Imagino i escolto propostes dels
partits que es presenten a les eleccions espanyoles. Completament
d'acord amb el líder (?) que diu que suprimiran el Senat (no sé si
és fàcil de fer o no, em refereixo a la qüestió de tenir prou
percentatge de vots per tirar endavant la proposta)... Ai, el que diu
això és el mateix que en el debat a quatre d'aquesta nit ha deixat
anar que Espanya és la quarta economia mundial -ha, ha, ha!- i cap
dels altres tres l'ha esmenat.
De Rajoy, el més previsible i
aparentment nerviós dels candidats, m'ha fet gràcia una frase que
resumeix el seu discurs habitual, el seu tarannà. Ha parlat del
milions de turistes que vénen a la península i ha reblat dient: por
algo serà. Rajoy és així, les coses passen i ell no acaba de saber
per què, Rajoy és immutable, és una roca molt menys erosionada del
que alguns voldrien. La seua ineptitud és la seua grandesa, tornarà a triomfar;
relativament, sí.
No sé si encara més anacrònic és
Sánchez, campió exaequo del generalisme. Profeta del canvi que no
canviarà res, insisteix en la mutabilitat que promet tornar al
passat.
Que dolent és Iglesias, que murri!
Quantes vegades li deu haver fet a Sánchez durant el debat la
proposta de formar govern amb ell? I quin somriure silenciós del
socialista, collat pels seus -per ell mateix?- al vell i sempre
relativament efectiu discurs.
En fi, deixem-ho estar. Generalitzo,
parcialitzo, faig anecdotari com ells. L'única sorpresa que
m'estimula la ment és imaginar quina combinatòria s'inventaran per
formar govern – per què ara sí, no?- i com la justificaran.
Esclar que tots són artistes en l'art de justificar, de manera que
només tinc curiositat pel resultat final, cosa que és ben poca
cosa, ho sé; de la resta, no espero gaire res, a la meua edat, m'ho puc permetre
una mica.
