Ja se sap que els aforismes tenen la
funció de justificar el pensament o l'actuació de qui els escriu,
els llegeix o els diu. La gràcia dels bons aforismes, tan si són
pensats com a tals com si són extrets d'un text més llarg, és que
no cal argumentar-los i poden funcionar pràcticament en qualsevol
ocasió, per a qualsevol experiència.
Dos dels meus aforismes preferits (si són curts millor) en llengua catalana -un l'acabo de trobar avui- pertanyen a persones encara vives. El primer l'he aplicat en alguns moments perquè suposo que s'adiu a la meua personalitat si em convé que el meu tarannà sigui el que manifesta. L'altre, una oració negativa, estic segur que el faré servir en algun moment, tot i que no em sembla tan bo com l'anterior, per bé que la darrera paraula, pronunciada amb èmfasi, pot ser molt productiva. Curiosament totes dues frases tenen com a subjecte un infinitiu, és a dir un verb, però com és habitual en aquests casos es tracta d'un verb substantivat, dit d'una manera: expressen acció, però també essència, substància.
Aquí van:
Córrer és de covards
Carles Rexach
No parlar és de burros
Miquel Roca
Un altre dia podem parlar de Joan Fuster.
