20.2.07

essencial

No m’hi puc estar. Llegeixo la bitxo –que em provoca (que difícil és deixar comentaris als blocs dels poetes, ni que siguin properes)-, repasso els últims comentaris de la tertúlia, afegeixo altres lectures... I torno a Salvat, aquest poeta que alguns menyspreen –i no n’escriuré aquí els motius, me n’avergonyiria pels crítics- i sento que, malgrat les diferències d’edat, de circumstàncies i de temps, ens toquem. I deixo el seu poema que coneixeu sobradament . Com costa acostar-se a aquest Salvat tan essencial!

TOT L'ENYOR DE DEMÀ
A Marià Manent

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.

-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.

Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:

-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.


(Disculpes a Salvat, perquè les convencions del bloc no em permeten conservar l’estructura del seu poema)

8 comentaris:

Arare ha dit...

És tan real ii tan nostre! Qui dius que critica què?

Júlia ha dit...

Qui el menysprea, que me'l menjo?, grrrrr...

Albert ha dit...

pere, no costa tant, segons el cas. Abraçada.

El veí de dalt ha dit...

Un Papasseit, sempre.

manel ha dit...

es podria fer un gran retrat, amb aquest poema. potser el critiquen perque agrada sense fer equilibris literaris, amb frescura i naturalitat, com una dona que no necessita de maquillatge.

bitxo ha dit...

Papasseit: un agradable descobriment. M'encanta la seva poesia... I gràcies pel link, pere! :)

pere ha dit...

Arare i Júlia, no diré noms perquè sóc contrari a la violència i vosaltres sou capaces de tot. No em voldria sentir culpable.

I tant que costa, Albert. Tu ho saps prou bé. Aquest despullament, aquesta essencialitat pot ser contagiosa idealment o mentalment, però la pràctica de cada dia...

Doncs, veí, avui torno a atacar amb més papasseit. Un altre Papasseit força diferent.

Ja tens part de raó, manel. També és veritat que en altres poemes Salvat es maquilla més. Jo, en general, prefereixo el que són com el que he penjat.

Ja saps que estàs permanentment linkada, bitxo.
Descobriment?

Violant ha dit...

Estàs molt poètic darrerament, fins i tot fas mixt-poemes...serà la primavera?