M'agraden els castellers. Més enllà de la simbologia de país, m'agrada veure l'esforç que té com a premi el propi esforç, i ja sé de la competitivitat de les colles. M'agrada la barreja de grans i joves, i petits. M'agrada que hi hagi nois i noies. M'agrada la barreja de gent d'aquí i d'allà en una empresa comuna que té entre els seus objectius enlairar-se com més millor, i tota la resta és afegit. M'agrada aquesta castellera amb pantalons blancs, faixa negra i camisa vermella amb síndrome de Down que no puja als castells i que se'n va amb uns casteller de camisa blava, perquè no li importen els colors, que la passeja sobre les espatlles per la plaça: M'agraden els riures al final, encara que costin més si els castells han fet llenya, però demà serà un altre dia...
M'agrada que el casteller aguanti amb un somriure la baixada de pantalons perquè, malgrat la faixa, el tir de la cintura és massa baix -temps moderns- i confien i s'arrapen moltes mans i molts peus a la seua cintura. M'agrada que al final la gent aplaudeixi i somrigui i pensi, potser com jo, que no ens importaria ensenyar uns calçotets com els seus.
(Avui no he sabut quina foto triar per a fotofilia)
