5.5.13

la interminable i trista història de la qüestió catalana, amb exemples populars concrets


He llegit llibres d'història en què es parla de la qüestió catalana. He llegit literatura de ficció on es parla de la qüestió catalana. He llegit assajos -pocs- sobre la qüestió catalana. He llegit epistolaris animats per la qüestió catalana... Material, per fer-ho curt, des del segle XIX fins als nostres dies.

He llegit, i llegeixo, als mitjans de comunicació escrits, articles, cartes al director, crítiques de cinema, de televisió, comentaris esportius... on es parla de la qüestió catalana. He llegit, i llegeixo, als blogs posts directament o indirectament referits a la qüestió catalana... i els comentaris corresponents.

He sentit, i escoltat, als mitjans de comunicació, al carrer, en converses entre amics i coneguts, a casa amb la família... opinions i contraopinions sobre la qüestió catalana.

Mai no he tingut cap somni o cap malson sobre la qüestió catalana, però no ho descarto.

No em cansa -quan em canso m'aturo- ni em disgusta llegir, escoltar o opinar sobre la qüestió catalana. L'únic que em decep és que després de tants anys de material sobre la qüestió catalana, l'estat de la qüestió -i no em refereixo a plantejaments polítics oficials, encara que també podria entrar en el tema- es troba més o menys com sempre: arguments repetits mil vegades sense avanços notables, incomprensions de totes bandes expressades fins a l'infinit, imprecisions històriques -què té a veure la història en tot això?- vergonyoses, ignoràncies seculars, paràlisis cerebrals, visceralitats animals en estat pur... Quan hi haurà alguna novetat que estimuli l'intel·lecte? I no s'hi val que algú digui, com feia el president quan volia fugir d'estudi: Ara no toca.

L'exemplificació de part del que dic es pot trobar en un vídeo -i sobretot els comentaris- que la majoria deu conèixer. El va penjar a You Tube una noia andalusa que ara viu a Barcelona encara no fa un mes i ja ha tingut més de dos milions de visites -repeteixo: dos milions- i més de 38.000 comentaris. Fins i tot han sortit contra vídeos de vergonya aliena. I demà continuarem repetint la mateixa matèria argumental com si el temps fos una espiral en decadència càstig d'uns deus desconeguts.





7 comentaris:

Carme ha dit...

Doncs, jo sí que me'n canso bastant... precisament per la raó que tu dius, ho trobo tot repetit i massa conegut... No voldria deixar de ser-hi, d'estar al dia, de saber què es diu, però me'n canso. Potser ja està dit tot i ara cal fer molt més que dir.

Bon diumenge, Miquel

jaka ha dit...

Bon dia Miquel,

jo ja fa temps que ho deixat córrer, que diguin, cansa, cansa, procuro viure fora... quan veus tanta ignorància, odi...
ara he estat un mes "vivint" a les rodalies de Barcelona i allí he copsat una realitat... la gent quasi tothom parla castellà i algú insistia feroçment
en que "la curpa e del Mà"... jo mels mirava escèptica i pensava independència?
Fins aviat, bon diumenge

Olga Xirinacs ha dit...

Aquest inútil estirar situacions, repetir consignes suades, sentir i llegir girebé el mateix, prolongat en el temps, decep qualsevol amb dos dits de front.
Em fa la cara que ens corsecarem, branques inútils d'un arbre mort.

Olga Xirinacs ha dit...

Torno a ser jo.
Excel·lent, el nou títol que m'has trobat. Gràcies.

Assum ha dit...

Ara sí que toca! els grans canvis es fan en èpoques de crisi.
Però em temo que la història ens ha barrejat massa i entenc que hi ha molta gent nascuda aquí, o que viu aquí amb sentiments i interessos compartits,
que no volen baixar del carro encara que sigui feixuc.

Jo, ho tinc fàcil, no hi he n´hi de pensar en això, totes les meves arrells i afectes són a Catalunya,
sempre que he sortit d´aquí, m´he sentit estrangera.
Quants som?

miquel ha dit...

Estic amb tu, Carme, la qüestió és que alguns no sabem ben bé què fer a més de dir. Quins camins d'efectivitat tenim?

La "qüestió", jaka, segons a mi em sembla, és que la ignorància i l'avorriment que poden atribuir als de fora es pot fer també extensiva als de dins. La veritat, em preocupa no veure cap camí clar.
Ei, m'hauràs de dir què feies per les rodalies :-)
Bona setmana.


Aquesta és la sensació, Olga, la de l'esterilitat d'un arbre que no dóna fruits per bé que encara sap que té possibilitats de sobreviure.
Tants anys de recomençar...!

Sobre el títol. Gràcies a tu per fer-me veure una cuina que crec que també és al meua... I torno a les teues paraules finals


Potser sí que toca, Assum, però a mi no em decep tan el de fora, que més o menys assumeixo, com el de dintre: tanta mediocritat interior -a la fi tots els humans som més o menys iguals- m'entristeix.
Ei, jo tinc arrels castellanes (i de moment fins i tot casa), però això no m'impedeix saber qui sóc i que vull, més o menys ;-)

Assum ha dit...

Ei, jo vaig dir molta gent , no tothom.
De tota manera m´estic trobant amb moltes sorpreses amb algunes amistats, en alguns casos no es pot ni tocar el tema,i parlo de gent d´aquí,hi ha molta por i desconfiança.