Parlant de gossos, i com que no confio en mi mateix a causa del temps que porto fora de la meva terra d'origen, li vaig preguntar a la meua germana com en dèiem del so que fan aquests animals i que aquí en solen dir lladruc. Vam convenir que nosaltres en dèiem burnit, que ve del vern burnar. També vam acordar que malgrat que nosaltres distingim perfectament el so de les us i de les os en síl·laba àtona, potser per ser fidels a l'escriptura actual hauríem d'escriure bornit i bornar, tot i que això violentés la nostra parla i que l'origen remot del mot (fixeu-vos en les us) sembla que pot ser el germànic BIHURDAN, que a la vegada prové de HURD 'tanca de brancam entreteixit'.
El verb bornar ja es troba en el nostre primer escriptor, Ramon Llull (cavaller deu córrer a cavall, bornar... Llibre de l'orde de cavalleria, càp. II). En aquest cas, i posteriorment, és un verb que es fa servir en el sentit de justar, combatre a cavall , en torneig, donant voltes. Coromines, que parla abastament del verb bornar en el Diccionari Etimològic, diu també: “El verb bornar en el sentit d''abordar', parlant dels gossos, s'usa a l'Ebre: “... al gos que rastreja... quan veu les perdius s'atura... aleshores el caçador, també molt tibat, es planta, engalta, i diu entre dents: borna! El gos salta. Les perdius surten”, A, Bladé i Desumvila, Benissanet, p. 178 (p. 135 a l'edició de Cossetània). Ara bé, això es diu abornar en les comarques del Migjorn amb aquest mateix sentit i amb d'altres de semblants. D'ací es dedueix que bordar i abordar 'aquissar', 'lladrar'..."
No sé si a les terres de l'Ebre encara es fa servir bornar en el sentit que sembla desprendre's del text de Bladé, jo no tinc present aquesta accepció, però quan hi vagi miraré de preguntar-ho als més vells d'entre els qui tenien gossos i anaven a caçar perdius, o els que es presentés.
Ara m'adono que he escrit tres paràgraf parlant d'una particularitat lingüística que amb prou feines pot interessar ningú, però, per altra banda, crec que de tant en tant està bé reivindicar la riquesa de la llengua i fer conèixer paraules que ja no tenen vida per a la majoria dels parlants i que qui sap si jo mateix acabaré oblidant per falta d'ús i de gos ebrenc que m'acompanyi.
Per cert, i citant una altra vegada Coromines, la primera documentació en què apareix el mot gos és del Perelló, al Baix Ebre: “Tot porc o truja o gos que entrarà en les eres ... que pac...” (1342). Ja ho veieu, en aquells temps ja proposaven sancions (que pac) als amos que no tenien prou cura dels seus gossos. Segurament, com ara, les multes eren escasses perquè altres prioritats recaptadores devien tenir els municipals.
El verb bornar ja es troba en el nostre primer escriptor, Ramon Llull (cavaller deu córrer a cavall, bornar... Llibre de l'orde de cavalleria, càp. II). En aquest cas, i posteriorment, és un verb que es fa servir en el sentit de justar, combatre a cavall , en torneig, donant voltes. Coromines, que parla abastament del verb bornar en el Diccionari Etimològic, diu també: “El verb bornar en el sentit d''abordar', parlant dels gossos, s'usa a l'Ebre: “... al gos que rastreja... quan veu les perdius s'atura... aleshores el caçador, també molt tibat, es planta, engalta, i diu entre dents: borna! El gos salta. Les perdius surten”, A, Bladé i Desumvila, Benissanet, p. 178 (p. 135 a l'edició de Cossetània). Ara bé, això es diu abornar en les comarques del Migjorn amb aquest mateix sentit i amb d'altres de semblants. D'ací es dedueix que bordar i abordar 'aquissar', 'lladrar'..."
No sé si a les terres de l'Ebre encara es fa servir bornar en el sentit que sembla desprendre's del text de Bladé, jo no tinc present aquesta accepció, però quan hi vagi miraré de preguntar-ho als més vells d'entre els qui tenien gossos i anaven a caçar perdius, o els que es presentés.
Ara m'adono que he escrit tres paràgraf parlant d'una particularitat lingüística que amb prou feines pot interessar ningú, però, per altra banda, crec que de tant en tant està bé reivindicar la riquesa de la llengua i fer conèixer paraules que ja no tenen vida per a la majoria dels parlants i que qui sap si jo mateix acabaré oblidant per falta d'ús i de gos ebrenc que m'acompanyi.
Per cert, i citant una altra vegada Coromines, la primera documentació en què apareix el mot gos és del Perelló, al Baix Ebre: “Tot porc o truja o gos que entrarà en les eres ... que pac...” (1342). Ja ho veieu, en aquells temps ja proposaven sancions (que pac) als amos que no tenien prou cura dels seus gossos. Segurament, com ara, les multes eren escasses perquè altres prioritats recaptadores devien tenir els municipals.
