A la carnisseria hi ha quatre dones
quan entro. Una d'elles i jo ens mirem amb una fixesa impròpia dels
qui no es coneixen. M'atreveixo a saludar-la; ella somriu i em
saluda, em diu que no estava segura que fos jo, però potser les
paraules les dicten una certa prudència.. La R. va ser alumna meua,
al poble, l'any 1972 -recordo molt bé la data perquè un dels
alumnes no parava de tatuar al pupitre un nom: Mark Spitz- i no sé
si les classes d'estiu li van ser molt o poc beneficioses. A la R. i
a mi ens separaven en aquell moment cinc anys, és a dir, gairebé
una eternitat que es va anar escurçant amb el temps, tot i que a
partir d'aleshores sabíem de l'una i de l'altre més per tercers que
per trobades directes que es van anar allargant fins a la desaparició
del contacte.
Mentre la carnissera li talla el corder
amb la maleïda serra que l'escalfa i no respecta textures, la R. i
jo ens posem al dia de les nostres vides en un resum superficial que
segurament ja no ampliarem i que té tant de pensament i sobreentesos
com de paraules. Abans d'acomiadar-nos amb dos petons, la R., que ara
es dedica gairebé exclusivament a tenir cura dels pares, em fa un
altre dels seus somriures francs, potser ara lleugerament trist, que
no ha estat capaç de canviar el temps i em diu: ... però aquí dins
-es toca el cap- tot continua sent verd. No estic segur del motiu de
la seua complicitat, però silenciosament, també amb un somriure,
li dono la raó, el verd perdura.
