Aquesta nit dubtava a l'hora de fer la
tria dominical. La veritat és que estava musicalment desganat, però
no volia renunciar a aquest costum que fa mesos que dura. De sobte,
he vist que Allau havia titulat el seu post Paquito el chocolatero,
un dels meus passodobles preferits i un dels més interpretats,
potser el que més, els darrers anys. El primer pensament en llegir
el títol del post ha estat de remetre el meu post al d'Allau, segur
que la seua interpretació seria plena de saviesa i de matisos
interessants. Però el post es dedica a Paquito el papa en una versió
no musicada. Vaja!
Res, una mica més de feina a fer. Tria de versions, una de canònica i dues d'alternatives. És curiós com aquesta peça circumstancial que Gustau Pascual Falcó va dedicar al seu cunyat Francisco Pérez Molina s'ha convertit en un himne que satisfà tothom, per molt oposades que siguin les seues ideologies: dretes extremes, esquerres irreductibles. No totes les músiques tenen aquesta facilitat de ser assumides i assimilades.
