com l'ombra que es resisteix a desaparèixer...

Repasso papers vells de santsjordis. M’aturo. Retrobo. Penso que és fàcil dir als alumnes que facin seus els versos que han de comentar, que els sentiments no varien malgrat els temps, que poden, si volen, recuperar les essències. Sé, però, que els menteixo, que és difícil entrar en els versos: per l’edat que tenen, pels temps que ha passat des que un altre va escriure el seu amor o desamor, per l’estil amb què ho feia, per les paraules que feia servir, perquè sovint ens importa més la cerca del propi amor que recrear-se en els dels altres... i tantes altres coses d’aquest món inabastable dels setze anys, o dels vuitanta-un.

En B. va voler demostrar-me que no només podia entrar en els versos d’Ausiàs, sinó que podia fer-los seus i que el seu dol sí que havia tingut una compensació. No sé què li devia dir jo, potser que aquell vers trontollava una mica o que aquell altre..., o aquell mot... De vegades som així. Potser també com em complaïa que... El que no li vaig dir, n’estic segur, és que m’hagués agradat que el seu amor hagués estat correspost perquè pensava que haguessin fet una bona parella; a la fi, era molt haver salvat la vida i haver guanyat una amistat. Va ser capaç de llegir-li els versos? Continua aquella amistat del 2001?

Com l’ombra que es resisteix a desaparèixer
quan és banyada per la intensa llum del sol
que amb força l’ataca, l’abrasa i la rosega
i la redueix a un trist bassal de mort,
així el meu cor que va romandre enamorat
amb estèril esperança d’obtenir-te,
per la teva indiferència fou nafrat
i per la teva amistat salvà la vida



(Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant,
e veig a vós bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.

Ausiàs March)