28.6.11

segons on, els gossos també burnen

Parlant de gossos, i com que no confio en mi mateix a causa del temps que porto fora de la meva terra d'origen, li vaig preguntar a la meua germana com en dèiem del so que fan aquests animals i que aquí en solen dir lladruc. Vam convenir que nosaltres en dèiem burnit, que ve del vern burnar. També vam acordar que malgrat que nosaltres distingim perfectament el so de les us i de les os en síl·laba àtona, potser per ser fidels a l'escriptura actual hauríem d'escriure bornit i bornar, tot i que això violentés la nostra parla i que l'origen remot del mot (fixeu-vos en les us) sembla que pot ser el germànic BIHURDAN, que a la vegada prové de HURD 'tanca de brancam entreteixit'.

El verb bornar ja es troba en el nostre primer escriptor, Ramon Llull (cavaller deu córrer a cavall, bornar... Llibre de l'orde de cavalleria, càp. II). En aquest cas, i posteriorment, és un verb que es fa servir en el sentit de justar, combatre a cavall , en torneig, donant voltes. Coromines, que parla abastament del verb bornar en el Diccionari Etimològic, diu també: “El verb bornar en el sentit d''abordar', parlant dels gossos, s'usa a l'Ebre: “... al gos que rastreja... quan veu les perdius s'atura... aleshores el caçador, també molt tibat, es planta, engalta, i diu entre dents: borna! El gos salta. Les perdius surten”, A, Bladé i Desumvila, Benissanet, p. 178 (p. 135 a l'edició de Cossetània). Ara bé, això es diu abornar en les comarques del Migjorn amb aquest mateix sentit i amb d'altres de semblants. D'ací es dedueix que bordar i abordar 'aquissar', 'lladrar'..."

No sé si a les terres de l'Ebre encara es fa servir bornar en el sentit que sembla desprendre's del text de Bladé, jo no tinc present aquesta accepció, però quan hi vagi miraré de preguntar-ho als més vells d'entre els qui tenien gossos i anaven a caçar perdius, o els que es presentés.

Ara m'adono que he escrit tres paràgraf parlant d'una particularitat lingüística que amb prou feines pot interessar ningú, però, per altra banda, crec que de tant en tant està bé reivindicar la riquesa de la llengua i fer conèixer paraules que ja no tenen vida per a la majoria dels parlants i que qui sap si jo mateix acabaré oblidant per falta d'ús i de gos ebrenc que m'acompanyi.

Per cert, i citant una altra vegada Coromines, la primera documentació en què apareix el mot gos és del Perelló, al Baix Ebre: “Tot porc o truja o gos que entrarà en les eres ... que pac...” (1342). Ja ho veieu, en aquells temps ja proposaven sancions (que pac) als amos que no tenien prou cura dels seus gossos. Segurament, com ara, les multes eren escasses perquè altres prioritats recaptadores devien tenir els municipals.

8 comentaris:

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

El que he constatat és que a molts llocs de la geografia nostrada els gossos han acabat per fer guau-guau en lloc de bup-bup... en aquest context un acudit que explicava el meu avi sobre un gat que en lloc de meu-marrameu feia bu-bu-vuit dies que no menjava no tindria cap mena de gràcia.

Els gats també han acabat fent més miau que meu marrameu.

Les comprovacions locals potser s'han de fer en diferents nivells generacionals, malauradament la unificació normalitzadora ha tingut un pes reduccionista a través del context escolar. I de la tele, ep.

macondo ha dit...

Jo trobo a faltar la paraula quisso, de petita l'escoltava sovint, ara ben poc.

Montse ha dit...

Aquí, on m'estic movent jo ara, es cans borden. I la Ta(ca) no sap que és un ca. Una cana, potser? ;)

Amb la calor que fa, Pere, podries pensar que no ens interessen els temes lingüísics, però erraries! Al manco a mi em continuen interessant, i més, venint de tu.

has vist, quina expressió més bonica? Al manco!!!! guauuuu (o bup-bup) com m'agrada!!!

Clidice ha dit...

Al meu país els gossos borDen, i el que fan és borDar i fan bup-bup, que sembla mentida que no sapiguem distingir entre els gossos catalano-bordants i els gossos castellano-bordants, si és d'una evidència palmària!. En això de lladrar, que sona a lladre, no m'hi acostumaré mai.

iruna ha dit...

l'expressió que jo conec és "ambornar" o "embornar".

i en relació a això que dius del coromines i del sentit d'abordar, una anècdota de persones, però que potser també està dita en un sentit paregut: a la cava, una vegada, preguntant un camí, una dona va dir: "amborna carretera avall i...", com dient "aborda amb garbo carretera avall i...", potser com los caçadors li diuen als gossos, no ho sé.

bona nit

iruna ha dit...

ara he buscat al "vocabulari de boca, una aproximació a la parla del delta", de baltasar casanova i agustí bertomeu...

"bornar", no hi surt;

"burnar", tampoc;

"bordar", sí, "lladrar", diu;

"bornada": "vísceres i budells, ventresca del peix";

"ambornar", res;

"amborinada", en canvi: "fil de cosir passat per dins d'un rosari de pipiterres formant un cordó molt llarg que després se recull fent un cabdell que es lliga amb fil d'empalomar, i se li afegeix un plom i tot acaba penjat d'una canya (!). Per extensió dóna nom a la tècnica emprada per a pescar anguiles amb este esquer amb l'expressió: "anar a l'emborinada";

"embornar": acometre un animal, preferentment un gos o un bou. Lladrar. "Emborna que no tossa", decideix-te que és senzill o poc pesat, també quan a algú li agrada una noia i no s'acaba de decidir, per animar-lo.

i m'ha fet gràcia trobar "borni", que potser no té res a vore, però això de "que només hi veu per un ull"... t'imagines si tingués alguna relació? com quan per a vore millor una cosa, tanquem l'ull que tenim més dropo i concentrem la mirada en l'altre... "borna!", com dient, "mira-t'ho bé! aquí ho tens!".

demà li preguntaré a salvador, un company de la faena que és molt caçador, si coneix esta expressió de "borna".

pere ha dit...

Certament, Júlia, això dels crits dels animals era ben variat en la nostra geografia. I no cal dir que des que miren la tele (els animals) fan tota mena de sorolls abans mai no sentits ni escoltats excepte els que els tocaria fer.

Macondo, jo de menut desconeixia aquesta paraula, devia pertànyer a una isoglossa que no arribava al meu poble. Ara la llegeixo de tant en tant i la sento poc.


La Taca sempre continuarà sent una gossa, Montse, però cal anar amb compte perquè els cans mallorquins tenen el seu atractiu, sobretot quan pronuncien l'article salat i aquestes vocals neutres tan particulars.
Ostres, aquí també fa una calor matadora; al manco tu tens sorts d'anar barquejant i de tocar aigua quan et sembla.
Petó i enveja


Els meus gossos també feien bup-bup, o bub-bub, que ja no ho tinc clar, Clidice, en canvi ja veus que mai no van bordar, tot i que ara potser ja ho fan. Araa he vist com parlaven amb gossos francesos, castellans, anglesos... Tot ha canviat tant.

Iruneta, sempre he pensat que series una filòloga magnífica i qui sap si algun dia ...
M'apunto les teves paraules i ja les comentarem. Aquí baix, en poc terreny, hi ha una quantitat increïble de variacions semàntiques i fonètiques.
La paraula "tossar" que tu dónes com a natural, em sembla que també és força desconeguda, així com el seu origen: tos : "En el bou, el moltó i altres animals, la part més alta del cap, la regió compresa entre les dues banyes."
(embornar pronunciant la o com a o o com a u?)
borni és possible que tingui un origen pre-romà, relacionat posteriorment amb l'occità: "buit o cavitat del terreny" i posyteriorment usat en el sentit de buidat d'un ull. La teva idea, però, em sembla molt bona i, té l'avantatge que la buidor de l'ull no és permanent.