fred i calor

Fi de festa. Passades les vuit emprenem el viatge de retorn. Neva! Bona part del viatge el fem amb l’acompanyament de les volves que vénen a morir al parabrises o s’escapen lleugeres i erràtiques per fixar-se en aquesta natura d’un blanc fantasmal que deixem enrere i a penes admirem: ja tenim prou feina a resseguir les línies blanques o grogues -interminables obres- de l’autopista.

A Barcelona, voldríem dir si no fos mentida:

Fa, la neu que es fon,
una aigua apagada.

Desfem les maletes i preparem el sopar, els darrers vestigis de la botifarra blanca i la botifarra negra, el pa torrat amb tomata; la calefacció que no acaba d’escalfar.

A la tele diuen que Maruja Torres ha guanyat el Nadal amb Esperarme en el cielo. De protagonistes, a més de l’autora, Terenci Moix i Manolo Vázquez Montalbán –aquests dies he fullejat la seva la cocina de los mediterráneos, de la qual ja en parlaré, però no aquí-. M’agrada la idea que els morts (T. M. i V. M.) hagin donat vida nova a la Maruja, tot i que no sé si em llegiré el seu llibre perquè les ficcions angèliques no són el meu fort. El Pla se l’emporta Gaspar Hernández que diu, entre altres coses –i no sé si literalment perquè això ho llegeixo al diari: este galardón es "un honor y una responsabilidad, porque Pla es uno de mis autores de cabecera y, en cierta forma, El silenci pretende ser un homenaje a Pla y a dos autores japoneses, Kawabata y Tanisaki". Esta novela es "la historia de una joven japonesa, Umiko, enferma después de vivir en un monasterio zen, que vive en Formentera y cree en la curación espiritual, algo que comparte con el autor", ha confesado. M’agradaria saber què opinaria Pla de la novel·la perquè així, a primera lectura de les declaracions... Res, no diré res.

En fi, em concentro en les joguines que em van portar els reis:

“Quina sort! Quantes joguines
m’ha deixat aquesta nit.”

Demà, dia de reflexió. Nevarà a Barcelona?

P. S. He incorporat el regal de reis que m'ha fet la meva blocaire invisible a la dreta. Ja li he donat les gràcies, que consti.

la meva blocaire

Benvolguda Ina,

Em temo que he fracassat lamentablement a l'hora de triar-te un regal. En aquesta nit glaçada de reis, li continuo donant voltes i no se m'acut res que pensi que et pugui ser satisfactori. Potser em vaig precipitar en pensar que es poden fer presents només coneixent les paraules de lluny, aquests mots que ens presenten les pantalles. Potser vaig confiar que ja trobaria algun text, alguna música, alguna d'aquestes coses que es poden deixar aquí i que costen tan poc de pujar. En fi, Ina, ja ho veus, només excuses. Què vols que et digui, em falta una cara, em falta una presència, potser alguna confidència, algunes converses... No ho sé.

Potser es tractaria de parlar una estona de la Patrícia Highsmith o de recordar les aventures de Bilbo, o d'anar al cine a veure la vida d'Iris Murdoch, qui sap si comentar els articles d'en Monzó, repassar Hess, rellegir Salinger... Quatre coses sobre els avantatges i inconvenients de la vida en el camp?

Res, Ina, que t'ha tocat un amic invisible ben galdós; però continuaré buscant, tot i que no et prometo, com podria fer-ho, que el meu present es pugui ensenyar als amics. Deixa'm que et reciti, abans del comiat, uns versos justificatius:

...
No em costa de veure que el nus
és un garbuix de joventuts:
la que em recordo i no m'enyoro,
la que en tu miro, i les que et conto
i que són les que conec menys.
...

Una abraçada. Espero que els reis hagin estat generosos amb tu i amb la teva filla.

pere