De profesión, lector. Y para evadirse de un trabajo así, ¿qué hacía?
Leer novelas policiacas malas.
I per què llegia novel·les policiaques dolentes? I la darrera pregunta de l’Amela:
Vaya, acabo de llegar a esa edad, así que mejor lo dejo correr, ¿no?
Sí. Vaya haciendo cositas, esas pequeñas satisfacciones... Haga lo que haga, el mundo seguirá yendo mal, ¿eh? El mundo siempre va mal. Siempre. Pero va.
L’entremig és cosa seva, no meva. Jo no hi puc fer res.
Feia temps que no anava a les llibreries de vell. Selvaggio ha plegat abans d’hora. Continuo fins a can Batlle. A penes es pot passar entre les taules. Sembla que l’Àngel (o és en Miquel?) hagi volgut posar totes les existències a la venda i no se'n vulgui desprendre de cap. És difícil trobar alguna cosa entre aquest desordre i deuen ser els fats qui em col·loquen davant de Historia del enanito Muck, de Hauff. Quina sorpresa tan inesperada! Aquest és el primer llibre que tinc consciència clara d’haver llegit, encara que em sembla que el meu no era de tapa dura i tampoc no tenia aquestes làmines setinades de l’edició de l’any 1942 de Molino. No regatejo el preu.
En la vieja ciudad de Nicea, la de las mil historias, moraba hace muchos años un hombrecillo, a quien llamaban el Enanito Muck...
He trobat la meva magdalena? No ho crec, però he recuperat una de les històries. Més tard... Aquesta és una altra història.
9 comentaris:
Desenganyades respostes, les de Castellet, però realistes i lúcides al màxim, així és la vida.
...llevat d'això de les novel·les policíaques, jo crec que traspua una prevenció elitista en contra del gènere. Però renunciar del tot al passat i admetre que no eren tan dolentes deu ser molt dur.
ummm, a mi l'entremig m'ha fet rumiar, quan diu que la vida es un complot per a evitar fer res de profit, i parla de les obligacions i la manca de temps per a un mateix, aix...!
les llibreries de vell m'encanten, però son de tocar i no mirar, em poso fatal de l'alergia, una pena...
...em pensava que eren de 'el enanito Muckel'. Òndia, que dolent...
Bones,
Xulo aquest llibre del Muk, qualsevol dia que tingui temps em posaré a pensar quin deu ser el primer llibre que jo vaig llegir... ves a saber... valen els llibres de solfeig? Perquè jo es el primer que recordo.
Penso en que alguna vegada he anat per la teva Ciutat voltant per les llibreries de vell... es una passada, trobes quasi sempre bocins del passat.
Fins aviat,
=;)
Tu i jo ho sabem, Júlia: la vida és diversa i la realitat no existeix més que en la ment de cadascú; ho digui Castellet, ho diguis tu o ho digui jo. Aquesta és la gràcia de les vides. O no?
Ei, i no aconseguiràs que renegui de la meva primera lectura recordada :-)
I és clar que té raó Castellet, Hannab, però, què ofereix? Rumia però fes la teva, i si encara som vius d'aquí uns anys, ja en tornarem a parlar.
A la llibreria Batlle et moriries.
I tant que valen els llibres e solfeig, jaka, ja m'hagués agradat a mi que fossin els primers (o els segons o tercers): és una assignatura que ja no podré aprovar i em sap greu.
La veritat és que les llibreries de vell són una delícia. Llàstima que cada vegada es tornen més cares.
Jo no ho conec poc ni gaire això dels contes de l'enanito Muck.
La portada i el tipus de lletra , com diu jaka,són encantadors, però t'atreveixo a rondinar-te una mica per no haver regatejat. Fixa't! Deu ser justament per això que els preus, a les de vell, tampoc no parin de pujar.
Tho argumentaré més detalladament en un post, mira, m'ho poses en safata.
Hola Pere, jo tampoc conec l'enanito Muck. El primer llibre que vaig llegir jo va ser un "tebeo": un dels Patufets que guardava el meu pare en una capsa de cartró de la qual ara mateix li estic veient la tapa... quins records!!!
Bon diumenge!!!!
En les llibreries de vell ja només és pòssible regatejar quan et demanen xifres astronòmioques, Sani. A més, jo tinc poca paciència: quan no m'agrada el preu dic No; alguna vegada, poques, resulta.
Gran revista Patufet, Arare. Jo els he llegit de gran. Ai, les projeccions al passat...
Publica un comentari a l'entrada