marcant territori

Esmorzem, o dinem o berenem, un entrepà de pernil a les 12. Fem temps. Cap a les dues emprenem el camí de les platges que ens portarà al Perelló. Duc l'armilla que m'han donat els de l'ANC -he tallat l'etiqueta de made in China- i l'acreditació de fotògraf. Impossible travessa el Perelló, de manera que fem una petita marrada. La Joana em deixa al cap del poble i marxa al seu tram, més conegut com el de Jordi Pujol. Faig a peu la resta del trajecte, fins després de la corba de passat el cementiri. El dia és gris amb escletxes de blau, ja em va bé.

Les meus dues companyes i el company de tram fa una hora que han arribat i van organitzant la poca gent que va fent cap. Just al darrere tenim un pàrquing improvisat -sort de la carretera vella- on van arribat cotxes. Alguns han dinat allí mateix. Jo gairebé em quedaré tota l'estona al principi, passejant amunt i avall i escoltant i responent preguntes dels qui van arribant. Tinc a la vora, ja asseguda, una dona de 91 anys que ha vingut amb la família; somriu i parla poc, ja en té prou a resistir.

A poc a poc es va omplint la part oest de la carretera. Alguns cotxes fan sonar les botzines mentre passen a la cerca del seu lloc. Ens saluden els mossos que passen amb les motos. Una senyora que deu passar llarg dels 70 em demana pel seu tram, ha vingut en un autocar que els ha deixat al poble i em pregunta si l'autocar la recollirà al seu tram; té una pròtesi de genoll i li costa de caminar, però vol continuar fins al lloc que li han assignat. S'han aturat dues famílies amb fills petits; una de les mares dibuixa estelades a les galtes dels nens. Ei, el nostre assignat més famós: Juanjo Puigcorbé i companyia; la gent el reconeix, alguns s'hi volen fer fotos. Ja amb el trànsit aturat, arriba una colla que omple la carretera de banda a banda; porten banderes estranyes; ahir van arribar d'Itàlia, de Llombardia; els col·loquem cap al final. A darrera hora arriba apressat un home amb camisa blanca, impecable, és capellà, assessor religiós de Convergència, ens diu...

S'acosta l'hora, mentre penso que potser m'hagués divertit més fent fotos per lliure, però què havia de fer si faltaven fotògrafs. I, a la fi, quedarem saturats d'imatges, milions d'imatges que ompliran pàgines i pàgines de marea groga que només seran una aproximació a la realitat, perquè cada experiència serà diferent, cada visió, un món, cada intent d'explicar els sentiments i els pensaments, un assaig poc reeixit. I jo em quedaré sense aparèixer a cap foto perquè les faig.

No sentim les campanes, però sabem que és l'hora. La meua ajudant em precedeix i demana la gent que estigui atenta. Vaig disparant fins a 87 vegades en els meus 500 metres. A penes m'adono de les cares, dels gestos, perquè m'he de concentrar a comptar metres, a recordar on començo i un acabo cada instantània. Quan arribo a Puigcorbé sé que ja he acabat definitivament. Respiro.

Un que porta una tenora i va amb una samarreta escrita en esperanto -ai, la llengua!- toca Els Segadors. La gent entona un cant que a penes sap; corren papers amb la lletra. Hi ha onades de grocs en una tarda, ara sí, plenament assolellada. Una noia diu que he fet la foto mentre donava mamar al seu nen. La buscaré i serà la capçalera gràfica d'avui.

Vull tornar a peu al poble, sol. Ja trobaré la gent als carrers, al bar, a la plaça. Ja parlarem.

Ara m'adono que m'està sortint un post molt descriptiu i poc reflexiu, però he escrit prou per avui, encara que l'acabaré amb un final que hauria de ser matèria del següent post, amb les paraules d'una amiga que hores més tard, en comentar la diada, em deia que l'any que ve podríem anar a les fronteres i, fent un gest molt gràfic amb la cama aixecada, afegia: a marcar el territori. El fotut és que no ens posaríem d'acord quin territori caldria marcar, però tots dos sabem que la nostra història serà més llarga del que alguns preveuen i potser més curta del que alguns desitgen.

somni d'un 11 de setembre

Matí:
Miro una part de l'acte institucional a la Ciutadella. Record d'escriptors catalans morts en algun número rodó segons la perspectiva de 2012. Trobo un to equivocat en el poema d'Ausiàs (la força contundent dels mots aguts i els monosíl·labs amb només dues paraules planes) i participo plenament de l'evocació de Pujols; fluixet Calders i contundent Sales...

En acabar els Segadors, sortim de casa per fer el recorregut habitual. De seguida trobem -davant dels maristes- un grup de Torroella que s'ha portat taules i cadires i senyoreja la vorera a l'espera de l'hora de començar la marxa; en M. (qualsevol dia pujaré una cançó de la seua mare) i un amics seu ens volen cantar una cançó que parla de Catalunya, de Rajoy i de Mas que imagino que repetiran incansablement més endavant. Una mica abans hem parlat amb en J. I la F. Que han vingut en un dels nou (o són set?) autocars de Palamós; la seua filla serà veïna nostra.

Van arribant més i més autocars que aparquen on poden. Nosaltres continuem fins al monument de Rafael que coneixem tan bé pel veïnatge dels primers anys de casats. Baixem fins al Fossar. Fa calor. Tothom es fotografia. La Joana busca, i no trobarà, una estelada de cotó que li faci el pes. Els miquelets i l'almogàver de les cerveses, com cada any. En Sobrequés que firma llibres. Calor del cel i de la terra. Li demano a Miquel (sé el seu nom -ell se n'estranya- perquè el pare l'escridassa) que em deixi fotografiar la seua bandera negra potser excessiva. Sallen les motos la xafogor del dia.

Tarda:
Comprem el menjar fet. Truca la meua cunyada acabada d'arribar i aparcada a Mallorca cantonada Meridiana. La Joana els va a buscar. Ja no deuen quedar espais per als autocars. A casa, mirem com s'omple el passeig de Gràcia. Enfoquen i parlen amb els promotors de la marxa (no goso anomenar-los organitzadors perquè crec que, bé per incapacitat o per timidesa, s'ha quedat curts. Quin recorregut oficial tan miserable!).

A tres quarts de sis marxen Joana i família cap al passeig de Gràcia. Els auguro llarga espera i passes de vell, si es que es poden afegir la gruix de la manifestació. Jo surto de casa mitja hora més tard. Intento, sense gaire convenciment, arribar a l'eix de la caminada. Aviat agafo una ruta alternativa en ziga-zaga que em porta al carrer Bruc i, finalment, a l'Arc de Triomf. M'acompanyem, i acompanyo, gent, banderes (una estelada sobre fons verd?), pancartes, balcons que criden independències i asfalts que s'hi afegeixen, i viceversa. Qualsevol recompte és tasca inútil. Barcelona -Catalunya- és una festa que avui no té aturador. I fotos, més fotos, encara més: “jo també hi vaig ser!”. I els conductors dels autocars que fan conversa en petits grups, i els bars que no donen abast, i, gairebé, una vaga de bicing, i...

Nit:
Ens trobem sota l'estelada de l'arc. Pugem a poc a poc fins a casa. Corrues encara de festa, de cansament optimista. Ells es mengen un entrepà i beuen una cervesa. Al carrer Mallorca comencen a arrencar els autocars. Dia gran. L'hem feta grossa.

Els polítics, no importa el canal, debaten tots alhora: s'apunten, es desapunten, es justifiquen, qualifiquen i desqualifiquen, irrompen i s'interrompen, versifiquen, versen i tergiversen. A la fi, seran ells els qui decidiran el futur, nosaltres ja hem tingut el nostre dia de raó i de follia, de majoria o minoria, segons els cristalls, però jo no n'havia vist mai cap de tan gran. Sé que l'espera serà llarga i les veus diverses i discordants. Quan calgui hi tornarem.

Demà:
Quina mandra, demà comença el curs! Ai, que a mi ja no em toca!

no preguntis que pot fer Catalunya per tu...

Sempre ha estat difícil preguntar a Catalunya què es pot fer per ella, potser, entre altres coses, perquè trobar Catalunya no és gens fàcil o bé perquè apareixen tantes Catalunyes que no sé sap si n'hi ha alguna que sigui Catalunya, és a dir, la Catalunya de la qual s'espera alguna resposta si és que se li vol preguntar alguna cosa. També és veritat que hi ha qui no pregunta res a ningú perquè té les respostes... Deixem-ho estar.

M'agrada, en aquesta data que propicia algunes reflexions i més mobilitzacions, deixar algun text i alguna música al·lusives, encara que siguin reincidents. Quant al text d'avui, d'un estil que ja no es porta, em pregunto quants el firmaríem (signaríem, diuen uns quants?). Potser l'hauríem de dividir en oracions simples: aquesta sí, aquesta no... Les músiques ja les coneixem. La primera és del mes d'agost, la segona, de la tarda d'ahir. Músiques velles les dos, com la majoria d'assistents, exceptuant els turistes i les seues càmeres, i la meua.

Però mira, fill meu: Tant tu com jo tenim encara per damunt de tot una raó suprema per defensar-la: que ella és el verb de la nostra ànima, l'espill de les nostres virtuts, el vehicle de les nostres llibertats, l'arca sagrada de les dolces harmonies dels maternals amors. Maleïts siguin el que la bescanti, el que la profani i el que l'escarneixi: que la nostra ira hi faci tant com la nostra bondat per dignificar-la i purificar-la. Mal fill de mare és el català que no la posa per damunt del seu benestar i de la seva vida.
Mira, fill meu. Per totes les terres de la més gran Catalunya s'estén la nostra llengua, en rica varietat de formes dialectals. Però la llengua és una, com la pàtria és una.


Pere Coromines a “El Poble Català” (fragment), 1/11/1916

crònica intermitent des del silenci de la nit

Anem, passada la una, al monument de Rafael Casanova, ple d’ofrenes florals. Ara hi ha joves i grans, visionaris i escèptics, clàssics i romàntics, d’aquí i de fora, però em diuen que abans, quan han anat els nostres representants, hi havia unes tanques de contenció, perquè els polítics no es barregessin amb el poble que volia fer sentir la seva veu: Il·lusos! I és que els polítics ja representen les veus dels poble i no els calen ecos ni recordatoris.

Al Fossar –un sol que estavella i amaga la flama- encara queden força patriotes i curiosos. Em miro algunes pancartes: “alliberem-nos del patriarcat”, “capitalisme és crisi”, “29-S vaga general. Des de tots els fronts per la revolució”, “Marina i Lola, us volem a casa”, “Mani qui mani... sempre antiautoritaris!”, “la crisi que la paguin els rics”... Una bandera amb les quatre barres té un escut central amb corona reial i amb la llegenda: “Regne de Catalunya. 1137-1715”. Em sento vell, fora de temps, desinformat, i em faig el propòsit de desentotsolar-me, de sortir més de casa, d’acostar-me a la realitat. En unes taules del passeig del Born, mengen carn i empedrat de cigrons, botifarres i mongetes, i enllesteixen una gran paella –a foc massa lent- que, malgrat la mida, fa una flaire que encomana les ganes de participar. Penso que res no canvia en els aspectes essencials.

De l’Arc del Triomf fins al parc de la Ciutadella, s’estenen les parades de records de la Diada. Em compro una estelada sobre fons groc, d’aquelles que es porten poc, perquè l’antiga ja no resistirà més onzes de setembre, i una motxilla de plàstic de color vermell amb un CAT dins d’un cercle. El sol continua sent excessivament generós.

A la tarda, al parc de la Ciutadella, visitem la instal·lació central de la “Setmana del llibre en català”. Per fi em sembla un lloc idoni que permet l’entrada de tothom: la qui va amb patins, el qui porta la bicicleta plegada, els qui passegen el gos. Me n’enamoro d’un –estelada al coll- que estic segur que té un olfacte finíssim per la literatura de qualitat; si no fos que no conec la mestressa, l’hagués seguit per disparar cada vegada que assenyalava una peça. Compro quatre llibres, cap de ficció.

S’ha fet fosc. Els alès dels joves fan olor d’alcohol i el meu massa olor de tabac. L’estelada encara voleia.

A casa, a la tele, escolto Raimon, que ja s’ha fet gran però que continua incombustible, camisa de foc, recordant qui som i d’on venim. En un intermedi vaig a parar a una tertúlia on un periodista –regalen els títols o és qüestió de misèries personals?- d’Intereconomia, a propòsit d’unes multes als comerços que no retolen en català diu que en un moment determinat els parlants del llatí decidiren deixar de fer-lo servir, diu que doncs això. Podria discutir la qüestió de les multes, però la ignorància bàsica o la mala fe em supera i encara més que cap dels contertulians li saltés a la jugular. No hi ha res a fer. No tenim res a veure.

Acabo de sentir Raimon: sóc a casa. En una finestra d’un pis de l’altra banda del pati veig, a contrallum, un noi que balla amb una nina de plàstic que porta una capa amb les quatre barres. Escric una estona en silenci.

de l'estatut a l'estat: una interpretació i mitja

Primer és la Sánchez, que diu que aquest any no assistirà a l’ofrena floral al monument perquè, oh traïció de la unitat institucional!, M.& M. volen fer servir la Diada per reivindicar la independència. Vejats miracle: M. & M. se’ns han tornat independentistes, déumeu! Després, un dels dos M. ens diu que la diada està molt bé i etc. (l’etc. el va dir ahir), però que compte amb les eleccions del 28, que marcaran tota una generació. Com si no portéssim ja la marca a foc i ferro, i la que ens espera durant el 2011, que no caldrà anar més lluny. En fi, res de nou. Ah, però abans d’ahir el conseller Tresserras ens explica , després de dies i dies desaparegut, que han comprat un quadre de Miró premonitori. Somrient, explica urbi et orbi a qui el vulgui escoltar el missatge subliminal.

Vet aquí que el quadre de Miró pintat, a l’oli i al llapis, l’any 1977 per encàrrec de l’Assemblea de Catalunya i que mai va veure la llum popular amaga un altre significat darrere “Volem l’Estatut”. Si ens hi fixem bé, la ela de “volem” conté una ratlla horitzontal superior més subtil que la resta de traços, que converteix la paraula en “votem”. Per altra banda, en la paraula “estatut” figuren les cinc primeres lletres en un pla horitzontal, mentre que es despengen en vertical les dues darreres, ergo el missatge final és “Votem l’Estat”. Fantàstic i completament d’acord. I em pregunto per què no s’han fet cartells del quadre, que avui, a bon preu, es vendrien com xurros; jo mateix en compraria tres o quatre, o més, per a regalar ja emmarcats.

Entenc que l’emoció del conseller Treserras en descobrir el veritable significat de la pintura i la pressa per comunicar la interpretació –la Generalitat va comprar el quadre al juliol, de manera que encara han tingut poc temps per remirar-se’l- no li permetés fixar-se en un altre detall que jo, modestament, desvetllaré. I aquest “ut” despenjat, no té cap valor? És clar que sí, com tothom sap -també els indocumentats musicals com jo, i corregiu-me els errors-, fins al segle XVIII “ut”* era la primera nota de l’escala musical, que després es va convertir gairebé universalment en “do”. Què volia significar Miró? Doncs que el procés de consecució de l’Estat Català encara es trobava en la seva fase inicial; després havien de venir “re”, “mi”, “fa”... On ens trobem ara en el llarg camí envers la independència? Entre “sol” i “la”? No ho sabria dir, i ja no li puc preguntar a Miró, ulls clars de visionari; del que diguin els polítics no me’n refio gaire.

I com que m’agrada reblar la Diada amb una mica de música, aquest any he triat aquesta cançoneta gregoriana de Pau el Diaca dedicada al precursor diví on parla de les notes musicals i que, ben interpretada, em sembla que conté un missatge a tenir en compte. I, si més no, el gregorià sempre aporta pau.




Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum,
Solve polluti
Labii reatum,
Sancte Ioannes.

Que gaudiu de la Diada, amics i amigues!

* És clar que els llatinistes ens dirien que "ut" també podria tenir entre altres significats el de l'interrogatiu "com?". Doncs una bona pregunta.

ara va de bo (... 1923-2007-2014)

Veu’s aquí una festa que els catalans havíem creat per amor a la nostra terra i que cada any creix i s’escampa més. Espanya també en celebra alguna de festa que vol ésser per l’estil d’aquesta; tots els que aneu a escoles de l’Estat deveu saber que de tant en tant us diuen: “-Demà és Fiesta nacional”; i llavors no aneu a classe. Ells, les festes nacionals les fan així: En un diari de Madrid que se’n diu la Gazeta i el fa el govern, surt un avís que diu: “Per tal i tal causa, des d’ara, cada any, el dia tants de tal mes es considerarà festa nacional.” I des d’aquell any, en aquell dia, a totes les escoles i oficines de l’Estat es fa festa i ningú treballa. I és que el sentit de la festa nacional per a ells vol dir no fer res, no treballar.

Nosaltres, els catalans, sabem que el fer una festa vol dir viure i sentir l’esperit d’aquesta festa i meditar-ho i fer-ne un propòsit i treure’n un profit; i que per això no cal deixar de treballar si es vol.

La nostra festa de l’Onze de Setembre vol dir això, doncs: que tots ens havem de recordar de tots aquells bons catalans que donaren la seva vida per defensar les darreres llibertats de la pàtria; i que cal que nosaltres sapiguem treure profit del seu exemple. Catalunya està més necessitada que llavors de què se la defensi. Cada dia l’Estat espanyol procura treure-li una mica més de la poquíssima llibertat que té. I els catalans cada dia volem que la nostra Pàtria sigui més gran i més lliure. Entre ells que no ho volen i nosaltres que ho volem no hi ha altra solució que la lluita. Prenguem exemple, doncs, dels que lluitaren per defensar Catalunya. Preferiren més donar la vida que sotmetre’s. Vindrà un dia, no en dubteu, en què voldran lligar-nos amb ben fortes cadenes, perquè no ens puguem moure, i aquell dia no hi haurà altre remei; ens caldrà lluitar amb més braó que els que ho feren el 1714. ens caldrà lluitar amb més braó perquè caldrà que guanyem la victòria i donem la llibertat a Catalunya.

Mentrestant, en venir l’Onze de Setembre, no deixem aquell dia d’anar tots a missa a pregar per les ànimes dels que moriren per Catalunya per tal que ells, des del Cel, preguin al Senyor per nosaltres; i tots els que siguem a Barcelona anem a portar el nostre ram al peu del monument d’En Casanova, contribuint a l’homenatge i encenent amb ell el cor de tots els catalans en la flama de l’entusiasme i del patriotisme.

Cròniques del cavaller de Sant Jordi (fragment). Revista infantil “La Mainada”, 7 de setembre de 1923.

(suposo que la missa ens la podem estalviar; que no calgui treballar, ja m’està bé)

( El 13 de septiembre de 1923 el Capitán General de Cataluña, Miguel Primo de Rivera, se sublevó contra el Gobierno y dio un golpe de Estado con el apoyo de la mayoría de las unidades militares.... (wikipedia))

Observo –i les visions sempre són subjectives: cadascú veu el que vol veure- un interès creixent per la sobirania: reconversions, virtualitzacions, periodistes grocs ara defensors del nacionalisme, antics periodistes vermells que ara es vesteixen de quatribarrats amb estels, partits que sí, però no o no, però sí...

Observo que moltes mirades van cap al passat i cap al futur i molt poques -en la diada menys, és clar- es detenen en el present, i en demà i en demà passat. Compte, no sigui que entre la recança i la visió, quan arribi el moment de dir “ara només depenem de nosaltres” –i de les multinacionals i de la política europea (?), i...- tinguem un país emmerdat de purines i el territori s’hagi enfonsat sota l’especulació del totxo. Tinc la sensació que hi ha molt porc català i molta especulació consentida, i tot el que us vingui bé afegir, que no és poc. Que si és abominable que, sense demanar-ho, et fotin pel cul els de fora, encara ho és més que ho facin els de casa.

Bona diada, amics i amigues, companys i companyes, governants i governats.

... I com diu ha dit el nostre president: treballem amb “rigor, ambició i realisme” perquè així es realitzarà “el somni de convertir Catalunya en un país d’homes i dones segurs del seu futur...”

He tingut un somni... el futur és nostre... M'encomano al Dalai Lama.

Prou, prou.


P. S. Em sembla que alguns flamencs estan desinformats: mira que esmentar Catalunya com a model... Que sí, que ho he sentit.