la Sagrada Família, una desgràcia de família

Durant aquests dies, inevitablement, els mitjans, sobretot la televisió, no els blocaires, han parlat de la Sagrada Família des de perspectives diverses i complementàries. De fet, el temple és més important que la visita papal; a la fi, mentre el temple perdurarà, la visita del papa serà únicament una anècdota. A diferència de les informacions sobre papistes i antipapistes, en aquest cas no han aparegut notícies –o jo no les he vistes ni sentides- sobre els detractors del temple, i em consta que existeixen. Per tal d’equilibrar una mica l’assumpte, he recuperat un fragment d’un llibret de Carles Soldevila, publicat sota el pseudònim de Myself, amb motiu de l’exposició de 1929 i titulat L’art d’ensenyar Barcelona. En aquestes pàgines, Soldevila fa aparèixer un senyor de Barcelona, que podria ser ell mateix, que rep una família alemanya, els Kaufmann (matrimoni i una filla), a la qual passeja per la ciutat durant uns dies. Es tracta d’una obra deliciosament inútil. Inútil perquè, a part dels edificis i monuments, els restaurants, els cafès, els teatres, els llocs d’esbarjo... que esmenta, han desaparegut. Deliciosa perquè encara continuen les pedres, i la prosa amb que les descriu i valora, clara, elegant, civilitzada, amb el punt d’ironia precís, és un goig. I els barcelonins tampoc han canviat gaire.

Ja en parlaré més un altre dia de l’obra. Convindreu amb mi que és molt més interessant anar directament a la seva lectura.

En passar per davant de la Pedrera, somrieu amb aire resignat i assenyaleu.

-Què és això? -exclamaran els Kaufmann a cor.

-Encara no ho sabem ben bé -els podeu dir-. L'edifici té més de vint anys d'existència... No obstant, els barcelonins no acabem de saber què diantre és...

-Però... algun objecte deu tenir?

-Naturalment, és destinat a habitació...

Hi viu gent, s'hi lloguen pisos... Vol ésser, realment, una casa de lloguer... Però, ho és?

-És estrambòtic...

-És l'obra d'un arquitecte indiscutible genial, però d'un gust lamentable. Ara, si us sembla, ens arribarem a veure una altra obra seva... La sagrada Família, catedral en construcció... I donarem per acabat aquest capítol tan enutjós com indispensable.

I l'automòbil us hi duu. Tot anant-hi, sota l'interrogatori dels Kaufmann, haureu d'explicar que Barcelona ha tingut la desgràcia de fer bona part del seu Eixample a compàs de l'anomenat “modernisme”. A darreries del segle XIX, va abandonar les discretes normes del neoclassicisme que havien produït el palau Marianao i el palau Planàs i la casa dita de El Cano, etc. i va embolicar-se a crear una arquitectura original, sense precedents... i sovint sense solta. Això ben dit, sense gens de pedanteria, sense cap ombra de menyspreu per a les generacions anteriors. Talment com qui deplora una desgràcia de família.

I de cop i volta es dreçaran els campanars de la Seu nova. Baixeu de l'automòbil i volteu una mica, fins a la portalada del Naixement. Els Kaufmann, alemanys a la fi, tal vegada trobaran alguna gràcia en aquella magma templativa de fluïdificar la pedra. No els aproveu, però tampoc no els contradieu obertament; deixeu-los lliscar sols pel pendent de l'expressionisme arquitectònic... Si acompanyéssiu un francès, és segur que no s'estaria de revoltar-se contra l'estil gaudinià. Aleshores faríeu santament de dir-li que les generacions actuals tampoc s'hi adeliten gens.