22.7.07

pausa musical

Hi ha qui pot llegir i treballar amb música, jo, que neuronalment sóc limitat, em sento incapaç. A veure, no vull dir que no pugui fer-ho, sinó que la meva concentració es dilueix ràpidament i arriba un moment que he de fer una tria; i si es tracta de música clàssica, la compatibilitat és impossible. Admiro, però no sé si creure-me’ls del tot, aquells qui em diuen que no només obtenen un bon rendiment lector o d’escriptura mentre escolten la seva música preferida, sinó que a més afegeixen que sense les orelles i el cervell amb un so de fons serien incapaços d’arribar a les màximes cotes d’efectivitat..

Jo llegeixo poc, escric poc i encara escolto menys música –no em pregunteu ara la meva distribució del temps-, i, a més, ho he de fer per etapes. I cada etapa és, al mateix temps un plaer en si mateix, una manera de desconnectar de les altres activitats i de reconnectar posteriorment amb més interès, més concentració.

De la mateixa manera que l’estiu és un temps òptim per dedicar als llibres que hem anat deixant de banda durant la resta de l’any, és també el temps dels descobriments musicals, de les novetats subjectives; sobretot perquè s’incrementa i es diversifica l’oferta i, a més, és possible que sigui gratuïta.

Imaginem que anem passejant per Barcelona, que el ritme de la caminada ens ha fatigat i que en caure la tarda ens trobem davant del Palau Robert i decidim fer una pausa en un banc del seu jardí. Traspassem l’entrada i ens trobem més de cinc-centes persones assegudes i un escenari muntat. No crèiem que l’Orquestra Àrab de Barcelona tingués aquest poder de convocatòria. Deixem de banda els bancs desocupats de la part més profunda i ens recolzem en un arbre. A l’esquerra, també dret, Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució, ja gran, a qui ningú ofereix un seient perquè els esperits joves no necessiten seure.

Comença la música sota les palmeres i no sabem si som aquí, allà o a tot arreu. Es barregen marroquins, catalans i un grec, gent de la Mediterrània que encara té fronteres físiques i mentals malgrat les bons voluntats de molts. En el seu primer disc, BÁRAKA, Mohamed Soulimane (violí) escriu:

Els rerefons amb màgia, els objectes preuats, els paiastges que ens complauen, sers humans que tenen poc i ho donen tot... moltes coses tenen Báraka, no tenim altra millor definició.

Salam (Pau, en àrab)... Aquest disc fa realitat un somni guardat clandestinament durant molt temps. Però, seguim sommiant; sense confusions, sense mentides, sense culpes ni culpables.

Viure amb respecte, conviure sent el que som i volent als qui no són com som. Una paraula ha de globalitzar el món: Estimar. Inshallah!


I, arriba la interpretació de “Fill meu” que comença, si ens hem de refiar de la traducció:

Fill meu, estimat,
no emigris del teu país, d’ell tu n’ets responsable.
Has emigrat del teu país; no ho haguessis fet,
allà són els teus estimats i els teus veïns

I, oh sorpresa!, l’àrab es converteix en català per cantar l’enyorament de Jacint Verdaguer, amb música allargada i festiva perquè tant com plany i retret hi ha la realitat de l’acceptació i l’esperança del retorn:

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya,
d’enyorança es mor.

Heus aquí les paraulesi la música mal enregistrades:



I continua la festa i després seguim els nostres camins. Potser alguns escoltaran Báraka -evocador, magnífic, divers- de tant en tant, amb la veu de Miquel Gil inclosa. Món global? Una sola cultura?

8 comentaris:

violette ha dit...

A mi no em sembla gens mal enregistrat... i m'alegro que ho hagis penjat, perquè mentre anava llegint el teu post m'ho imaginava tot i pensava en el greu que em sabia no haver passat per allà en aquell moment!!
És preciós trobar retalls d'aquests en la Barcelona que ens ha quedat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

se sent força bé la gravació.
uan al començamen, jo no se treballar ni fer res sense música, necessito la música constament al meu costat. Curiosament quan surto amb la bici no em cal, potser perqué la naturalesa te la seva propia banda musical.

Arare ha dit...

jo no la puc sentir perque si vols que a sobre se senti pagues mes (mandan huevos) i es que aquests francesos, deixa'ls correr! un petonet musical. Nosaltres estem escoltant molt molt molt de jazz i molta molta musica classica, en viu i de llauna!

jaka ha dit...

Eps, quin concert mes xulo !!!
El Mohamed Soulimane vaig tenir la ocasió de sentir-lo en un recital de poesia àrab i persa i en va entusiasmar.
=;)

pere ha dit...

Doncs ja ho saps, violette, si passes per davant, el dimarts que ve a la mateixa hora el grup Sinouj, amb base argelina.
Barcelona encara és diversa: nova i vella. Què t'he de dir?

Gràcies, però en realitat la música se sent massa forta i amb pocs matisos, Francesc, i la imatge és horrible, però el que compta és la idea, oi?
Suposo que hauria de dir que et tinc enveja, però aprecio tant el silenci...

Aquests cibers francesos no ens permeten llegir-te tan com voldríem, Arare. No sé si no haurien de fer una nova revolució... Però bé que teniu algunes altres contrapartides envejables, ai!

Jo m'ho vaig passar molt bé, jaka. Ja m'agradaria poder repetir.

Xurri ha dit...

A mi la música quan treballo no em molesta. Per exemple fent números. O escribint textes "científics" - però llavors necessito que la música sigui molt repetitiva, vull dir: sempre la mateixa. Quan pinto, no pot ser en silenci, sempre música. I quan vaig en cotxe. i pel carrer... jé.

El veí de dalt ha dit...

Osti! Acabo de fer un post parlant d'aquesta orquestra que vaig veure abans-d'ahir a Torroella. Força bons!

pere ha dit...

A mi, xurri, és que la música em transporta, li he de seguir el fil. És veritat que les músiques reiteratives (sempre que no siguin clàssiques) o els hits de l'estiu em permeten ignorar-les, però tampoc.

Així que vas estar a la plaça de la muralla el dissbte, veí. No, si resulta que encara ens trobarem.