temps moderns (XXIV)

Cuino amb oli de l'any del poble que, com ja se sap, aquesta collita ha estat menys abundant i de més graduació, sobretot a causa de la mosca de l'oliva, és a dir, de la Bactrocera oleae. Com que el meu gust és groller, no m'adono de la diferència, ni en l'amanida ni en el rossejat de fideus fet a la manera valenciana. En acabar l'àpat, encara a taula, llegeixo al diari que un oliaire de categoria aplaudeix l'obligació que els restaurants presentin l'oli a taula en recipients no manipulables on constin totes les dades pertinents i proposa una carta d'olis, com si els restaurants que es poden permetre de tenir-ne no serveixin ja tots els plats amanits com cal segons la saviesa del cuiner que a la cuina pot fer servir l'oli que més li convingui sense que ningú hi tingui res a dir. Mentrestant, encara que el futur és impredictible, ja imagino els diletants de torn fent rustes gastronòmiques en funció de l'oli de taula i ponderant les virtuts d'un líquid etiquetat a Itàlia que s'ha conreat a la plana del Burgà, o celebrant la untuositat d'un producte tèrbol i astringent que els vells pagesos considerarien oliasses.

Sobre l'apostolat creixent a favor d'un horari europeu que té totes les virtuts, m'abstindré d'opinar perquè, au nocturna com sóc, encara em picaria i em picarien els dits si enumerés oficis fora d'hora i individus de vibracions nocturnes, sense comptar administratius de llarga dedicació horària per no quedar-se al carrer. Em fa gràcia, però, veure les dissertacions dels tertulians habituals amb títol de sociòleg, o del que sigui, fent campanya televisiva a hores intempestives. Esclar que mentre no s'institucionalitzi el nou ordre, cal aprofitar i cobrar -entesos en tot i especialistes en res- el temps que et paguen.

músiques velles o antigues?

La música, com gairebé tot, té unes connotacions subjectives que depenen dels moment en què es va escoltar i de les repeticions al llarg de la vida. No sé quina va ser la primera vegada que vaig escoltar "La Violetera" ni qui la cantava, possiblement va ser mentre en Paco, en els estius llarguíssims i plaents del mas mig dormia a l’ombra d’una figuera –brunzit d’abelles- mentre el sol començava a perdre la seva verticalitat i ell a penes sentia la ràdio que sempre l’acompanyava. Qui devia cantar la cançó: Raquel Meller o Sara Montiel? Suposo que la Sara, perquè la Raquel en aquella època l’havien oblidada força als mitjans de comunicació. No recordo quan vaig veure per primera vegada la pel·lícula de la Sara Montiel ni on, suposo que va ser al cine del poble en una d’aquelles tardes sovint tristes, abans que el meu amic Josep es convertís en el projectista. De tota manera, la meva violetera preferida, sense lletra, només amb música, és més nova que la de la Raquel i més vella que la de la Sara, és la de Chaplin, Llums de la ciutat (City Lights). Recordeu l’escena en què es coneixen els dos protagonistes? Jo la trobo encara força emotiva, d’una gran efectivitat, que no trenca el contrapunt dels gags de Charlot.




He rememorat tot això llegint un article del llibre de la festa major de Torroella de l’any 1991 en què l’autor, Pere Castells, parla de Xavier Cugat i explica com va ser ell qui va suggerir la melodia a Chaplin o com Chaplin, en sentir "La Violetera" en el violí de Cugat va decidir que aquella música era l’apropiada per a l’escena. Com va anar la cosa no se sabrà mai, perquè el cert és que en els títols de crèdits de la pel·lícula figura ell com a autor de la música, encara que també s’esmenta la cançó i el seu autor José Padilla, autor també de “Valencia”. He llegit que el mestre Padilla va pledejar amb Chaplin i que aquest darrer va dir que li va sorgir la melodia mentre anava xiulant a la dutxa. Que bo, Charlot, encara que perdés el plet! Hi ha qui diu que tota aquesta història ve del fet que la Meller no va voler protagonitzar la seva pel·lícula; potser sí, però, deixeu-me ser melodramàtic i plagiari, tot es perd en la nit dels temps.

En fi, que com sempre una cosa porta a l’altra, i encara a una altra que, en aquest cas seria escoltar la mítica Mistinguett cantant dos èxits del mestre Padilla: "Valencia" (València?) (un s'imagina la Rita i cia amb les cames a l'aire) i "Ça, c’est Paris" (amb alguna nota valenciana), tots dos una mica anteriors a la meva època.

temps moderns

Falten cinc minuts per dos quarts d’onze de la nit i ja gairebé hi som tots, també el conseller Castells (no sé qui s’ha quedat de guàrdia) que, fatigat pels parlaments de Pizarro i Atienza, buscava la normalitat després de la Gran Apagada. A la plaça devia fer una temperatura que rondava el 25 graus, xafogor a part, i que produïa una cert incomoditat. Mirem el programa, mirem els veïns, mirem el cel estrellat, però no el veiem. Els músics de l’Orquestra Simfònica Nacional de Lituània, dirigits per Gintaràs Rinkevicius ocupen els seus llocs disposats a oferir-nos el que el programa titula “L’opera europea del segle XIX”. En concret: l’"Obertura" de La Forza del destino, "Luce langue"... En fi, una peça més de Verdi, dues de Cavalleria Rusticana, de Mascagni, una d’Adriana Lecoubreur, de Cilèa, les "Dances Polovsianes" d’El princep Igor, de Borodin... i, al final, l’"Habanera" de Carmen, de Bizet, més un bis. Teniu raó, em deixo una soprano. La italiana Francesca Patanè.

















Evito la crítica musical perquè sé que no me’n sortiria. O, si us sembla, la faré indirectament. Durant el concert, m’oblido de l’hora, del conseller Castells, de Pizarro i Atienza (tanto monta...), de la Gran Apagada, de la temperatura de xafogor, de la incomoditat de les cadires –de les cadires, no me n’oblido del tot, ni del cap de l’espectador de davant-, del cel estrellat que no veig... Em deixo portar per la música, pels moviments del director, per les complicitats de la primera i la cinquena violinista, per la veu, la figura i el vestit de la Patanè... En conclusió, una vetllada extraordinàriament perillosa, perquè oblidar-se de tantes coses, al menys d’algunes coses, no pot ser bo; però no hi a res a fer. De vegades cal confiar en algú i deixar-se portar sense fer preguntes. I si no confiem en la música...

Uns dies abans vaig confiar, a més, en el cinema. En la mateixa plaça, a la mateixa hora, la mateixa orquestra, en aquella ocasió dirigida per nord-americà Carl Davis. La pel·lícula, Temps Moderns (1936), de Charles Chaplin. Música viva per acompanyar i realçar les imatges, els sentiments i les reflexions del film. Sensacional!

Segur que la majoria de vosaltres recordeu aquella escena en què Charlot va ajustant cargols en una cadena de producció on sembla que no hi hagi descans per a uns treballadors convertits en màquines. La pel·lícula, amb algunes altres escenes genials (¿recordeu la màquina inventada per donar menjar als treballadors i perdre el menor temps possible, o aquella en què el protagonista pren cocaïna creient que és sal, o el ball final amb l’ànec a la safata...?) és absolutament efectiva en el seu intent de mostrar l’alienació – la deshumanització- i la crueltat dels “temps moderns”. Col·lectivament, no hi ha salvació possible, com en altres pel·lícules de Chaplin, la redempció, la comunicació, és una qüestió individual que les estructures productives i les organitzacions polítiques al seu servei tendeixen a dificultar. Quina pel·lícula faria Chaplin l’any 2007 sobre el mateix tema, amb la mateixa intenció? Possiblement seria més cruel.

Sembla que ara ja he perdut el fil, deu ser cosa de les vacances. Ah, sí, el que us deia, que en aquests temps de desconfiances –amb raó- de tant en tant va bé confiar en els artistes: en alguns músics, en alguns directors de cinema, en alguns escriptors... No massa ni massa estona, només el suficient per oblidar, per “salvar-se” momentàniament, per agafar forces, per adquirir una mica de saviesa , de perspectiva o d’equilibri interior, abans de retornar a la vulgaritat, als enganys barroers, a les mediocritats, als oblits, a les rutines dels temps moderns.