pèrdua d'innocències

Ja fa dies, la meva amiga, virtual i presencial, l’Anna –com m’agrada, ho puc dir, el seu somriure (real) i les seves introspeccions (virtureals) de tots els colors de la pluja i el sol-, em va concedir un premi d’aquells que es donen als blocs per un jurat unipersonal pels mèrits que es consideren dignes d’elogi i que sovint responen a complicitats confessables. És un premi sense dotació econòmica –merda!-, sense cap altre motiu, potser, que aquestes fidelitats mútues tan curioses i difícils d’explicar que propicien els blocs, sense cap altre rigor que els batecs del cor (neoromanticismes actuals). Els blocs que fa temps que existim, però, hem perdut la innocència dels inicis, en què tot era una festa, en què qualsevol motiu era bo per establir complicitats, en què cada dia ens esperava una sorpresa, petita si voleu, potser només la sorpresa de comprovar que érem vius, que existíem, que ens llegíem els interiors –autocensurats o no- i participàvem dels exteriors, en què rèiem –la majoria- quan ens passaven meme improvisats que continuàvem amb un somriure. Ara demanem més, ens especialitzem, ens mirem, segurament, amb uns ulls més crítics, ens hem tancat –qüestions de temps i de proliferacions- en petits espais que abasten amics i coneguts i només de tard en tard ens permeten d’acollir algun nouvingut o que algú ens aculli. Corren mals temps per als premis sense dotació econòmica i per als memes que ens intentaven descobrir més enllà dels posts periòdics. Ens hem fet adults en això dels blocs, anem a la nostra, les innocències de la virtualitat ja no ens satisfan prou, donem les gràcies educadament, però posem excuses a l’hora de continuar cadenes, cadenes que alguns i algunes, seriosos i poc juganers, mai no han seguit.

I bé, jo li agraeixo a l’Anna que hagi pensat en mi a l’hora de retornar als jocs d’infantesa virtual, als premis sense contrapartides, sense segones intencions, perquè quan es perdin definitivament aquestes picades d’ullet és que ja ens haurem fet tan grans, tan entotsolats –i mira que sovint ja ho som els virtuals-, tan superbs, que més valdrà que passem al paper tradicional i a l’entotsolament real, on les gratuïtats i les ingenuïtats són rares.

Arriba l'instant, tal com indiquen les bases, de premiar cinc blocs que consideri mereixedors d’aquest trofeu i que han destacat “per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.” Però vet aquí el moment en què jo, sobirà únic del meu bloc, em permeto una vegada més canviar les regles d’origen uruguaià d'aquest bloc de manualitats diverses que escriu l'Eseya, i concedeixo el premi a tots els blocs que llegeixo assíduament o he llegit i ara han desaparegut, per una única raó: perquè em diverteixo llegint-los, més enllà de qualsevol altra consideració. I si ja el teniu, aquí va el segon o el tercer. Quins són aquests blocs? Podria dir que els que apareixen a la part inferior dreta, però en són alguns més. Que no s’hi val? Que faig trampa? Que voleu gradacions i limitacions? Ho sento, companys i companyes, jo al meu bloc, ja ho he dit i repetit, m’ho munto com vull, i si us decep la conclusió per la manca de noms, és cosa vostra. Algú continuarà?

Va no em tempteu. En tot cas, perquè la cosa no quedi sense destinataris concrets, puc jugar a la contra i declaro solemnement que no concedeixo aquest premi a cap dels blocs estrictament polítics, de partit, per entendre’ns, perquè m’avorreixen fins a extrems inexpressables. I tampoc afegiré cap nom perquè els incloc tots, tots, tots.

essencial

No m’hi puc estar. Llegeixo la bitxo –que em provoca (que difícil és deixar comentaris als blocs dels poetes, ni que siguin properes)-, repasso els últims comentaris de la tertúlia, afegeixo altres lectures... I torno a Salvat, aquest poeta que alguns menyspreen –i no n’escriuré aquí els motius, me n’avergonyiria pels crítics- i sento que, malgrat les diferències d’edat, de circumstàncies i de temps, ens toquem. I deixo el seu poema que coneixeu sobradament . Com costa acostar-se a aquest Salvat tan essencial!

TOT L'ENYOR DE DEMÀ
A Marià Manent

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.

-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.

Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:

-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.


(Disculpes a Salvat, perquè les convencions del bloc no em permeten conservar l’estructura del seu poema)