He llegit llibres d'història en què
es parla de la qüestió catalana. He llegit literatura de ficció on
es parla de la qüestió catalana. He llegit assajos -pocs- sobre la
qüestió catalana. He llegit epistolaris animats per la qüestió
catalana... Material, per fer-ho curt, des del segle XIX fins als
nostres dies.
He llegit, i llegeixo, als mitjans de comunicació escrits, articles, cartes al director, crítiques de cinema, de televisió, comentaris esportius... on es parla de la qüestió catalana. He llegit, i llegeixo, als blogs posts directament o indirectament referits a la qüestió catalana... i els comentaris corresponents.
He sentit, i escoltat, als mitjans de comunicació, al carrer, en converses entre amics i coneguts, a casa amb la família... opinions i contraopinions sobre la qüestió catalana.
Mai no he tingut cap somni o cap malson sobre la qüestió catalana, però no ho descarto.
No em cansa -quan em canso m'aturo- ni em disgusta llegir, escoltar o opinar sobre la qüestió catalana. L'únic que em decep és que després de tants anys de material sobre la qüestió catalana, l'estat de la qüestió -i no em refereixo a plantejaments polítics oficials, encara que també podria entrar en el tema- es troba més o menys com sempre: arguments repetits mil vegades sense avanços notables, incomprensions de totes bandes expressades fins a l'infinit, imprecisions històriques -què té a veure la història en tot això?- vergonyoses, ignoràncies seculars, paràlisis cerebrals, visceralitats animals en estat pur... Quan hi haurà alguna novetat que estimuli l'intel·lecte? I no s'hi val que algú digui, com feia el president quan volia fugir d'estudi: Ara no toca.
L'exemplificació de part del que dic es pot trobar en un vídeo -i sobretot els comentaris- que la majoria deu conèixer. El va penjar a You Tube una noia andalusa que ara viu a Barcelona encara no fa un mes i ja ha tingut més de dos milions de visites -repeteixo: dos milions- i més de 38.000 comentaris. Fins i tot han sortit contra vídeos de vergonya aliena. I demà continuarem repetint la mateixa matèria argumental com si el temps fos una espiral en decadència càstig d'uns deus desconeguts.
