De profesión, lector. Y para evadirse de un trabajo así, ¿qué hacía?
Leer novelas policiacas malas.
I per què llegia novel·les policiaques dolentes? I la darrera pregunta de l’Amela:
Vaya, acabo de llegar a esa edad, así que mejor lo dejo correr, ¿no?
Sí. Vaya haciendo cositas, esas pequeñas satisfacciones... Haga lo que haga, el mundo seguirá yendo mal, ¿eh? El mundo siempre va mal. Siempre. Pero va.
L’entremig és cosa seva, no meva. Jo no hi puc fer res.
Feia temps que no anava a les llibreries de vell. Selvaggio ha plegat abans d’hora. Continuo fins a can Batlle. A penes es pot passar entre les taules. Sembla que l’Àngel (o és en Miquel?) hagi volgut posar totes les existències a la venda i no se'n vulgui desprendre de cap. És difícil trobar alguna cosa entre aquest desordre i deuen ser els fats qui em col·loquen davant de Historia del enanito Muck, de Hauff. Quina sorpresa tan inesperada! Aquest és el primer llibre que tinc consciència clara d’haver llegit, encara que em sembla que el meu no era de tapa dura i tampoc no tenia aquestes làmines setinades de l’edició de l’any 1942 de Molino. No regatejo el preu.
En la vieja ciudad de Nicea, la de las mil historias, moraba hace muchos años un hombrecillo, a quien llamaban el Enanito Muck...
He trobat la meva magdalena? No ho crec, però he recuperat una de les històries. Més tard... Aquesta és una altra història.
