Hi ha qui no para de buscar el coneixement i mai no en té prou. Ho vol conèixer tot: pel plaer de saber en si mateix, perquè pensa que el coneixement li donarà una mica més de felicitat, de poder... De totes maneres, personalment crec que alguns dels coneixements que tinc, i que sovint m’arriben per casualitat, no em serveixen de res i no em produeixen cap plaer especial.
Fa dies, just a la rasa estreta i poc profunda que i ha entre la paret de l’hort i el camí de graveta, vaig descobrir unes flors magnifiques, potser una mica massa acolorides pel meu gust, o amb algun color massa intens, no ho sabria precisar. Ja les deveu conèixer, s’anomenen flors de la passió.
Un o dos dies després vaig saber que aquestes flors es fan servir en cosmètica. En un anunci de televisió que vaig escoltar, però a penes vaig veure, una veu feia referència a les flors en la composició d’un xampú. De fons, una veu sensual de l’estil de J’ai t’aime ... que anava agafant protagonisme. No he tornat a veure l’anunci i no puc donar detalls de les imatges.
El que em va sorprendre més de l’anunci és la facilitat que hi ha actualment per barrejar elements de procedència ben diversa. Per una banda tenim un producte, el xampú (potser era una crema corporal?) que té per finalitat aconseguir augmentar la bellesa del cabell (del cos si era crema corporal); i per altra banda se li dóna a l’actuació un sentit de transcendència que es basa en l’element religiós d’un dels seus components. Perquè suposo que ningú ignora que la flor de la passió –també passionera- s’anomena així perquè el dibuix de l’interior de la corol·la se sembla a la corona d’espines que li van posar a Jesucrist, els estams recorden les cinc ferides, i els tres estils, els tres claus que van clavar les mans i els peus de Crist a la creu. Repeteixo, la idea em va semblar agosarada, però aplaudeixo qui la va tenir. No es troba cada dia un publicista capaç d’unir de forma subtil el culte al cos i el culte a déu, la idea que l'amor a un mateix no és sinó un reflex de l'amor diví, encara que admeto que a alguns espectadors els pot haver passat desapercebut el lligam o només s’han fixat en els possibles matisos sadomasoquiestes de l’assumpte.
O potser no era això. La veritat és que amb alguns anuncis ràpids, sintètics i simbòlics, m’adono que de vegades em perdo una mica i algú altre m’ho ha d’explicar.
Però torno a la tesi del principi: de què em serveix saber que la flor de la passió es fa servir en cosmètica? Tinc la sensació que hi ha coneixements que estan ocupant el lloc d’altres que em serien més productius, al menys a curt termini. I no citaré exemples perquè tampoc és qüestió d’anar tot el dia parlant de les mancances personals.
P. S. Se m’acut que si el pobre Carod en lloc de posar-se una corona d’espines s’hagués posat una garlanda de flors de la passió al cap, el fet no hauria tingut més transcendència, o fins i tot hagués estat ben vist per alguns col·lectius... com el dels floristes. És clar que aquestes flors no sempre es troben amb facilitat, que ja ho devia pensar ell, ja.
Fa dies, just a la rasa estreta i poc profunda que i ha entre la paret de l’hort i el camí de graveta, vaig descobrir unes flors magnifiques, potser una mica massa acolorides pel meu gust, o amb algun color massa intens, no ho sabria precisar. Ja les deveu conèixer, s’anomenen flors de la passió.
Un o dos dies després vaig saber que aquestes flors es fan servir en cosmètica. En un anunci de televisió que vaig escoltar, però a penes vaig veure, una veu feia referència a les flors en la composició d’un xampú. De fons, una veu sensual de l’estil de J’ai t’aime ... que anava agafant protagonisme. No he tornat a veure l’anunci i no puc donar detalls de les imatges.
El que em va sorprendre més de l’anunci és la facilitat que hi ha actualment per barrejar elements de procedència ben diversa. Per una banda tenim un producte, el xampú (potser era una crema corporal?) que té per finalitat aconseguir augmentar la bellesa del cabell (del cos si era crema corporal); i per altra banda se li dóna a l’actuació un sentit de transcendència que es basa en l’element religiós d’un dels seus components. Perquè suposo que ningú ignora que la flor de la passió –també passionera- s’anomena així perquè el dibuix de l’interior de la corol·la se sembla a la corona d’espines que li van posar a Jesucrist, els estams recorden les cinc ferides, i els tres estils, els tres claus que van clavar les mans i els peus de Crist a la creu. Repeteixo, la idea em va semblar agosarada, però aplaudeixo qui la va tenir. No es troba cada dia un publicista capaç d’unir de forma subtil el culte al cos i el culte a déu, la idea que l'amor a un mateix no és sinó un reflex de l'amor diví, encara que admeto que a alguns espectadors els pot haver passat desapercebut el lligam o només s’han fixat en els possibles matisos sadomasoquiestes de l’assumpte.
O potser no era això. La veritat és que amb alguns anuncis ràpids, sintètics i simbòlics, m’adono que de vegades em perdo una mica i algú altre m’ho ha d’explicar.
Però torno a la tesi del principi: de què em serveix saber que la flor de la passió es fa servir en cosmètica? Tinc la sensació que hi ha coneixements que estan ocupant el lloc d’altres que em serien més productius, al menys a curt termini. I no citaré exemples perquè tampoc és qüestió d’anar tot el dia parlant de les mancances personals.
P. S. Se m’acut que si el pobre Carod en lloc de posar-se una corona d’espines s’hagués posat una garlanda de flors de la passió al cap, el fet no hauria tingut més transcendència, o fins i tot hagués estat ben vist per alguns col·lectius... com el dels floristes. És clar que aquestes flors no sempre es troben amb facilitat, que ja ho devia pensar ell, ja.
