6.11.10

la Sagrada Família, una desgràcia de família

Durant aquests dies, inevitablement, els mitjans, sobretot la televisió, no els blocaires, han parlat de la Sagrada Família des de perspectives diverses i complementàries. De fet, el temple és més important que la visita papal; a la fi, mentre el temple perdurarà, la visita del papa serà únicament una anècdota. A diferència de les informacions sobre papistes i antipapistes, en aquest cas no han aparegut notícies –o jo no les he vistes ni sentides- sobre els detractors del temple, i em consta que existeixen. Per tal d’equilibrar una mica l’assumpte, he recuperat un fragment d’un llibret de Carles Soldevila, publicat sota el pseudònim de Myself, amb motiu de l’exposició de 1929 i titulat L’art d’ensenyar Barcelona. En aquestes pàgines, Soldevila fa aparèixer un senyor de Barcelona, que podria ser ell mateix, que rep una família alemanya, els Kaufmann (matrimoni i una filla), a la qual passeja per la ciutat durant uns dies. Es tracta d’una obra deliciosament inútil. Inútil perquè, a part dels edificis i monuments, els restaurants, els cafès, els teatres, els llocs d’esbarjo... que esmenta, han desaparegut. Deliciosa perquè encara continuen les pedres, i la prosa amb que les descriu i valora, clara, elegant, civilitzada, amb el punt d’ironia precís, és un goig. I els barcelonins tampoc han canviat gaire.

Ja en parlaré més un altre dia de l’obra. Convindreu amb mi que és molt més interessant anar directament a la seva lectura.


En passar per davant de la Pedrera, somrieu amb aire resignat i assenyaleu.
-Què és això? -exclamaran els Kaufmann a cor.
-Encara no ho sabem ben bé -els podeu dir-. L'edifici té més de vint anys d'existència... No obstant, els barcelonins no acabem de saber què diantre és...
-Però... algun objecte deu tenir?
-Naturalment, és destinat a habitació...
Hi viu gent, s'hi lloguen pisos... Vol ésser, realment, una casa de lloguer... Però, ho és?
-És estrambòtic...
-És l'obra d'un arquitecte indiscutible genial, però d'un gust lamentable. Ara, si us sembla, ens arribarem a veure una altra obra seva... La sagrada Família, catedral en construcció... I donarem per acabat aquest capítol tan enutjós com indispensable.
I l'automòbil us hi duu. Tot anant-hi, sota l'interrogatori dels Kaufmann, haureu d'explicar que Barcelona ha tingut la desgràcia de fer bona part del seu Eixample a compàs de l'anomenat “modernisme”. A darreries del segle XIX, va abandonar les discretes normes del neoclassicisme que havien produït el palau Marianao i el palau Planàs i la casa dita de El Cano, etc. i va embolicar-se a crear una arquitectura original, sense precedents... i sovint sense solta. Això ben dit, sense gens de pedanteria, sense cap ombra de menyspreu per a les generacions anteriors. Talment com qui deplora una desgràcia de família.
I de cop i volta es dreçaran els campanars de la Seu nova. Baixeu de l'automòbil i volteu una mica, fins a la portalada del Naixement. Els Kaufmann, alemanys a la fi, tal vegada trobaran alguna gràcia en aquella magma templativa de fluïdificar la pedra. No els aproveu, però tampoc no els contradieu obertament; deixeu-los lliscar sols pel pendent de l'expressionisme arquitectònic... Si acompanyéssiu un francès, és segur que no s'estaria de revoltar-se contra l'estil gaudinià. Aleshores faríeu santament de dir-li que les generacions actuals tampoc s'hi adeliten gens.

9 comentaris:

C. ha dit...

La Sagrada família té alguns punts decididament horteres (aquell xiprer amb els coloms, si us plau...). Aquests dies miro el projecte acabat als diaris i penso que tot plegat pot esdevenir un bon "gazpacho kitsch". També és veritat que hi trobo elements fantàstics i genials. Curiosament, m'agrada la tan críticada obra d'en Subirachs.

Montse ha dit...

ai, la sagrada família, quantes emocions de tots tipus genera! Jo l'hauria deixat tal com estava quan vaig néixer, però es veu que sóc una retrògrada i que no hi entenc gens. Només no hauria deixat que es fes malbé, com si fos una simfonia inacabada d'un músic... però fixa't tu, també li van acabar el Rèquiem a Mozart i ara potser ens sabria greu que no ho haguessin fet. Ves a saber

jo és que sóc molt rara.

per cert, dades del llibret, els Kaufman se'm fan simpàtics i el guia també!

colta, ja et deixen entrar i sortir de casa, a tu, o has de fer recopilació d'aliments com l'any de la nevada???

Clidice ha dit...

El meu profe d'art a la uni, amb el que vaig fer totes les optatives que feia pels seus punts de vista fora de l'habitual mediocritat que ens envolta, considerava que hagués estat una benedicció el seu aterrament. Sé que es fan visites expresses d'arquitectes per comprovar, in situ, l'horror arquitectònic de l'obra que, diuen, s'aguanta com pot. Curiosament, els mateixos solen anar a la Colònia Güell a admirar justament tot el contrari. Jo de tècnica no en puc parlar, però de la construcció d'una catedral gòtica en una època que a Montjuich es feia el pavelló Mies van der Rohe, vull dir que l'arquitectura ja parlava un altre llenguatge, em sembla una mica fora de temps i espai. I més considerant la mentalitat d'aquells que la van iniciar i finançar, els mateixos d'ara vaja, que aquests no canvien ni de conya.

M'adscric, també, a la definició que en feu Oriol Bohigas: "un vòmit catòlic". Durant un any la vaig veure dia si, dia també, i no ha aconseguit mai treure'm del damunt la sensació que n'he de fugir. Intuir la seva mola, per a mi, provoca l'automatisme d'acalar els ulls per evitar l'ofensa. I que aporti molts turistes a Bcn no vol dir res. Com no vol dir res del que últimament es ven de la nostra ciutat.

S'ha notat que no m'agrada gaire?

Anònim ha dit...

Vaig llegir un reportatge on hi havia arquitectes que es queixaven que el que s'està construint no era realment el que Gaudí volia. Com que va ser un projecte que no va poder acabar a temps, una sèrie d'experts s'han dedicat a acabar-lo. I potser hi han posat me´s coses del compte.
Com que no n'etenc gaire d'aquest tema, em quedo amb el dubte. Quan uns presumptes experts diuen una cosa i uns altres una altra, l'únic que podem és quedar-nos amb el dubte i la incertesa.

Violeta ha dit...

Jajaja, Pere, una desgràcia de família, que bo.

Jo estava convençuda que la tuneladora faria caure la catedral. Però sembla que de moment aguanta. Ara veurem si la Pedrera segueix en peu.

Doncs mira, a mi la Sagrada Família m'agrada. Jo és que sóc molt ignorant i poca cosa m'emociona sempre.

Una abraçada.

Ferran ha dit...

Molt bo el llibret, no el conexia, l'agafarè.
En quant a la Sagrada Familia, es una construcció que té una finalitat.Si asoleix transmetre les emocions y funcions per la que està destinada, la resta es questió de gustos (i del qui paga, com a l'actualitat).
Jo particularment, l'hauria continuat d'una altre forma, possiblement alié a la part projectada. Hem de pensar que en la història d'aquest tipus de construcció no era estrany que es barrejesin estils,arquitectes i la construcció es modifiqués.

kika ha dit...

et desitjo bon cap de setmana, pere, i sobretot bon diumenge. més que res, perquè no m'agradaria viure al teu barri aquests dies :-)

zel ha dit...

Vaja, opinions per a tots els gustos.

Com a bona forània lamento dir que l'única vegada que l'he vist em va impressionar, jo és que sóc molt de Gaudí, tot i que la barreja que hi ha a la SG em sobta, sí, de veritat. Però les torres, ai, imponents...

miquel ha dit...

Benvolgudes i benvolguts, no voldria espatllar amb comentaris precipitats la varietat dels vostres: quant a mi, la Sagrada Família m'agrada i em desagrada alhora, però és el meu paisatge quotidià i per tant, reitero, és meva.

Una recomanació: llegiu, si podeu, el llibre de Soldevila.

Un aclariment: crec, kika que demà serà un diumenge tan plàcid i tan predilluns com la majoria, potser una mica més mogut a l'exterior i amb un cel amb soroll d'helicòpters, que això sí que és molest.