interiors

Som curiosos els humans. Ahir deixava anar unes paraules excessives i avui frivolitzo. Tot és u.

M'agraden els castellers. Més enllà de la simbologia de país, m'agrada veure l'esforç que té com a premi el propi esforç, i ja sé de la competitivitat de les colles. M'agrada la barreja de grans i joves, i petits. M'agrada que hi hagi nois i noies. M'agrada la barreja de gent d'aquí i d'allà en una empresa comuna que té entre els seus objectius enlairar-se com més millor, i tota la resta és afegit. M'agrada aquesta castellera amb pantalons blancs, faixa negra i camisa vermella amb síndrome de Down que no puja als castells i que se'n va amb uns casteller de camisa blava, perquè no li importen els colors, que la passeja sobre les espatlles per la plaça: M'agraden els riures al final, encara que costin més si els castells han fet llenya, però demà serà un altre dia...

M'agrada que el casteller aguanti amb un somriure la baixada de pantalons perquè, malgrat la faixa, el tir de la cintura és massa baix -temps moderns- i confien i s'arrapen moltes mans i molts peus a la seua cintura. M'agrada que al final la gent aplaudeixi i somrigui i pensi, potser com jo, que no ens importaria ensenyar uns calçotets com els seus.

(Avui no he sabut quina foto triar per a  fotofilia)

els castells inexpugnables

La gent va i ve, però han deixat prou espais a la plaça com per poder gaudir d’una comoditat que seria perfecta si la xafogor no fos tan intensa. Unes octavetes a les llambordes recorden que el director de la banda municipal, Josep Mut, avui ja no actuarà: “No! Diguem no!...” (en unes declaracions seves al diari llegeixo que diu: “La sala de càmera serà la càmera de gas”). Avui toca l’actuació de les colles de casa, les dels barris, que no són tan espectaculars com les grans colles, però no importa, l’emoció, per als qui no som entesos, és la mateixa. En veure com es van enlairant els pisos, com participen homes i dones, nens i nenes, d’aquí i de fora, un es pregunta com és que els catalans som tan ases que permetem que un burro ens simbolitzi, fins i tot fora del país.


Plàsticament la festa és sensacional , però entre la preparació d’un castell i la seva execució hi ha temps per fixar-se en l’entorn, en els detalls, en els gestos de participants i espectadors. Una petita part d’aquest temps me la passo repassant els balcons de l’Ajuntament, just davant. I com que avui faig mitja festa, m’estalvio més paraules i us deixo veure la jornada castellera a través dels ulls i els gestos -en rigorós ordre cronològic- del nostre alcalde (m'ha semblat que en un moment se li encenien tot d'idees noves en forma de bombetes) i acompanyants (en faltaven); així, sense afegits, encara que gairebé no em puc estar de comentar algunes imatges. No ho faré, però.