26.2.09

cal donar-li voltes?

Al meu poble, de petit, la vida passava lenta, com a tots els pobles i com a tots els nens. Als pobles, el temps es relacionava sobretot amb les estacions i, com a tot arreu; el temps dels menuts no tenia més mida que la del sol i la lluna, el vent i la pluja i els petits esdeveniments cíclics – l’horari d’entrada i sortida de l’escola, l’hora dels àpats, les migdiades a l’estiu, quan la calor atuïa, el moment d’anar a dormir i de llevar-se...- o extraordinaris que s’anaven produint per a bé o per a mal.

En aquell poble en què passaven tan pocs fets extraordinaris, tots els nens sabíem que amb l’arribada del bon temps n’arribaria un que ens emocionava especialment: una volta ciclísta! Perquè pel mig d’aquell poble on no passava res especial, passava –ara va per fora- la nacional 340, i aquella carretera de transportistes que paraven a sopar en un dels tres restaurants de marquesines de pedra o de fusta del poble es convertia per unes hores en una festa. Jo, que com tots els nens, no preveia res, sabia que seria un dia diferent quan veia una certa inquietud en els més grans i, més tard, inesperadament, apareixia el primer cotxe de la caravana que potser pararia davant de casa o no gaire lluny –tampoc no era tan llarg el carrer- i ens oferiria unes quantes viseres de cartró de fulles d’afaitar Palmera. I després arribaria un altre cotxe i encara un altre i uns quants més. Una mica després passarien els ciclistes dels qual amb prou feines distingiríem les cares ni sabríem com es deien. Potser algun bàrbar local ben intencionat, o no, tiraria una galleda d’aigua als corredors que més que donar-los forces els desequilibraria. Finalment, passaria el cotxe escombra... i tot continuaria com sempre, però cadascú de nosaltres ja hauria arreplegat un petit tresor publicitari de desaparició ràpida.

En aquella època, jo no sabia que la Volta a Catalunya era la competició ciclista més antiga d’Espanya i la tercera més antiga del món, ni que la primera edició, la de 1911 (aviat farà cent anys) la va guanyar un ciclista de Tarragona que es deia Sebastià Masdeu (així, sense accent al deu i qui sap si parent del de Mirall trencat). No sabia això ni moltes altres coses. Ni m’importava, perquè el que m’interessava no eren les dades ni els noms sinó la festa, l’extraordinària celebració que arribava inesperadament, que trencava la monotonia d’aquells dies llarguíssims.

Ara, que ja sé dades i noms i que fa temps que no visc davant de la nacional 340, ara, que a més de l’aventura del dia a dia aprecio la història del país, em diuen que la Volta pot desaparèixer per sempre, que ara que la bicicleta torna a estar de moda, aquesta competició perilla per falta de patrocinadors, que la retirada de diners (una mica més de 200.000 euros) de la Junta de Castilla y León –ho sabíeu?- pot fer perillar la continuïtat d’un dels esdeveniments esportius més antics i més bells del país , que necessita poc més d’un milió d’euros per seguir rodant. I els altres patrocinadors? És la crisi general que afecta la Volta o és la desídia d’un país?

Dubto que les dificultats de la Volta importin gaire. Segurament tenim assumptes més importants a resoldre en aquest territori i, de tota manera, actualment és més còmode asseure’s a la butaca i contemplar com els del Tour, els del Giro o els de la Vuelta continuen pujant i baixant muntanyes, serpentejant diagonals pel pla amb el vent en contra o fent quilòmetres amb el cap cot aerodinàmic en una contrarellotge; mentrestant nosaltres, lentament, ens deixarem vèncer per la son dolça d’una migdiada d’estiu. Què importa que la geografia que veiem sigui el d’aquí o el de l’estranger? La qüestió és adormir-se contemplant el paisatge i pensant que no ens toca a nosaltres esforçar-nos.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

Ens hem acostumat al fet que de tot se n'ocupin el papa estat-govern i la mama-generalitat o l'oncle-ajuntament i hem deixat perdre la iniciativa individual, no sé si té remei, la cosa.

Una gran llàstima això de la Volta, no ho sabia, jo també la tinc molt lligada a records personals.

F.Puigcarbó ha dit...

és una llàstima, el meu sogre (EPD) era molt afeccionat al ciclisme, coneixia al Chacon i en Poblet que era un sprinter molt bó.
Aixó de les carreres de bicicletes es curiós, perquè com vagin en "pelotón" després d'una hora d'esperar passen tots a l'hora, alló que en diuen "la serpiente multicolor" amb fons musical de polka.
Res, si no n'hi ha ja sortiré jo amb la meva a fer un tomb, però quan faci més bon temps.

pere ha dit...

En alguns casos té remei i en altres no, Júlia. En alguns casos es dóna publicitat i en altres no.

Sap greu, Francesc, que s'esbombin novetats insignificants i s'oblidin tradicions.
Si passes prop de casa amb la bici, ja baixaré a animar-te, i arefrescar-te si convé :-)

Trini ha dit...

Pel meu poble també passava la volta. La N-340 no estava a tocar de les cases, però amb les ganes de veure corredors i agafar moltes bosses de roba i altres records (alguns encara ronden per algun racó de la casa del tros) feiem una mena de petita excursió amb el pare i era molt emocionant.
En quin poble vivies tu, Pere? Jo mai m'he mogut de l'Ametlla.

pere ha dit...

Si ens haguéssim començat a llegir fa més temps, Trini, sabries que sóc calero (sorpresa, sorpresa!) com tu, encara que només vaig aribar ha estar-hi un any a la Cala, després em vaig traslladar una mica més a l'interior (?) i durant alguns anys la carretera encara passava pel mig del poble. Quin poble, Trini? :-)

Trini ha dit...

He deixat un comentari i no l'he vist aparèixer..., ves a saber on ha anat a parar!

Qui m'ho havia de dir...! Tenia les meves sospites quant al poble, però mai m'hagués imaginat que tots dos fóssim caleros (amb la fama que tenim de que no hi ha un lloc en el món on no n'hi hagi un, pulumenys!) O sigui que vas marxar cap el Perelló...!

M'ha fet gràcia saber que compartim records molt semblants.

Si ja ho diuen, ja, que el món és petit petit com un mocador.

pere ha dit...

Ja ho veus, com tu dius, estem a pertot i compartim mar i muntanya, en el meu cas gairebé només als estius.
Quantes vegades ens devem haver creuat i quantes ens creuarem encara?
Qui sap, la pròxima potser ens aturarem.