cal donar-li voltes?

Al meu poble, de petit, la vida passava lenta, com a tots els pobles i com a tots els nens. Als pobles, el temps es relacionava sobretot amb les estacions i, com a tot arreu; el temps dels menuts no tenia més mida que la del sol i la lluna, el vent i la pluja i els petits esdeveniments cíclics – l’horari d’entrada i sortida de l’escola, l’hora dels àpats, les migdiades a l’estiu, quan la calor atuïa, el moment d’anar a dormir i de llevar-se...- o extraordinaris que s’anaven produint per a bé o per a mal.

En aquell poble en què passaven tan pocs fets extraordinaris, tots els nens sabíem que amb l’arribada del bon temps n’arribaria un que ens emocionava especialment: una volta ciclísta! Perquè pel mig d’aquell poble on no passava res especial, passava –ara va per fora- la nacional 340, i aquella carretera de transportistes que paraven a sopar en un dels tres restaurants de marquesines de pedra o de fusta del poble es convertia per unes hores en una festa. Jo, que com tots els nens, no preveia res, sabia que seria un dia diferent quan veia una certa inquietud en els més grans i, més tard, inesperadament, apareixia el primer cotxe de la caravana que potser pararia davant de casa o no gaire lluny –tampoc no era tan llarg el carrer- i ens oferiria unes quantes viseres de cartró de fulles d’afaitar Palmera. I després arribaria un altre cotxe i encara un altre i uns quants més. Una mica després passarien els ciclistes dels qual amb prou feines distingiríem les cares ni sabríem com es deien. Potser algun bàrbar local ben intencionat, o no, tiraria una galleda d’aigua als corredors que més que donar-los forces els desequilibraria. Finalment, passaria el cotxe escombra... i tot continuaria com sempre, però cadascú de nosaltres ja hauria arreplegat un petit tresor publicitari de desaparició ràpida.

En aquella època, jo no sabia que la Volta a Catalunya era la competició ciclista més antiga d’Espanya i la tercera més antiga del món, ni que la primera edició, la de 1911 (aviat farà cent anys) la va guanyar un ciclista de Tarragona que es deia Sebastià Masdeu (així, sense accent al deu i qui sap si parent del de Mirall trencat). No sabia això ni moltes altres coses. Ni m’importava, perquè el que m’interessava no eren les dades ni els noms sinó la festa, l’extraordinària celebració que arribava inesperadament, que trencava la monotonia d’aquells dies llarguíssims.

Ara, que ja sé dades i noms i que fa temps que no visc davant de la nacional 340, ara, que a més de l’aventura del dia a dia aprecio la història del país, em diuen que la Volta pot desaparèixer per sempre, que ara que la bicicleta torna a estar de moda, aquesta competició perilla per falta de patrocinadors, que la retirada de diners (una mica més de 200.000 euros) de la Junta de Castilla y León –ho sabíeu?- pot fer perillar la continuïtat d’un dels esdeveniments esportius més antics i més bells del país , que necessita poc més d’un milió d’euros per seguir rodant. I els altres patrocinadors? És la crisi general que afecta la Volta o és la desídia d’un país?

Dubto que les dificultats de la Volta importin gaire. Segurament tenim assumptes més importants a resoldre en aquest territori i, de tota manera, actualment és més còmode asseure’s a la butaca i contemplar com els del Tour, els del Giro o els de la Vuelta continuen pujant i baixant muntanyes, serpentejant diagonals pel pla amb el vent en contra o fent quilòmetres amb el cap cot aerodinàmic en una contrarellotge; mentrestant nosaltres, lentament, ens deixarem vèncer per la son dolça d’una migdiada d’estiu. Què importa que la geografia que veiem sigui el d’aquí o el de l’estranger? La qüestió és adormir-se contemplant el paisatge i pensant que no ens toca a nosaltres esforçar-nos.