pausa musical

Hi ha qui pot llegir i treballar amb música, jo, que neuronalment sóc limitat, em sento incapaç. A veure, no vull dir que no pugui fer-ho, sinó que la meva concentració es dilueix ràpidament i arriba un moment que he de fer una tria; i si es tracta de música clàssica, la compatibilitat és impossible. Admiro, però no sé si creure-me’ls del tot, aquells qui em diuen que no només obtenen un bon rendiment lector o d’escriptura mentre escolten la seva música preferida, sinó que a més afegeixen que sense les orelles i el cervell amb un so de fons serien incapaços d’arribar a les màximes cotes d’efectivitat..

Jo llegeixo poc, escric poc i encara escolto menys música –no em pregunteu ara la meva distribució del temps-, i, a més, ho he de fer per etapes. I cada etapa és, al mateix temps un plaer en si mateix, una manera de desconnectar de les altres activitats i de reconnectar posteriorment amb més interès, més concentració.

De la mateixa manera que l’estiu és un temps òptim per dedicar als llibres que hem anat deixant de banda durant la resta de l’any, és també el temps dels descobriments musicals, de les novetats subjectives; sobretot perquè s’incrementa i es diversifica l’oferta i, a més, és possible que sigui gratuïta.

Imaginem que anem passejant per Barcelona, que el ritme de la caminada ens ha fatigat i que en caure la tarda ens trobem davant del Palau Robert i decidim fer una pausa en un banc del seu jardí. Traspassem l’entrada i ens trobem més de cinc-centes persones assegudes i un escenari muntat. No crèiem que l’Orquestra Àrab de Barcelona tingués aquest poder de convocatòria. Deixem de banda els bancs desocupats de la part més profunda i ens recolzem en un arbre. A l’esquerra, també dret, Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució, ja gran, a qui ningú ofereix un seient perquè els esperits joves no necessiten seure.

Comença la música sota les palmeres i no sabem si som aquí, allà o a tot arreu. Es barregen marroquins, catalans i un grec, gent de la Mediterrània que encara té fronteres físiques i mentals malgrat les bons voluntats de molts. En el seu primer disc, BÁRAKA, Mohamed Soulimane (violí) escriu:

Els rerefons amb màgia, els objectes preuats, els paiastges que ens complauen, sers humans que tenen poc i ho donen tot... moltes coses tenen Báraka, no tenim altra millor definició.

Salam (Pau, en àrab)... Aquest disc fa realitat un somni guardat clandestinament durant molt temps. Però, seguim sommiant; sense confusions, sense mentides, sense culpes ni culpables.

Viure amb respecte, conviure sent el que som i volent als qui no són com som. Una paraula ha de globalitzar el món: Estimar. Inshallah!

I, arriba la interpretació de “Fill meu” que comença, si ens hem de refiar de la traducció:

Fill meu, estimat,
no emigris del teu país, d’ell tu n’ets responsable.
Has emigrat del teu país; no ho haguessis fet,
allà són els teus estimats i els teus veïns

I, oh sorpresa!, l’àrab es converteix en català per cantar l’enyorament de Jacint Verdaguer, amb música allargada i festiva perquè tant com plany i retret hi ha la realitat de l’acceptació i l’esperança del retorn:

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya,
d’enyorança es mor.

Heus aquí les paraulesi la música mal enregistrades:



I continua la festa i després seguim els nostres camins. Potser alguns escoltaran Báraka -evocador, magnífic, divers- de tant en tant, amb la veu de Miquel Gil inclosa. Món global? Una sola cultura?