Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miguel Delibes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miguel Delibes. Mostrar tots els missatges

4.5.10

la Castella de Delibes: algun detall

Un apunt (annex) de la comtessa, una altra vegada al nord, tan fred i segurament tan càlid, em retorna a Delibes. Entenc que potser no és el moment perquè ja fa setmanes que va morir, etc. i perquè altres coses ens preocupen, etc., però no puc estar-me de recordar un llibre seu poc llegit i, al mateix temps, molt llegit pels que alguna vegada s‘han entretingut amb les seves obres.

Sembla ser que Rafael Borràs, director literari en aquell moment de l’editorial Planeta, va proposar a l’escriptor, devia ser poc després de la mort de Franco, un llibre sobre Castella, és a dir, una cos com la que va fer Pla sobre Catalunya. Delibes va declinar la invitació al·legant que ell no era un home d’idees, un home que aprofundeix des de posicions ideològiques, teòriques, que ell parlava de terres i de gent. Bé, no m’allargo en detalls; al final Delibes va accedir a escriure una obra sobre Castella, però a través de fragments de les obres que havia escrit fins aquell moment que li servirien per il·lustrar diversos aspectes castellans: El paisatge castellà, dependència del cel, Religiositat, Submissió... i així fins a 12 temes més. Cada capítol, encapçalat per una reflexió sobre el tema. En resum una condensació del seu pensament de manera directa i novel·lada -o no- (El disputado voto del senyor Cayo, Las ratas, El camino, Siesta con viento del sur, Aventuras, venturas y desventuras de un cazador a rabo, La Hoja Roja, Diario de un cazador...)

De Castilla, lo castellano y los castellanos, que actualment és fàcil de trobar a Austral, avui en copio un fragment de reflexió personal just del principi. No sé que escriuria ara Delibes, però en aquell moment deia això:


Contrasta esta realidad social castellana con la imagen que durante los últimos lustros ha circulado por la periferia dels país, aceptandose como buena la torpe ecuación Administración = Madrid y Madrid = Castilla, luego Administración = Castilla. Se daba así una imagen de Castilla centralista y dominadora, más propia de una retórica tonante y vacía que de un hecho real, fácilmente constatable. Castilla, región agraria, pese a los incipientes brotes de industrialización en algunas de sus ciudades, sobre su ya viejo, impenitente abandono, se ha visto sometida a lo largo de casi medio siglo a la presión del precio político, eficaz invento para mantener inalterable el precio de la cesta de la compra y, con él, el orden social de los más a costa del sacrificio económico de los menos.
[...]
A pesar de lo dicho, no creo que exista hoy en Castilla un arraigado sentimiento regionalista, una conciencia histórica y cultural profunda. El castellano, de ordinario, no se siente especialmente castellano, sino vaga, inconscientemente español. Villalar no es tanto la expresión espontánea de un sentimiento autonomista como una resuelta tentativa de crearlo. Pero, por el momento, el castellano, me parece a mí, no siente eso. Para que un sentimiento localista reivindicativo despierte o se afiance basta un solo golpe bajo, contundente y despiadado, como el propinado a Cataluña en abril de 1939 (Señores: a partir de hoy hay que hablar cristiano). A Castilla no le ha faltado el golpe bajo, le ha faltado la contundencia. A Castilla se le ha ido desangrando, humillando, desarbolando poco a poco, pulatina, gradualmente, aunque a conciencia.
[...]
Aunque planteada de manera esquemática, creo que esta es la situación actual de Castilla. Mas esta mansedumbre, esta pasividad, esta especie de fatalismo que de siempre acompaña al castellano, no excluye la existencia de un idioma -que por extendido hemos dejador de considerar nuestro-, unas costumbres, una cultura, un paisaje, una forma de vivir. A rescatarlos, a subyugarlos va encaminado este libro, que, repito, no es un libro de ideas, sino un libro sobre hombres y cosas humildes que nos hablan de una Castilla maltratada pero que, pese a los últimos y pocos optimistas avatares, no ha enajenado aún su personalidad.

Doncs això, i moltes altres coses.

13.3.10

Miguel Delibes i jo (i altres detalls insignificants)

De Delibes, recordo especialment dos llibres: el primer, La sombra del ciprés es alargada, que vaig agafar de la biblioteca del poble, on hi havia tots els premis Nadal, i que em devia acabar en una d’aquelles nits i matinades de lector adolescent voraç, vampir de les lletres, en què em dolia apagar el llum quan m’adonava que arribava l’alba; de més endavant, recordo Cinco horas con Mario, llegit a les classes de Crítica literària del professor Antoni Vilanova.

Deixeu-me posar un fragment de Delibes abans de continuar:

Con la temporada, estrenamos coto: Torre de Peñafiel, un rinconcito de 860 hectáreas entre los términos de Rábano, Laguna y Canalejas, lugar adusto, con laderones muy pinos, desnudos en su mayor parte y un piso de greda y guijo que hace arriesgada la andadura. Arriba está el páramo, muy abierto, sembrado de cereal y para tirar las perdices hay que echarlas abajo, a las cuestas,o, al menos empujarlas a las cinchas de espinos y tomillos que ciñen los tesos de la parte de Canalejas (en esta zona existe una falla profunda, cortada en precipicio y en cuyo fondo se alza un sorprendente bosque de olmos, arces y robles, lugar ideal para aguardar en el estío a la torcaz y a la palomilla).

Miguel Delibes: Aventuras, venturas y desventuras de un cazador a rabo.


No crec que aquest fragment impressioni gaire ningú, però en un d’aquests pobles va nàixer el meu pare (vuit germans, com Delibes) , home de diversos oficis, poeta ocasional i caçador de diumenge. I allà van nàixer els seus pares i els pares dels seus pares... En un d’aquests pobles em queda una cosina i el seu marit, i dos nebots que no hi ha manera d’aparellar segons les darreres notícies. A la capital, hi ha l’única tia que encara tinc; la penúltima, la més jove dels tots els germans, d’ulls blaus i cabells rossos, que em va acompanyar de petit, va morir fa dos anys. Al poble, tinc, si ningú no se l’ha quedat, un terreny petit de pins pinyoners que compartia amb la tia rossa d’ulls blaus.

No sé si aquesta meitat de sang castellana és manifesta en mi d’alguna manera; segurament molt poc, tot i haver heretat el físic del meu pare i qualitats i defectes que no sóc capaç de discernir, però tot i l’allunyament, torno de tant en tant a la terra del meu pare i dels seus germans i dels seus pares, no per retrobar-me –quina bestiesa!-, sinó perquè m’agrada i l’entenc; i l’entenc també gràcies a Delibes.

Suposo que algun dia parlaré de la meva Castella i de l’enteniment entre els pobles. Avui, però vull acabar amb la part final del discurs d’ingrés de Delibes a la Real Academia Española:

Muchos jóvenes del este y del oeste reclaman hoy un mundo más puro, seguramente, como dice Burnet, por ser ellos la primera generación con DDT en la sangre y estroncoio 90 en sus huesos.
Porqué si la aventura del progreso, tal como hasta el día la hemos entendido, ha de traducirse inexorablemente en un aumento de la violencia y la incomunicación; de la autocracia y la desconfinza; de la injusticia y la prostitución de la Naturaleza; del sentimiento competitivo y del refinamiento de la tortura; de la explotación del hombre por el hombre y la exaltación del dinero, en ese caso, yo, gritaría ahora mismo, con el protagonista de una conocida canción americana: “¡Que paren la Tierra, quiero apearme!”.


Miguel Delibes: Discurs d’ingrés a la Real Academia Española (1973)