De les representacions escultòriques a Barcelona dels tres escriptors més coneguts de la Renaixença, la meva preferida és la d’Àngel Guimerà. Es troba a la plaça del Pi i l’escriptor està assegut. És una imatge propera, quotidiana, tan assequible que fins i tot permet que els nens i els que els imiten no només la puguin tocar tot Guimerà sinó que fins i tot s’hi asseguin. El bust de Narcís Oller, que al principi es trobava a la vora de la Via Augusta i que posteriorment van traslladar a la plaça amb el nom de l’escriptor, el visito poc. Els bustos, en escultura, no em solen agradar: massa parcialitat. L’estàtua de Verdaguer, tan llunyana a sobre d’un pedestal altíssim em produeix, em sembla que jo ho he dit alguna vegada, una mica de pena. Tan allunyada dels mortals! Com si realment haguessin volgut satisfer la voluntat del poeta d’acostar-se al cel, oblidant que també la terra –i el mar- era el món, i molt, de la seva obra. A més, qui sap com es aquesta representació del poeta realment? El vianant corrent que veu l’escultura, observa únicament una mena de patrici romà difús sobre el qual intueix que els coloms han deixat incomptables senyals. Així, un dels poetes més estimats pel poble és, possiblement, el poeta al qual han allunyat més del poble. Encara més si es recorda que no hi ha forma d’accedir al peu de la columna que l’aguanta a no ser desafiant el perill dels vehicles que roden contínuament pel perímetre de la plaça. Sigui com sigui, les escultures exteriors que representen humans coneguts, amb escasses excepcions, sempre m’han produït un sentiment estrany. La seva vulnerabilitat, la seva immobilitat i la seva fredor em fan venir fred, sobretot a l’hivern.
En fi, no voldria acabar aquest apunt sense deixar un to primaveral i se m’ha acudit, llegint el que escrivien respectivament la Clarissa i la Clidice (no poso enllaços que tothom sap) sobre la poesia, fer una petita aportació -santa innocència- al tema, tot i que crec, com és natural, que no produirà gaire llum. Per cert, algú llegeix Verdaguer fora del circuit de l’ensenyament?
QUÈ ÉS LA POESIA?
La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.
Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.
Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
son llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.
No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills de cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.
Mes per sentir-l'hi modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà,
com sentirà la refilada angèlica.
L'aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena:
lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuda tèrbola.
De poeta cabdals prou n'hi ha haguts,
cap d'ells la dolça melodia ha apresa;
qui n'arribés a aprendre un refilet,
aquell ne fóra l'àliga superba.
Mes l'aucellet refila tot volant,
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.
Jo l'he sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa:
jo l'he sentida la gentil cançó:
per ço m'és enyorívola la terra.
