mimetisme

És possible que aquest cap de setmana anem a Valladolid. M'agrada Valladolid... i Salamanca i Palència... Burgos, no tant. En fi, que m'agrada Castella.

La Joana em diu que, tal com estan les coses, la meva fonètica catalana -i pensar que de petit m'acostava al bilingüisme fonètic perfecte-, que no el meu vocabulari, més aviat ric i precís en llengua espanyola, em delataran, i que ja veurem si podrem resistir retrets diversos, per no parlar de mals majors. Li responc que no passi ànsia, que d'aquí a divendres faré pràctiques d'andalús, que si resulta una mica exòtic sempre puc dir que és d'un poblet ignorat de muntanya, que, de tota manera, després de les paraules de Puigcercós, parlar andalús amb qualsevol accent, fins i tot del Baix Ebre, ens obrirà moltes portes i potser, qui sap?, ho tindrem tot pagat. La Joana, dubta, mou el cap escèptica, desconfiada, em blasma.

Miguel Delibes i jo (i altres detalls insignificants)

De Delibes, recordo especialment dos llibres: el primer, La sombra del ciprés es alargada, que vaig agafar de la biblioteca del poble, on hi havia tots els premis Nadal, i que em devia acabar en una d’aquelles nits i matinades de lector adolescent voraç, vampir de les lletres, en què em dolia apagar el llum quan m’adonava que arribava l’alba; de més endavant, recordo Cinco horas con Mario, llegit a les classes de Crítica literària del professor Antoni Vilanova.

Deixeu-me posar un fragment de Delibes abans de continuar:

Con la temporada, estrenamos coto: Torre de Peñafiel, un rinconcito de 860 hectáreas entre los términos de Rábano, Laguna y Canalejas, lugar adusto, con laderones muy pinos, desnudos en su mayor parte y un piso de greda y guijo que hace arriesgada la andadura. Arriba está el páramo, muy abierto, sembrado de cereal y para tirar las perdices hay que echarlas abajo, a las cuestas,o, al menos empujarlas a las cinchas de espinos y tomillos que ciñen los tesos de la parte de Canalejas (en esta zona existe una falla profunda, cortada en precipicio y en cuyo fondo se alza un sorprendente bosque de olmos, arces y robles, lugar ideal para aguardar en el estío a la torcaz y a la palomilla).

Miguel Delibes: Aventuras, venturas y desventuras de un cazador a rabo.


No crec que aquest fragment impressioni gaire ningú, però en un d’aquests pobles va nàixer el meu pare (vuit germans, com Delibes) , home de diversos oficis, poeta ocasional i caçador de diumenge. I allà van nàixer els seus pares i els pares dels seus pares... En un d’aquests pobles em queda una cosina i el seu marit, i dos nebots que no hi ha manera d’aparellar segons les darreres notícies. A la capital, hi ha l’única tia que encara tinc; la penúltima, la més jove dels tots els germans, d’ulls blaus i cabells rossos, que em va acompanyar de petit, va morir fa dos anys. Al poble, tinc, si ningú no se l’ha quedat, un terreny petit de pins pinyoners que compartia amb la tia rossa d’ulls blaus.

No sé si aquesta meitat de sang castellana és manifesta en mi d’alguna manera; segurament molt poc, tot i haver heretat el físic del meu pare i qualitats i defectes que no sóc capaç de discernir, però tot i l’allunyament, torno de tant en tant a la terra del meu pare i dels seus germans i dels seus pares, no per retrobar-me –quina bestiesa!-, sinó perquè m’agrada i l’entenc; i l’entenc també gràcies a Delibes.

Suposo que algun dia parlaré de la meva Castella i de l’enteniment entre els pobles. Avui, però vull acabar amb la part final del discurs d’ingrés de Delibes a la Real Academia Española:

Muchos jóvenes del este y del oeste reclaman hoy un mundo más puro, seguramente, como dice Burnet, por ser ellos la primera generación con DDT en la sangre y estroncoio 90 en sus huesos.
Porqué si la aventura del progreso, tal como hasta el día la hemos entendido, ha de traducirse inexorablemente en un aumento de la violencia y la incomunicación; de la autocracia y la desconfinza; de la injusticia y la prostitución de la Naturaleza; del sentimiento competitivo y del refinamiento de la tortura; de la explotación del hombre por el hombre y la exaltación del dinero, en ese caso, yo, gritaría ahora mismo, con el protagonista de una conocida canción americana: “¡Que paren la Tierra, quiero apearme!”.

Miguel Delibes: Discurs d’ingrés a la Real Academia Española (1973)