Aquests dies, entre el Parlament d'aquí
i el Congrés d'allà, sumats als whatsapps de contactes que ja creia
desapareguts, he passat uns dies -i em sembla que encara queda cua-
la mar de divertits. No cal que enumeri les actuacions dels
representants, tothom està ben ocurrent, amb una àmplia gama que va
del francament enginyós al grotesc més esgarrifós, com a mostra,
la varietat de promeses, juraments o el que sigui que s'han dit, o
s'han recuperat del passat. El més impertorbable, el PP amb Mariano
al capdavant; aquests ja fa temps que diuen poca cosa nova,
prefereixen que parlin els tribunals. Bé, tampoc els tertulians
ofereixen gaire joc, que la majoria són vitalicis i ja saps per on
aniran encara que triïn noves combinacions de mots.
Ben pensat, mentre s'ho facin entre
ells i no em calgui tornar a votar, estaria bé que cada tres mesos,
coincidint amb el canvi d'estació, o cada quan les enquestes
indiquin que els ciutadans perden interès per la política,
organitzessin presses de possessió, establiment d'aliances amb grans
estira-i-arronsa, confrontacions de repartiment de pressupostos, etc.
I quan el govern ja comencés a funcionar, a tornar-hi. Aquí i allà
la cosa continuaria si fa no fa com sempre, que els funcionaris, si
no els molesten gaire, ja saben el que han de fer; només els caldria
dir: ara una mica més a l'esquerra o una mica més a la dreta. Ells
ja s'organitzarien.
Sigui com sigui i vagi com vagi, a mi,
per posar dos exemples personals, no crec que la pensió me l'apugin
més d'un euro mensual, i encara gràcies i reverència, ni crec que
la medicina pública, de les millors del món i que jo freqüento
irregularment, progressi ja gaire, pràcticament és el súmmum de
l'eficiència; bé, Comín diu que la llista d'espera dels
diagnòstics serà més àgil.
Que hi ha moltes més coses i que
hauria de pensar amb els altres ciutadans? Esclar, esclar, un altre dia.
