dels inevitables forats lingüístics

Em miro la programació de la televisió a "El País" i no acabo d’estar segur si he entès bé el títol d’una pel·lícula: El trou blau. El vocabulari de la gent és limitat i penso que trou no és un mot gens freqüent, m’estranya que es triï precisament en un títol, perquè les pel·lícules poden tenir títols estrambòtics o estúpids, però els responsables de la seva distribució pretenen que s’entenguin perfectament, també en les traduccions sovint libèrrimes que fan de la llengua original.

El primer pensament és que es tracta d’un gal·licisme: trou = forat. El forat blau. Podria ser. Immediatament, només centèssimes de segon, em passen pel cap altres accepcions menys genèriques, cap de les quals figura encara al diccionari:
Trou: Corrent d'aire descendent que es troba freqüentment a sotavent de les muntanyes o damunt les superfícies fredes. Podria ser: ...en un dia de cel clar, un paracaigudista...
Trou: Quadre al final del qual un jugador no ha aconseguit tombar totes les bitlles, tot i no haver-hi unes banyes. D’acord, en un joc de bitlles, però, per què blau?
Trou: Distància entre el corredor escapat i el pilot. No està malament, però l’adjectiu continua semblant-me misteriós.
Trou: Cadascun dels terrenys delimitats d'un camp de golf que comprenen un lloc de sortida, un carrer, obstacles, un green i el rough adjacent. Aquí ja ho veig més clar, una delimitació blava, la de la mar que hi ha en ambdós costats del trou.
Trou: Orifici cònic que es mecanitza a l'extrem d'una peça per a centrar-la i subjectar-la al torn. Podria ser, podria ben bé ser...

Tot i les diverses possibilitats, no n’acabo d’estar convençut de cap. Massa complicat. I penso, també a una velocitat vertiginosa, que el que ha passat és que potser ha estat un d’aquests casos inexplicables per mitjans racionals: que per raons ignorades una lletra s’ha rebel·lat –no seria el primer cas-, que una ena ha fet un giravolt i s’ha convertit en una u, un so més senzill i assequible, amb més base. O, simplement, que potser han parlamentat les lletres originals, totes quatre de marcada ideologia republicana, fins i tot revolucionària, i han decidit que era una ofensa servir de seient a la monarquia, i la ena, experta en el tema de la revolució francesa, ha proposat a les seves companyes dinamitar el tron i convertir-lo en un forat. I s’ha produït un canvi misteriós que ni els amants de les lletres som capaços encara d’explicar. Evidentment, el títol original de la pel·lícula devia ser El tron blau. Se m’acuden centenars d’arguments amb aquest títol, en blanc i negre i en color, amb protagonistes humans i de dibuixos animats.

Us asseguro que tot això ha passat pel meu cap en un temps gairebé infinitesimal, un sospir. Però he continuat llegint i només m’ha calgut passar la vista per les tres primeres paraules del diari per entendre que estava ben equivocat i que la realitat era prosaica i decebedora, com gairebé sempre. El títol original anglès és Blue Thunder i algun humà (o dos?) doblement inepte ha traduït El tron blau i ha capgirat la ena. Coses així ja passen. El més greu és que segur que l’error ha estat detectat per molts lectors del país, enormement satisfets en descobrir que on hi ha escrit trou hi hauria d’haver tron. El que potser no tots els lectors han fet és anar més enllà i fixar-se que la traducció hauria d’haver estat tro, que sobra la ena (pobra ena, després de tant protagonisme com li havíem assignat...). D’aquesta manera i involuntàriament (?) el diari ha contribuït a la confusió força estesa entre la paraula tro i la paraula tron. Ai, no, que és a l’inrevés: la gent el que diu de vegades es tro en lloc de tron; per exemple: el tro de la monarquia borbònica. De fet, potser la confusió és més subtil del que em sembla a primera vista perquè ja és possible que les monarquies pertanyin a un món tronat i els trons siguin coses d’altres temps i que ja seria el moment dels trous de sang blava. Hi aniré pensant.











(fullejo el Diccionari del català col·loquial recent publicat per veure si són conscients d’aquest intercanvi de rols entre sorolls i seients, entre déus celestials i de la terra. Efectivament. Resto tranquil)

llengüejant

Quan Maragall escriu un article titulat "Catalán i castellano", un, abans de llegir-lo, es pregunta per on aniran els trets, perquè la barreja d’articulista i tema pot ser explosiva (moderadament explosiva, com ho és tot en aquest país). No vaig desencaminat, o això em sembla (teniu l’article sencer aquí. Llegiu-lo, val la pena).

Com que ja l’heu llegit, no caldrà que en copiï fragments i ja puc anar directe al gra. Maragall, en el que diu, parteix de diversos errors previs, al menys pel que fa al passat encara proper o el present que ja no ho és: confon el català amb el català que ell coneix. I el català que ell coneix és el de Barcelona i rodalies i el de l’Empordà, sobretot el del Baix Empordà. Per altra banda, confon el català parlat amb el català escrit i la literatura popular amb la culta, Finalment, té una idea poc rigorosa dels conceptes de llengua i dialecte.

A partir d’aquí, podria deixar que cadascú de vosaltres, des de la vostra pròpia òptica, comentés aquests aspectes, però continuaré, ni que sigui per introduir els temes.

En el primer cas, el coneixement limitat de les diverses parles de la totalitat del territori –què feia en la seva època de president en què visitava el país, s’entotsolava en les seves idees i no escoltava la parla dels habitants de les comarques? No escoltava com la gent que a penes havia llegit un llibre deia amb tota naturalitat ficar, com al vent que bufa del nord o del nord-oest l’anomenaven vent de dalt i no tramuntana en segons quins llocs, com els costava dir alguna paraula en castellà? Potser sí que la castellanització s’estén ràpidament en el present, però no durant el modernisme ni el noucentisme, al menys en el poble on vaig nàixer i passar part de la infantesa i adolescència.

Quant als diccionaris, que en Maragall insinua que s’aparten de la llengua viva, no fan més que recollir la parla de país, o al menys ho feia una joia com el DCVB de mossèn Alcover i de Moll, tot i que les seves fonts són també els llibres i que alguns conceptes, com el de dialecte, no són el que eren. Però d’on recullen els llibres la llengua si no és de la parla? És veritat que els originaris de Torroella de Montgrí diuen Tarruella, però, qui té raó, ells o els qui diuen que s’ha de pronunciar Torruella? I així entrem en el concepte de dialecte, que Maragall, com molts altres, confon amb particularitats rurals, formes de parlar perifèriques. No, home, la llengua, la catalana i qualsevol altra, no és més que la suma de tots els dialectes que la formen, inclòs –si és que existeix- el barceloní. És veritat que els diccionaris normatius del català magnifiquen el dialecte central per raons òbvies i conegudes que ara no cal discutir, entre les quals el pes demogràfic de Barcelona.

Per cert, quan diu Volviendo a lo que decía, sería deseable que las variantes dialectales, como la valenciana y la que se habla en las Terres de l’Ebre o en los Pirineos, fuesen conocidas por lo menos por los estudiantes de literatura y los profesores de la zona correspondiente -només aquests?-, quan diu això, se m’acut que dintre de poc els alumnes de batxillerat tindran menys temps per dedicar al coneixement de la llengua (i de la literatura), ja que passaran de tenir tres hores setmanals de la matèria a tenir-ne dues. No sé si ell podria argumentar davant de les autoritats pertinents, entre altres el seu germà, per tal de no només deixar-ho com estava sinó de tornar a les quatre hores anteriors. Que tant és, d’acord.

Per acabar, és clar que es desitjable que tots els nens i nenes de Catalunya sàpiguen com més llengües millor, però –i ara em desvio una mica de l’assumpte- caldria que no només coneguessin un cert vocabulari sinó que tinguessin un registre ampli de comprensió del que llegeixen i del que escolten, cosa que avui deien els finlandesos que és la base de l’èxit del seu sistema educatiu, i que jo mateix insinuava no fa gaire. És veritat que pel que s’ha de dir i escoltar actualment en aquest país, potser no cal ser gaire exigents i amb quatre gesticulacions hi ha n’hi ha prou i encara en sobra. O no?

M’he desviat del tema que plantejava Maragall, però no importa perquè vosaltres ja heu llegit l’article i l’heu entès perfectament, sobretot els nascuts abans del 65. I, què voleu que us digui, Maragall sempre estimula: és d’agrair. I a més, és evident que ara no té assessors, si és que n’ha tingut mai. Si algun dia obre un bloc, li auguro que amb posts com el que ha escrit avui a “La Vanguardia” tindrà un èxit total de comentaris, no com aquí.