Falten cinc minuts per dos quarts d’onze de la nit i ja gairebé hi som tots, també el conseller Castells (no sé qui s’ha quedat de guàrdia) que, fatigat pels parlaments de Pizarro i Atienza, buscava la normalitat després de la Gran Apagada. A la plaça devia fer una temperatura que rondava el 25 graus, xafogor a part, i que produïa una cert incomoditat. Mirem el programa, mirem els veïns, mirem el cel estrellat, però no el veiem. Els músics de l’Orquestra Simfònica Nacional de Lituània, dirigits per Gintaràs Rinkevicius ocupen els seus llocs disposats a oferir-nos el que el programa titula “L’opera europea del segle XIX”. En concret: l’"Obertura" de La Forza del destino, "Luce langue"... En fi, una peça més de Verdi, dues de Cavalleria Rusticana, de Mascagni, una d’Adriana Lecoubreur, de Cilèa, les "Dances Polovsianes" d’El princep Igor, de Borodin... i, al final, l’"Habanera" de Carmen, de Bizet, més un bis. Teniu raó, em deixo una soprano. La italiana Francesca Patanè.
Evito la crítica musical perquè sé que no me’n sortiria. O, si us sembla, la faré indirectament. Durant el concert, m’oblido de l’hora, del conseller Castells, de Pizarro i Atienza (tanto monta...), de la Gran Apagada, de la temperatura de xafogor, de la incomoditat de les cadires –de les cadires, no me n’oblido del tot, ni del cap de l’espectador de davant-, del cel estrellat que no veig... Em deixo portar per la música, pels moviments del director, per les complicitats de la primera i la cinquena violinista, per la veu, la figura i el vestit de la Patanè... En conclusió, una vetllada extraordinàriament perillosa, perquè oblidar-se de tantes coses, al menys d’algunes coses, no pot ser bo; però no hi a res a fer. De vegades cal confiar en algú i deixar-se portar sense fer preguntes. I si no confiem en la música...
Uns dies abans vaig confiar, a més, en el cinema. En la mateixa plaça, a la mateixa hora, la mateixa orquestra, en aquella ocasió dirigida per nord-americà Carl Davis. La pel·lícula, Temps Moderns (1936), de Charles Chaplin. Música viva per acompanyar i realçar les imatges, els sentiments i les reflexions del film. Sensacional!
Segur que la majoria de vosaltres recordeu aquella escena en què Charlot va ajustant cargols en una cadena de producció on sembla que no hi hagi descans per a uns treballadors convertits en màquines. La pel·lícula, amb algunes altres escenes genials (¿recordeu la màquina inventada per donar menjar als treballadors i perdre el menor temps possible, o aquella en què el protagonista pren cocaïna creient que és sal, o el ball final amb l’ànec a la safata...?) és absolutament efectiva en el seu intent de mostrar l’alienació – la deshumanització- i la crueltat dels “temps moderns”. Col·lectivament, no hi ha salvació possible, com en altres pel·lícules de Chaplin, la redempció, la comunicació, és una qüestió individual que les estructures productives i les organitzacions polítiques al seu servei tendeixen a dificultar. Quina pel·lícula faria Chaplin l’any 2007 sobre el mateix tema, amb la mateixa intenció? Possiblement seria més cruel.
Sembla que ara ja he perdut el fil, deu ser cosa de les vacances. Ah, sí, el que us deia, que en aquests temps de desconfiances –amb raó- de tant en tant va bé confiar en els artistes: en alguns músics, en alguns directors de cinema, en alguns escriptors... No massa ni massa estona, només el suficient per oblidar, per “salvar-se” momentàniament, per agafar forces, per adquirir una mica de saviesa , de perspectiva o d’equilibri interior, abans de retornar a la vulgaritat, als enganys barroers, a les mediocritats, als oblits, a les rutines dels temps moderns.
Evito la crítica musical perquè sé que no me’n sortiria. O, si us sembla, la faré indirectament. Durant el concert, m’oblido de l’hora, del conseller Castells, de Pizarro i Atienza (tanto monta...), de la Gran Apagada, de la temperatura de xafogor, de la incomoditat de les cadires –de les cadires, no me n’oblido del tot, ni del cap de l’espectador de davant-, del cel estrellat que no veig... Em deixo portar per la música, pels moviments del director, per les complicitats de la primera i la cinquena violinista, per la veu, la figura i el vestit de la Patanè... En conclusió, una vetllada extraordinàriament perillosa, perquè oblidar-se de tantes coses, al menys d’algunes coses, no pot ser bo; però no hi a res a fer. De vegades cal confiar en algú i deixar-se portar sense fer preguntes. I si no confiem en la música...
Uns dies abans vaig confiar, a més, en el cinema. En la mateixa plaça, a la mateixa hora, la mateixa orquestra, en aquella ocasió dirigida per nord-americà Carl Davis. La pel·lícula, Temps Moderns (1936), de Charles Chaplin. Música viva per acompanyar i realçar les imatges, els sentiments i les reflexions del film. Sensacional!
Segur que la majoria de vosaltres recordeu aquella escena en què Charlot va ajustant cargols en una cadena de producció on sembla que no hi hagi descans per a uns treballadors convertits en màquines. La pel·lícula, amb algunes altres escenes genials (¿recordeu la màquina inventada per donar menjar als treballadors i perdre el menor temps possible, o aquella en què el protagonista pren cocaïna creient que és sal, o el ball final amb l’ànec a la safata...?) és absolutament efectiva en el seu intent de mostrar l’alienació – la deshumanització- i la crueltat dels “temps moderns”. Col·lectivament, no hi ha salvació possible, com en altres pel·lícules de Chaplin, la redempció, la comunicació, és una qüestió individual que les estructures productives i les organitzacions polítiques al seu servei tendeixen a dificultar. Quina pel·lícula faria Chaplin l’any 2007 sobre el mateix tema, amb la mateixa intenció? Possiblement seria més cruel.
Sembla que ara ja he perdut el fil, deu ser cosa de les vacances. Ah, sí, el que us deia, que en aquests temps de desconfiances –amb raó- de tant en tant va bé confiar en els artistes: en alguns músics, en alguns directors de cinema, en alguns escriptors... No massa ni massa estona, només el suficient per oblidar, per “salvar-se” momentàniament, per agafar forces, per adquirir una mica de saviesa , de perspectiva o d’equilibri interior, abans de retornar a la vulgaritat, als enganys barroers, a les mediocritats, als oblits, a les rutines dels temps moderns.
