pretardoral

Visito la planta baixa on descansen la mare, la tia, la iaia, el pare... Xarrem una estoneta, no gaire, que poc o mot ja ens parlem cada dia. Fa un dia esplèndid amb sol ja ponent i ombres allargades. Vaig a veure altres parents i mantenim converses breus, lleugeres, velles, intemporals. La sensació de calma és extrema i allargo el passeig. Parlo una estoneta alguns de tanta gent com conec, ja molta més que la que viu uns centenars de metres més amunt, al poble. Fa pocs dies que s'ha traslladat el propietari del restaurant de la carretera; ocupa, també, una planta baixa plena de flors, ha deixat el negoci en mans dels seus fills: ja s'ho faran. En un segon pis -no m'hi havia fixat abans- hi ha la mare, el pare i la filla de la botigueta on anava a intercanviar llibres de jovenet: un llibre, més una pesseta; fa anys que el negoci està tancat, no quedava ningú més de la família per mantenir-lo quan van decidir canviar de casa. Al costat, un amic del pare amb el cotxe del qual havíem anat una vegada al poble castellà on havia nascut, el pare. Es fa fosc, escurço el passeig. Em fixo que aquest any hi ha unes quantes banderes catalanes, amb estel o sense, algunes fetes amb flors trenades. Ja hi devien ser, però veig per primer cop unes quantes inscripcions arran de terra de forasters que sense voler-ho es van quedar aquí, alguns són joveníssims. Em commou que per fi tinguin un lloc en la memòria, encara que la seua cara i els seus fets siguin desconeguts. Penso que un d'ells potser era parent nostre; ja li ho preguntaré un altre dia a la mare, o potser la iaia m'ho sabrà dir.

el temps immòbil (2)

A la carnisseria hi ha quatre dones quan entro. Una d'elles i jo ens mirem amb una fixesa impròpia dels qui no es coneixen. M'atreveixo a saludar-la; ella somriu i em saluda, em diu que no estava segura que fos jo, però potser les paraules les dicten una certa prudència.. La R. va ser alumna meua, al poble, l'any 1972 -recordo molt bé la data perquè un dels alumnes no parava de tatuar al pupitre un nom: Mark Spitz- i no sé si les classes d'estiu li van ser molt o poc beneficioses. A la R. i a mi ens separaven en aquell moment cinc anys, és a dir, gairebé una eternitat que es va anar escurçant amb el temps, tot i que a partir d'aleshores sabíem de l'una i de l'altre més per tercers que per trobades directes que es van anar allargant fins a la desaparició del contacte.

Mentre la carnissera li talla el corder amb la maleïda serra que l'escalfa i no respecta textures, la R. i jo ens posem al dia de les nostres vides en un resum superficial que segurament ja no ampliarem i que té tant de pensament i sobreentesos com de paraules. Abans d'acomiadar-nos amb dos petons, la R., que ara es dedica gairebé exclusivament a tenir cura dels pares, em fa un altre dels seus somriures francs, potser ara lleugerament trist, que no ha estat capaç de canviar el temps i em diu: ... però aquí dins -es toca el cap- tot continua sent verd. No estic segur del motiu de la seua complicitat, però silenciosament, també amb un somriure, li dono la raó, el verd perdura.

memòria del meu carrer

M'arriba notícia aquesta nit de la mort de la P., mare de J., amic d'infantesa, i de la D., una mica més jove (ara baixo a casa seua, ara ell puja a la meua). Repasso casa per casa, porta per porta, el meu tros de carrer, de cantonada a cantonada, sense creuar la carretera. Una, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, onze, dotze, tretze portes; algunes de la mateixa casa, algunes de botigues. Passo per les plantes baixes i pujo als pisos, arribo als terrats. Busco les cares dels grans que vaig conèixer de petit, de molt petit, de quan als estius dolços i llargs fèiem rotllanes de cadires a la fresca, uns més amunt, altres més avall, i els menuts amunt i avall. Ja no trobo cap cara en cap cambra, darrere cap finestra, només cares en la memòria. Potser n'he oblidat alguna?

Em cada esquina um amigo, Em cada rosto igualdade... O povo é quem mais ordena...

Feia una estona que Desclot ens parlava de la música d'Espriu i en els altaveus de la sala es van sentir uns fragments de Grândola, vila morena. Moment de desconcert que no va provocar cap interrupció de l'acte. Algú de la casa va dir que es tractava d'una interconnexió habitual -potser se l'haurien de fer mirar, o no- del sistema d'àudio de l'Ateneu. I així fins a tres vegades, fins que les notes de Grândola van deixar de sentir-se definitivament i la música espriuana va guanyar, com tocava, el combat. De tota manera, per a mi va ser el recordatori d'una data oblidada, i em va saber greu l'acumulació d'oblits.

L'anomenada revolució dels clavells del 25 d'abril de 1974 va ser una de les més boniques i incruentes que sé. Temps d'innocència, fins i tot en la vella Europa, en què alguns crèiem que tot era encara possible. Després, ja sabem com ha evolucionat tot a Portugal, i a Espanya, on no gaire més tard alguns vam pensar que malgrat les concessions del moment...

De la vella cançó de Zeca Alfonso, a part de la seua interpretació i de la d'Amalia Rodrígues, i del fet que fos el senyal per començar el canvi, m'agraden especialment uns versos que feien intemporal i ageogràfic el contingut:

Em cada esquina um amigo

Em cada rosto igualdade

I aquell vers que diu:

O povo é quem mais ordena

 

Aquests dies els portuguesos han tornat a entonar la cançó, però em temo que, com aquí,  ja han fet tard, potser més endavant...

rebel·lió

 

De tant en tant, molt de tant en tant, passo per davant del mur que tanca la casa enrunada del Passeig i torno a llegir les paraules que em sé de memòria i que la pluja i el temps van esborrant. Després, no ho dubto, tornaran a aparèixer en aquesta paret o en una altra, i les reivindicarà qui vulgui, que el fet no té importància. Penso que un poeta, un veritable poeta, no pot tenir goig més gran que el de veure com el que va escriure s'ha convertit en patrimoni comú i que ja no necessita que el seu nom rubriqui els mots.

Avui mateix, que en Lluís ha volgut fer-me unes quantes preguntes per deixar-ne constància al seu noublog (bé li vaig dir que jo no servia per als directes), m'han sortit els mots de la poeta, com si fossin meus, per reivindicar el meu passat. M'ha dit que no eren d'ella. Cert, m'he acusat de no ser fidel al text i de faltar a la rebel·lió que clou la divisa, sense la qual els dons tenen poc sentit.

La divisa m'ha fet pensar en l'article de Miquel Roca al diari d'avui que comença: Som i estem massa febles per deixar-nos arrossegar per aquesta epidèmia populista... Ai, Roca, que confon poble amb populisme i defensa unes estructures democràtiques caducades de les quals molts encara formen part de pensament o d'obra; alguns per costum, per por, potser de bona fe, sense pensar que les autoritats legítimes no necessàriament representen el bé comú.

retrobament

Avui he tornat al sud. Olives negres-morades-vermelles...-puntejades, petites i brillants, fulles al sol, ceps de de pàmpols rovellats que esperen una altra primavera, garrofers de branques fràgils i escorça laberíntica on encara corren les formigues, igual que a les figueres que ja no fan olor de mel embriagadora, i als pins, aquí i allà, amb resina translúcida i color mel de bruc i l'olor de l'estiu encara intensa en el record, ametlles esparses, seques i oblidades, mirant el cel, serves arrugades que ningú no recorda, argilagues de flor groga naixent, humil i omnipresent, que farien uns espetecs esplèndids per sant Joan si encara es fessin focs a cada carrer del poble ... i tota la garriga que no vol massa pluja perquè es pot ofegar: timó, romer, sajolida... les mates ufanoses amb piquets vermells ... Marges de pedra d'un gris blavenc, acoten els espais. Paisatge sec de terra seca, com jo, que malgrat tot, verdeja. Al fons, el mar, que marca uns altres límits, que puja i baixa segons el vent que bufa i la lluna que fa, i canvia de color segons senyoresin el cel el sol benigne o els núvols de tempesta.

Entre els barrancs, el poble, la casa de la mare, fa anys també del pare, ara tancada. Aviat, potser d'alguna altra casa sortirà fum amb olor d'olivera per perfumar el fred intens i dolorós, i enyorat, d'un hivern que s'acosta, cada cop més proper i més present en la memòria.

en els guetos

En aquest diumenge plujós de ciutat, més tardor que hivern si no fos pel dia allargat artificialment, fa de bon llegir el llibre d’Artur Bladé. L’altre dia li deia al Ramon que tinc mono de paisatge conegut, de garrofers i oliveres, em deia ell; certament. I de vinya, ametller, garriga... De paisatge sense cases properes, perquè ara, als pobles, el ritme sol ser tant ràpid com el de les ciutats grans, la gent compta el seu temps amb el rellotge; als camps els pagesos tenen pressa per arribar a l’hora justa de veure la tele o d’agafar el cotxe per anar al poble del costat o encara més lluny;de fum a les xemeneies se’n veu poc. Ara, la gent contempla el camp des de les finestres de casa i només alguns, molt pocs, s’aturen a fer el cigarret –compte, que mata!- mentre passegen el gos que els fa companyia i amb qui tenen grans converses, això sempre que no portin l’Ipod connectat. Què pensen tots aquests? Què dóna sentit a la seva vida? No ho sé.

Contemplar Benissanet des de la costa dels Terrers, un dia de primavera, a mitja tarda, quan no es té res a fer, fumant un cigarret, assegut en un marge, al peu d’un ametller o d’una olivera centenària, és cosa que val la pena.

Al bo de l’estiu el panorama és encara més ple de color, però mancat de goig, perquè a Benissanet fa molta calor i el sol bada les pedres. En canvi, a la tardor o a l’hivern –sobretot si plou o neva una mica- el paisatge benissanetà s’amara de romanticisme. És una dolça voluptat arribar al poble, després d’un passeig, a posta de sol, quan es comencen a encendre els llums dels carrers. Si plovisqueja, tot es desdibuixa una mica i el món sembla tremolós, inconsistent. Les perspectives de les teulades i les línies de les cases es mesclen i es confonen sobre el teló de fons de les muntanyes llunyanes. El fum que surt dels fumerals es perd mandrosament dalt de la grisalla del cel. De vegades, una ratlla de fum, com si rebés una ordre de l’aire, dubta, s’atura un moment, torç el coll i, fent un esforç, torna a reprendre el seu camí.

Encara que no ho sembli, aquestes impressions tan simples donen un sentit a la vida de la gent dels pobles petits. Es pensa en la llar, en els avis que han mort, en la dona i els fills, en la taula parada i en el gust d’ensopir-se, després de sopar, entre la família, a la vora del foc, esperant l’hora d’anar al llit.

Artur Bladé. Cicle de la terra natal I. Cossetània

Aquí, mentrestant, la pluja suau que ens acompanya ens fa anar més de pressa, ens incomoda, rarament desdibuixa ni neteja res. I menys en el crepuscle que anuncia la nit. He arrencat una branca amb uns brots amb tarongina; cap municipal no m’ha posat una multa.



















Ja de matinada, no sé si amb blanc brillant i capa curta, escolto Elvis.