Segurament la majoria de lectors en
sentir el nom de Donna Leon pensen, esclar, en el comissari Brunetti,
però en una de seus darrers novel·les, la intriga no
pretén descobrir qui era l'autor d'un crim sinó, finalment, qui era
un compositor barroc que, segons diu la protagonista romania
injustament oblidat. La idea de la novel·la va sorgir del repte dela mezzosoprano Cecilia Bartoli a Dona Leon. El resultat va ser Las
joyas del paraiso (hi ha traducció catalana?), un intent
d'aproximació al castrati, compositor, bisbe, possible espia del
Vaticà..., Agostino Steffani, un “preHaendel, un preBach?”
Ara és quan em tocaria escriure una mica més o incloure una sèrie d'enllaços (argument de l'obra, biografies diverses, etc.) , però em limitaré a copiar un fragment de la novel·la i a pujar alguns fragments de l'obra d'Steffani, que, a la fi és el descobriment -un descobriment que tothom deu conèixer, però quin plaer escoltar-lo- que he d'agrair a Donna Leon. Quin interès té una obra literària si no trobes complicitats o et permet descobriments?
Había leído las
partituras, cantado en voz baja, tarareado gran parte, pero no la
había escuchado en el sentido real. Fue al ordenador y abrió la
página de YouTube, escribió su nombre y seleccionó Niobe, la obra
que más conocía.
Donna Leon: Las joyas del paraiso.
3 comentaris:
El llibre, com a novel·la, m'ha semblat infumable. Steffani no en té cap culpa. De tota manera ja fa temps que la Leon perd pistonada.
HI ha traducció catalana, 'como no', de Joan Puntí, em sembla.
Tens raó, Júlia, el llibre "costava", en canvi, com veus, m'ho he passat molt bé escoltant Steffani.
Publica un comentari a l'entrada