Pensant en això dels aniversaris i els orígens, se’m va acudir que de no haver nascut a la Terra m’agradaria ser de Saturn, un planeta realment important i no com aquest món petit on vivim i on tots, més o menys, ja ens coneixem i , si no sabem, intuïm per on aniran les misèries i els trets, en sentit literal.
I el misteri dels anells, i uns seixanta satèl·lits, que aixeques la vista i no saps amb quin quedar-te, que només mirant com van movent-se i creixen i minven ja et pots passar la nit en vetlla... i tantes altres coses, incloses l’hidrogen i el metà, que estic segur que no em suposarien cap problema d’adaptació. L’únic que potser no suportaria de Saturn –dic potser perquè no sé com està la ciència mèdica ni la enginyeria genètica al planeta- és que no podria veure més de dos primaveres, o dos estius, o tardors o hiverns, perquè allà els anys són llargs, massa llargs, com una mica més de 29 dels de la Terra. Si no fos per aquest petit contratemps, us asseguro que a hores d’ara ja hauria fet les maletes i no em veuríeu més per aquí. No descarto que algun dia, quan sigui més gran i ja no m’importin les estacions o prevegi que no me’n queda cap altra de sencera, acabi decidint-me a desaparèixer definitivament. Quan arribi, ni que sigui només per cortesia, ja en tindreu notícies a través del bloc.
P. S. Aprofito per felicitar Manoel d’Oliveira en el seu centenari, un sagitari que honora el signe i que possiblement no tindria cap inconvenient a emigrar a Saturn si no fos perquè sap que alguns trobaríem a faltar les seves pel·lícules, la seva saviesa.
Per cert, el diari d’avui, en un breu amb el títol de “El ejemplo de Oliveira”, acaba dient: “La sociedad en su conjunto haría bien en alentar estos ejemplos de longevidad creativa.” Em sumo al desig, però afegeixo que la societat en el seu conjunt i sobretot aquells que la dirigeixen o ho intenten potser podrien també vetllar i tenir cura dels vells que són simples espectadors, extreballadors no creatius, badocs compulsius, etc. Ei, és només una idea. Per altra banda, una cosa és encoratjar la creativitat i una altra, la longevitat. Aquest segon estímul... tantes coses a dir.
Cent anys de l’Editorial Barcino
Fa 57 minuts
4 comentaris:
ni cas, aquest comentari del diari sobre els vells es de cara a la galeria, parole, parole, parole. Als vells no se'ls té per a res i així continuarà. Quan a Oliveira, no s'ès savi per vell sinó per savi.
Sobre els vells, amb tot l'amor del món, n'hi hauria per escriure un llibre. Jo reclamo per a ells un lloc d'honor al tro de la saviesa. Una vergonya com en són de menystinguts. M'has posat el desfici d'escriure d'això, Pere. I creu que aquests dies em falten espurnes d'il.lusió. Gràcies.
Em sembla que no anem bé, per anar a Sants... però a mi també m'agrada, la teva idea!
Ni tan sols això, Francesc, parole, parole, parole. Els vells? Què són els vells? Tens raó, la saviesa no sap d'edats, potser una mica d'actituds i relativismes...? No ho sé.
M'alegra haver-te proporcionat una petita espurna d'il·lusió, zel, tot i que sé que les teves il·lusions no necessiten de mi per ser sempre presents. Els vells, els vells... En realitta no crec en els vells ni en els joves ni en les dones ni en els homes sinó en aquest o l'altre o el de més enllà, però tens raó, els vells, com a col·lectiu no existeixen més que quan convé.
En parlarem, Montse, sempre vista i no vista.
(Uf, no sé si t'he donat les gràcies per pesar en mi. Sóc un desatre)
Publica un comentari a l'entrada