Esmorzem, o dinem o berenem, un entrepà
de pernil a les 12. Fem temps. Cap a les dues emprenem el camí de
les platges que ens portarà al Perelló. Duc l'armilla que m'han
donat els de l'ANC -he tallat l'etiqueta de made in China- i
l'acreditació de fotògraf. Impossible travessa el Perelló, de
manera que fem una petita marrada. La Joana em deixa al cap del poble
i marxa al seu tram, més conegut com el de Jordi Pujol. Faig a peu
la resta del trajecte, fins després de la corba de passat el
cementiri. El dia és gris amb escletxes de blau, ja em va bé.
Les meus dues companyes i el company de tram fa una hora que han arribat i van organitzant la poca gent que va fent cap. Just al darrere tenim un pàrquing improvisat -sort de la carretera vella- on van arribat cotxes. Alguns han dinat allí mateix. Jo gairebé em quedaré tota l'estona al principi, passejant amunt i avall i escoltant i responent preguntes dels qui van arribant. Tinc a la vora, ja asseguda, una dona de 91 anys que ha vingut amb la família; somriu i parla poc, ja en té prou a resistir.
A poc a poc es va omplint la part oest de la carretera. Alguns cotxes fan sonar les botzines mentre passen a la cerca del seu lloc. Ens saluden els mossos que passen amb les motos. Una senyora que deu passar llarg dels 70 em demana pel seu tram, ha vingut en un autocar que els ha deixat al poble i em pregunta si l'autocar la recollirà al seu tram; té una pròtesi de genoll i li costa de caminar, però vol continuar fins al lloc que li han assignat. S'han aturat dues famílies amb fills petits; una de les mares dibuixa estelades a les galtes dels nens. Ei, el nostre assignat més famós: Juanjo Puigcorbé i companyia; la gent el reconeix, alguns s'hi volen fer fotos. Ja amb el trànsit aturat, arriba una colla que omple la carretera de banda a banda; porten banderes estranyes; ahir van arribar d'Itàlia, de Llombardia; els col·loquem cap al final. A darrera hora arriba apressat un home amb camisa blanca, impecable, és capellà, assessor religiós de Convergència, ens diu...
S'acosta l'hora, mentre penso que potser m'hagués divertit més fent fotos per lliure, però què havia de fer si faltaven fotògrafs. I, a la fi, quedarem saturats d'imatges, milions d'imatges que ompliran pàgines i pàgines de marea groga que només seran una aproximació a la realitat, perquè cada experiència serà diferent, cada visió, un món, cada intent d'explicar els sentiments i els pensaments, un assaig poc reeixit. I jo em quedaré sense aparèixer a cap foto perquè les faig.
No sentim les campanes, però sabem que és l'hora. La meua ajudant em precedeix i demana la gent que estigui atenta. Vaig disparant fins a 87 vegades en els meus 500 metres. A penes m'adono de les cares, dels gestos, perquè m'he de concentrar a comptar metres, a recordar on començo i un acabo cada instantània. Quan arribo a Puigcorbé sé que ja he acabat definitivament. Respiro.
Un que porta una tenora i va amb una samarreta escrita en esperanto -ai, la llengua!- toca Els Segadors. La gent entona un cant que a penes sap; corren papers amb la lletra. Hi ha onades de grocs en una tarda, ara sí, plenament assolellada. Una noia diu que he fet la foto mentre donava mamar al seu nen. La buscaré i serà la capçalera gràfica d'avui.
Vull tornar a peu al poble, sol. Ja trobaré la gent als carrers, al bar, a la plaça. Ja parlarem.
Ara m'adono que m'està sortint un post molt descriptiu i poc reflexiu, però he escrit prou per avui, encara que l'acabaré amb un final que hauria de ser matèria del següent post, amb les paraules d'una amiga que hores més tard, en comentar la diada, em deia que l'any que ve podríem anar a les fronteres i, fent un gest molt gràfic amb la cama aixecada, afegia: a marcar el territori. El fotut és que no ens posaríem d'acord quin territori caldria marcar, però tots dos sabem que la nostra història serà més llarga del que alguns preveuen i potser més curta del que alguns desitgen.
