Llegeixo i veig per la televisió
-l'atzar de les focalitzacions és ben curiós- diferents propostes,
projectes i profecies que parlen de la possibilitat de la
immortalitat de les persones en un futur no gaire llunyà de la
història de la humanitat. No es tracta d'allargar la vida del cos,
sinó d'aconseguir una mena de simbiosi d'humans i màquines més
enllà de simples pròtesis, esclar, fins arribar a convertir-se en
un ésser cibernètic que només conservaria el cervell, i ni tan
sols en la forma orgànica. Tot i que els detalls s'han de polir, no
dubto que algun dia sigui així, al menys per a uns quants. Hi ha dos
coses, però, que em costa d'imaginar: que als futurs immortals no
els arribi el cansament de viure, de tancar un cicle, i que es
gaudeixi com ara de la infinita varietat de cossos que la natura, i
la cirurgia, crea. Els aspectes ètics, morals,
interrelacionals,d'aquesta hipotètica societat futura no
m'interessen, no en tinc cap curiositat.
Ara mateix ha començat a ploure.
Encara em produeix plaer sentir el soroll monòton i fluctuant de la
pluja.
