creació

Se m’escapen aquests dies sense adornar-me’n, notes sobre orígens, evolucions i fins. Encara avui, trobo en una petita joia que em va regalar fa uns quants dies l’Albert –ja te’n vaig donar les gràcies com cal?- un poema que podria tancar aquest cicle fins que inevitablement el torni a reobrir (potser demà?).

Si en la fornal manxa el Temps,
en l’enclusa és Déu qui forja;
forja mons a cops de mall;
mai reposa.

Salta el foc espurnejant,
i les espurnes són totes
ànimes que van naixent
i a Déu volten.

Elles li diuen: -Senyor,
què t’hem fet que vida ens dónes?
Fes-nos tornar al no-res!
Déu, escolta’ns!-

I Déu que les va escoltant,
tot seguint la seva obra,
en peixos, bèsties i ocells
les transforma.

Sinó que el Diable, callat,
al darrera d’Ell es posa,
i, prenent-li les que pot,
en fa homes.

Àngel Guimerà: “Creació”, dins Poesies, Barcelona, Editorial Estel, 1938.