfessables impel·leixen a escriure una persona? O a pintar, dibuixar, compondre música, esculpir sobre pedra...? No sembla que sigui una tria gaire intel·ligent, sobretot en el món que ens envolta. Com es pot defensar una llei de protecció d’una propietat intel·lectual d’aquells que demostren amb la seva tria que tenen més aviat poca intel·ligència. Suposo que és per aquesta raó i no per altres que el PP es mostra contrari a acceptar part d’un articulat, i jo, ja ho heu vist, ho entenc perfectament. Una altra cosa és que aquesta coincidència d’opinió em decanti a donar-los el vot: no crec que fos gens intel·ligent per part meva. És clar que qualsevol que hagi llegit el que acabo d’escriure podria dubtar de la meva intel·ligència... i jo de la seva, si ha arribat fins aquí.

P. S. Potser no ha estat intel·ligent, però crec que sí savi, que els miradors de la tele (en quedem pocs?) hàgim preferit deixar de banda el debat de Zapatero i Rajoy i hàgim preferit veure i escoltar Um filme falado, de Manoel de Oliveira (estreno aquí enllaç amb la GEC -poca cosa en aquest cas) , Recordeu la taula políglota amb John Malkovich, Catherine Deneuve, Stefania Sandrelli, Irene Papas, i més endavant Leonor Silveira i Filipa de Almeida. I el final, potser previsible però inesperat? Llàstima que Oliveira no parli només dels darrers anys, pot pensar algú. Llàstima que els del debat pensin quasi exclusivament en els propers quatre anys, li respondria jo.