per començar

Aquests dies, entre el Parlament d'aquí i el Congrés d'allà, sumats als whatsapps de contactes que ja creia desapareguts, he passat uns dies -i em sembla que encara queda cua- la mar de divertits. No cal que enumeri les actuacions dels representants, tothom està ben ocurrent, amb una àmplia gama que va del francament enginyós al grotesc més esgarrifós, com a mostra, la varietat de promeses, juraments o el que sigui que s'han dit, o s'han recuperat del passat. El més impertorbable, el PP amb Mariano al capdavant; aquests ja fa temps que diuen poca cosa nova, prefereixen que parlin els tribunals. Bé, tampoc els tertulians ofereixen gaire joc, que la majoria són vitalicis i ja saps per on aniran encara que triïn noves combinacions de mots.

Ben pensat, mentre s'ho facin entre ells i no em calgui tornar a votar, estaria bé que cada tres mesos, coincidint amb el canvi d'estació, o cada quan les enquestes indiquin que els ciutadans perden interès per la política, organitzessin presses de possessió, establiment d'aliances amb grans estira-i-arronsa, confrontacions de repartiment de pressupostos, etc. I quan el govern ja comencés a funcionar, a tornar-hi. Aquí i allà la cosa continuaria si fa no fa com sempre, que els funcionaris, si no els molesten gaire, ja saben el que han de fer; només els caldria dir: ara una mica més a l'esquerra o una mica més a la dreta. Ells ja s'organitzarien.

Sigui com sigui i vagi com vagi, a mi, per posar dos exemples personals, no crec que la pensió me l'apugin més d'un euro mensual, i encara gràcies i reverència, ni crec que la medicina pública, de les millors del món i que jo freqüento irregularment, progressi ja gaire, pràcticament és el súmmum de l'eficiència; bé, Comín diu que la llista d'espera dels diagnòstics serà més àgil.

Que hi ha moltes més coses i que hauria de pensar amb els altres ciutadans? Esclar, esclar, un altre dia.

vaguetats

Pereguntava l'altre dia un amic per boca de la seua dona a la Joana si em passava res, que escrivia molt poc. Res especial, de fet. En aquesta meua desídia tenen a veure fonamentalment dos factors; en primer lloc, que passo dies fora de Barcelona, desconnectat d'internet, cosa que té avantatges i inconvenients; en segon lloc, que una vegada aquí, o bé ocupo el temps en altres activitats a les hores que escrivia, o no em sedueixen prou els temes que se m'acudeixen, o que, pensat i més o menys embastat el tema en la ment, em fa mandra desenvolupar-lo per escrit en un seguit de paràgrafs que sé -em conec- que seran excessius. En definitiva, i ben pensat, alguna cosa em deu passar.

Ja posats a no dir res, esmentaré, però quedarà simplement així, com una marca per recordar el dia, la declaració de Junts pel Sí i la CUP al Parlament. Quan es passi de l'estat embrionari, de les declaracions als fets i hi hagi una resposta material de Madrid, potser tindré un material tangible que em resulti més atractiu.

Continuant amb la meua vaguetat, l'altre dia m'enviaven per whatsapp una comparativa entre el mèrits acadèmics de..., com es diu aquell senyor del PP de Badalona?, i la Carme Forcadell. No hi ha color, tot i que el senyor ho va intentar i es demostra que els estudis en política -sovint en la vida- són ornamentals. Del currículum de la Carme, destaco dos aspectes, un fet que tothom sap, que no per casual és menys interessant: que és una dona del sud, de Xerta: l'altre, que, segons diu el whatsapp, va escriure un diccionari. Caldria ser més precisos, més rigorosos; actualment ningú no escriu un diccionari, és una funció d'equip. Per a qui no el conegui, es tracta del DPC, diccionari que estic segur que desconeixen alguns professors de llengua, però que és d'un gran interès, segurament.

Acabo, que ja sabia que m'allargaria contra la meua voluntat. Avui he anat al metge, a la Quirón. Estic encantat de la visita, però, com que estava un pèl nerviós, no sabria dir si el doctor tenia sobre la taula dos o tres Montblancs; la pròxima visita m'hi fixaré. He observat que les Montblanc abunden en els despatxos professionals de metges i, sobretot, notaris una mica grans, llocs que procuro freqüentar poc, si ho faig és més per obligació que per devoció. Em pregunto si a la gent jove la marca Montblanc els sona poc o molt i en tene cap interès; que consti que jo en tinc dos a casa, una de comprada i una d'heretada, tot i que crec que cap de les dos funciona, demà ho comprovaré.

laberints de dificultat creixent

... i així és com Dèdal perfila els innombrables camins enganyosos, fins que ell amb prou feines pot tornar al portal.

Ovidi: Les metamorfosis

Continuo sent espectador dels dilluns de la família Pujol, cada dia menys estona, cert. L'espectacle és ja tan reiteratiu i de nul·la efectivitat, per no parlar de l'esperit circense de moltes preguntes (i respostes), que el fet que jo encara passi una bona estona davant de la pantalla del televisor té mèrit o bé s'acosta a alguna patologia que m'haurien de diagnosticar.

De l'actuació d'avui de l'Oleguer Pujol he tret la conclusió que la meua educació no només ha estat mediocre sinó pràcticament nul·la. Al començament m'ha semblat que entenia alguna cosa del laberint que anava confegint a mesura que responia les preguntes que li anaven caient. Ha arribat un moment, però, que m'he perdut completament -fins i tot m'he marejat una mica- entre noms, pràctiques empresarials, moviments monetaris i països d'arreu del món; i això que m'interessava molt saber com es poden fer diners sense tenir-ne. Sort que a penes havia enfilat els primers camins del laberint i no he tingut dificultat per apagar la tele. Segur que alguns parlamentaris han estat devorats per un Minotaure invisible i ja mai més seran els mateixos o bé s'han quedat permanentment captius en camins enganyosos. Després ho negaran, esclar.

 

 

(si cliqueu sobre els laberints, es poden veure a mida natural i fins i tot es pot intentar resoldre'ls)

 

no m'ho puc creure!

M'he passat una part de la tarda i de la nit -tret de les estones dedicades a la compra i a la ineludible passejada- veient les declaracions dels membres de la famiglia citats avui al Parlament. Ignoro si la data del 23-F va ser triada amb alguna intencionalitat, però m'atreveixo a dir que l'assalt al Parlament ha estat important.

No sé que diran demà els periodistes, però avui algú deia que de les tres intervencions la més irrellevant ha estat la de la Ferrusola. No ho veig ben bé així. La brevetat en les respostes de l'esposa, que havia de romandre muda, reflecteix molt bé el conjunt, diluït, com ja se sabia, en les respostes reiterades del marit, amb la dosi previsible de reny, i amb la, sembla que inesperada, verbositat del fill, que en alguns moments no podia amagar uns ullets brillants de diversió en anar comprovant el seu passeig triomfal. Ah, però la mare, que no sabia o no recordava o a ella no li corresponia, ni havia anat acompanyada per mossos amb metralladores i un tanc a Andorra qui sap quantes vegades; això sí, a esquiar només quatre. I aquesta Catalunya que tremolava d'indignació davant dels atreviments d'alguns inquisidors... Pura visceralitat amb prou feines continguda, la mare, l'esposa. Si no hagués estat perquè segurament espòs i fills -i avocat- li deuen haver demanat mesura, quina lliçó ens hagués donat.

El que no em puc creure és que després d'anar retransmetent des de les tres tota la sessió, els dels 3/24 hagin tallat l'emissió just en el moment en què, sabedors que tot estava dit, el representant d'Iniciativa i JPF paticipaven d'un joc de complicitats disteses pròpies d'aquells que són conscients de qui guanya i qui perd i ho accepten tàcitament.

Sobre la intervenció dels representants dels grups polítics no cal concretar res, tot i la sorpresa que pot haver produït la suavitat del del PP. I, si se'm permet, i per deformació professional, jo que sóc enormement desmemoriat -ja no sabria citar el llistat de cotxes de JPF, peça clau de la investigació-, m'he quedat amb un petit fragment d'una frase del del PSC que dubto que surti en cap crònica:

-També hem sabut, sapigut, perdó...

Perdonat, perdonat, que amb els del PSC ara cal ser més comprensiu que mai.