Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Niobe. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Niobe. Mostrar tots els missatges

18.2.13

encontres (en la primera accepció)


Convinc amb la Júlia que la novel·la de Donna Leon d'on va sorgir l'apunt d'ahir fa aigües, i jo no em puc resistir a afegir una frase del TBO per acabar-ho d'arrodonir: Venècia, inevitablement, fa aigües. I tot i així, benvingudes les aigües que em van permetre gaudir d'Steffani (i compartir-lo) i de molts altres suggeriments, en un procés metaliterari (quan inclouran el terme al DIEC, també en la meua accepció?) segurament subjectiu i intransferible. No va ser a l'atzar, per exemple, la tria del text de la novel·la que donava pas a la música posterior. Ah, Niobe!

Niobe no em va portar al repàs de la vida de la filla de Tàntal i esposa d'Amfíon, rei de Tebes, castigada per Apol·lo i Diana amb la mort dels seus fills, tot i que també, ara que tinc temps, vaig seguir el seu rastre a Les metamorfosis, sinó al prestatge de la llibreria on descansava el llibre de Pin i Soler. Recordo que quan vaig llegir a batzegades la trilogia que comença amb La família dels Garrigas, continua amb Jaume i acaba amb Niobe, vaig tenir una agradable sorpresa de “modernitat” dintre dels límits del melodrama i la tragèdia excessiva tan del gust de la literatura que es movia entre el realisme i el naturalisme amb seqüeles encara del vell romanticisme. En fullejar el llibre, però, vaig confirmar l'evidència d'una memòria que ja no és traïdora, sinó que cada vegada escasseja més. No recordava res. Fins i tot podria haver pensat que era un d'aquells libres comprats i oblidats sense passar de les primeres pàgines si no fos perquè alguns senyals em van portar a subratllats fets amb llapis que no es relacionaven amb la història i que únicament intueixo quina finalitat tenien.

Jo, mentrestant donava el tom per la nostra Athenas, la del paradoxal “Reus, París i Londres”, inventat per algun gelós. Algun sagristà de capella tarragonina espaorit de les maneres una mica gascones de tots los nats entre l'arrabal de santa Ana i el camí de Salou: paradoxa que té gran fons de veritat.
Reus és lo cap de tots los pobles de la província de Tarragona, la ciutat on per virtut de son allunyament oficial s'han conservat més vives les tradicions, menos barrejats de castellania els llinatges, lo niu d'on han eixit los homes me´s mascles en totes les especialitats: arts, negoci, armes, ciència o lletres: la població, que, petita i tot, remou més idees, emprèn més treballs nous, fa propis més avenços, adopta o crea més teories. Si hi hagués força pobles com lo de Reus, la Nació Catalana aniria al davant de totes.

Ben avançada la novel·la, un altra línia lateral:

Hi ha termes que s'imposen, que estan latents en lo verb humà i que no s'usen francament per la senzilla raó de què la majoria no els ha vist encara estampats en lletres emmotllades.
És precís no tenir por d'un neologisme pera expressar una cosa encara no anomenada ab propietat; sinó, lo lèxic s'anirà omplint de paraules ni catalanes ni estrangeres, de termes esmolats, mal vinguts, com medalles bàrbares, com monedes falses, que sols serveixen pera fer soroll dintre la bossa i exposar a qui se'n serveix a passar per home de mala fe o de poc senderi.

I encara, per acabar, a la pàgina següent:

Lo teatre, lo teatre en vers sobretot, és la literatura parlada de les societats que no saben de lletra, mentres que la novel·la en vers o en prosa, lo Poema, és l'alfa i l'omega de les civilisacions.

No continuo amb les cites ni inicio cap intent de diàleg amb l'autor. Dintre d'una estona el tornaré a deixar al prestatge on continuarà dormint en l'edició de la Catalònia de no sé quin any, que dies enrere vam saber que també descansaria, si no hi ha novetat, eternament. Continuarà Arola Editors la publicació de la trilogia que va començar amb el primer volum l'any 2003? Jo sé que ja no la rellegiré.

He escrit això aquesta tarda, abans d'anar a fer una volta per Gràcia: plaça de la Vila (de Gràcia), plaça del Sol, plaça de la Virreina, plaça de la Revolució de Setembre... Al carrer Verdi no he pogut comprar la melmelada de taronja amarga que em van dir que era tan bona... Ara, en tornar-ho a llegir, he pensat que tenia aquell aire vell, caduc, decadent..., que amb freqüència apareix per aquí, però com que he vist que premiaven la bellíssima i inquietant Blacanieves (aquí Blancaneu) amb el Goya a la millor pel·lícula espanyola (no sé perquè no han concretat que era en llengua catalana), m'he dit que la seua història encara és més vella que la meua i que caducitat i decadència són conceptes discutibles amb què no m'entretindré perquè prefereixo, com aquests dies passats, escoltar una mica de música mestissa.





17.2.13

la novel·lista, la cantant i el bisbe


Segurament la majoria de lectors en sentir el nom de Donna Leon pensen, esclar, en el comissari Brunetti, però en una de seus darrers novel·les, la intriga no pretén descobrir qui era l'autor d'un crim sinó, finalment, qui era un compositor barroc que, segons diu la protagonista romania injustament oblidat. La idea de la novel·la va sorgir del repte dela mezzosoprano Cecilia Bartoli a Dona Leon. El resultat va ser Las joyas del paraiso (hi ha traducció catalana?), un intent d'aproximació al castrati, compositor, bisbe, possible espia del Vaticà..., Agostino Steffani, un “preHaendel, un preBach?”

Ara és quan em tocaria escriure una mica més o incloure una sèrie d'enllaços (argument de l'obra, biografies diverses, etc.) , però em limitaré a copiar un fragment de la novel·la i a pujar alguns fragments de l'obra d'Steffani, que, a la fi és el descobriment -un descobriment que tothom deu conèixer, però quin plaer escoltar-lo- que he d'agrair a Donna Leon. Quin interès té una obra literària si no trobes complicitats o et permet descobriments?


Había leído las partituras, cantado en voz baja, tarareado gran parte, pero no la había escuchado en el sentido real. Fue al ordenador y abrió la página de YouTube, escribió su nombre y seleccionó Niobe, la obra que más conocía.
 
Donna Leon: Las joyas del paraiso.